Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava.
L’esquena descoberta que puc observar des de l’altre costat del camp de gira-sols podria ser de qualsevol dona. M’apropo i veig que és la Ruth, la meva amiga del poble on estiuejava i que fa anys que no veig. El seu cabell ros em fa pensar en una actriu de Hollywood.
A l’apropar-me, veig un rostre envellit envoltat d’un aspecte descuidat, com si es tractés d’una dona que ha sofert algun tipus d’agressió i no s’ha pogut refer. La Ruth em mira i no em reconeix, es queda mirant-me fixament i es posa a cridar. Davant de la meva perplexitat, s’apropa una dona i m’aconsella que m’allunyi d’ella. Decideixo fer-li cas i camino decididament cap a la casa rural on estic allotjada.
Durant el sopar d’aquest dia, sento uns crits de dona. Els reconec. Surto a fora i veig que és la Ruth. No sé què fer. Em venen imatges de quan jugàvem de petites en els camps de gira-sols. Què li deu haver passat a aquella nena dolça i tranquil·la? De cop i volta, la Ruth comença a treure’s peces de roba. No hi puc fer res. Està fora de si i no em reconeix. Venen els serveis d’urgències a recollir-la.
El meu desconcert és immens. Què li pot haver passat en aquests vint anys que no ens hem vist? On és la Ruth que jo coneixia, tant educada i discreta? L’alcaldessa del poble em comenta que té atacs d’aquest tipus des que va presenciar la mort dels seus pares mentre ella no hi podia fer res.
El meu cor es queda gelat davant d’aquesta notícia. Espero que algun professional de la salut mental la pugui ajudar. Desitjo que algú la pugui acompanyar a sanar aquest trauma per a que aquesta pedra en el camí que li pesa tant al cor es pugui anar desfent de mica a mica.
Temps de lectura: 1 minuts
