La revista més vital

Enveja, revenja, i que jo la veja

Si vols la glòria, pots envejar Napoleó;
però Napoleó envejava Cèsar,
Cèsar envejava Alexandre i Alexandre, segurament,
envejava Hèrcules, qui mai no va existir.
Bertrand Russell

Segons el DEC, el significat d’enveja és “Desig d’allò que un altre posseeix” i, quant a la segona accepció de gelosia, diu “Enveja que hom té del qui gaudeix d’alguna cosa que hom desitja”. Segons el DCVB, enveja és “Desplaer que se sent del bé d’altri”, i també “Desig en general”, especialment, la “Taca inesborrable que es té a qualsevol part del cos, i que és conseqüència d’un desig insatisfet de la mare durant l’embaràs”. I, segons la tradició eclesial catòlica, l’enveja és un dels set pecats capitals, “cap i origen d’altres vicis i pecats”. Fins ací, les definicions.

En teoria, l’enveja –que pot ser sana o malsana, lleu o intensa, conscient o inconscient, simple o complexa, de penis o d’úter…, fins i tot fallera [☺]– naix per comparació, sovint entre iguals i de vegades provocada per un tercer, i afecta a tots els éssers humans, en més o menys mesura –ja ho diu el refrany: Si l’enveja fóra tinya, mig món grataria–; fins i tot he llegit que prové d’una “aversió a la desigualtat” innata [?].

Tanmateix, després d’escarbar per ací i per allà, i d’enquestar gent ben diversa, m’he assabentat que molt#s són de l’opinió que no és veritat que l’enveja afecte de la mateixa manera els dos sexes, que sol ser femenina. Això, lluny de descoratjar-me, m’ha fet continuar amb l’escorcoll i, al capdavall, he arribat a la conclusió que hi ha com una mena d’‘interés general’ a fer-nos creure que l’enveja és més aviat cosa de dones. No sé, potser açò puga explicar per què, des que som xicotiues, no paren de tirotejar-nos amb ‘proves’ de tal supòsit; ‘proves’ que van de la faula al conte, passant per l’Hola, les pel·lis Disney…, o pel Sálvame i altres púrries de les sentines televisives: les dones no podem ser amigues, som eminentment rivals. Divideix i venceràs. Si no em creieu, us repte a trobar contes de fades amb casos masculins tan flagrants d’enveja/gelosia com el de les germanastres de la Ventafocs, el de la bruixa de la Bella dorment del bosc o el de la madrastra de Blancaneu i els set nans. Qui tinga enveja que en tal es veja.

Així és. La història –per definició, patriarcal–, ens mostra i remostra que si una dona vol tindre èxit, no té prou amb ser un geni de les matemàtiques (Emmy Noether), descobrir l’ADN (Rosalind Franklin) o la matèria obscura (Vera Rubin), escriure la primera novel·la (Genji Monogatari) o dirigir la primera pel·lícula (Alice Guy)… No. Si una dona vol tindre realment èxit, ha de ser sobretot prima i guapa, i caçar un bon marit. És a dir, ha de ser ‘perfecta’; cosa que vol dir tindre el cutis, els pits, les celles, el nas, els llavis, la pell, les cames, el cul… iguals que els de tal model o de tal artista. I, si la pela no dóna per a operacions quirúrgiques, ¡ala!, ¡a comprar tota classe de potingues i a seguir tot tipus de dietes per aconseguir que, si més no, l’envege la veïna, la cunyada, la germana, l’amiga…! Val més enveja que pietat.

I, per acabar, un mite recollit en Les metamorfosis d’Ovidi, protagonitzat per Atena –el resultat de la manipulació més descarada de la teogonia grega– i Aracne –filla d’un tintorer de poble, Idmó de Colofó.

Doncs bé, conta el mite que, fa molts i molts anys –de fet, molts i molts segles–, hi havia a Lídia una jove tan experta en l’art de teixir que fins i tot les nimfes acudien a sa casa per admirar el treball que feia. Un dia hi va exhibir una obra tan ben elaborada que tothom opinava que la seua destresa superava la de la mateixa Atena. Incrèdula, la dea va baixar a la Terra per veure la meravella en qüestió i, en no trobar-hi cap fallada, va reptar la mortal a un duel. En el seu tapís, Atena va posar en escena els déus de l’Olimp en tota la seua majestat i va afegir-hi, als extrems, quatre exemples del que els passava als malaurats que gosaven desafiar-los: Ròdope i Hemus, Antígona, Cínires i per fi Gèrana, reina dels pigmeus. Mentre que per al seu, Aracne va escollir els episodis en què els mascles olímpics –Zeus, Posidó, Apol·lo, Bacus…, i també Cronos– s’havien mostrat més deshonests i libidinosos. El treball de la jove era perfecte, però Atena, presa d’una explosió d’ira venjativa davant de la veracitat dels crims representats, va destrossar el tapís i llavors la pobra Aracne, tement la venjança de la totpoderosa deïtat, es va penjar d’una biga. No va arribar a morir, tanmateix. Compadida, Atena va convertir en aranya la humana i va transformar la corda en una teranyina per la qual Aracne encara hui s’enfila i fila.

Il·lustració: fragment de La dialèctica, de Paolo Veronese

(Article publicat en el llibret Sentir, de la falla El Prado, de Gandia, 2018)

Temps de lectura: 4 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close