La Cloe i la Bàrbara van descarregar les últimes maletes de la furgoneta. Sort que a última hora s’havien decidit a llogar aquell vehicle, perquè amb el cotxe que tenien elles, gairebé microscòpic, s’haguessin passat més d’una setmana fent viatges des del seu pis a la gran ciutat fins a aquella casa amb un terreny enorme al voltant en aquell poblet diminut i tan aïllat de tot.
Quan van ser a l’entrada de la seva nova llar, amb tot l’arsenal d’equipatge deixat de qualsevol manera per terra, es van fer un petó llarg i sentit, amb els ulls ben closos per assaborir-lo millor, i amb les mans entrellaçades. Feia molt que tenien ganes de fer aquell canvi d’aires, però per la feina, per la família o per les amistats sempre ho acabaven posposant. Fins que amb l’entrada d’aquell nou any s’havien imposat fer el pas passés el que passés. Si realment estaven cansades d’estar-se en aquella capsa de llumins sorollosa i atabaladora, de viure amb presses des del matí fins al vespre i de no tenir temps per perdre no els quedava cap altra alternativa. Per la seva salut mental i física. I aquella casa de pagès restaurada que havien trobat gairebé per casualitat no podia ser més perfecta i adequada per a les seves necessitats.
Aquella nit la Cloe i la Bàrbara van dormir com un soc. Estaven rendides de carregar i descarregar caixes i d’ordenar el que anava sortint d’aquells trossos de cartó. A trenc d’alba, però, malgrat el tímid cansament que encara reposava al damunt dels seus cossos van despertar-se sobtadament, d’un bot. Allò que havien sentit era un tret? Ho devien haver somiat… I sense haver-hi prou segons perquè una ho preguntés a l’altra va sonar un segon tir. En aquells instants cap de les dues no va tenir cap mena de dubte que les responsables d’aquelles estridències eren unes quantes escopetes.
Al cap d’una estona també es van fer presents les veus dels caçadors. Eren fortes, greus i tenien un volum exageradament alt. Es notava que aquells homes devien estar tenint una bona jornada, perquè no paraven de riure i de fer sorolls estranys, com si estiguessin sols en aquells pams de bosc. La Cloe, amb tranquil·litat i amb molta educació, va anar fins a la porta d’entrada, va sortir a fora i els va reclamar un moment d’atenció per dir a aquells set homes que des del dia abans ella i la seva parella vivien en aquella casa i que en endavant haurien de buscar un altre lloc per caçar porcs senglars. Seguidament va ser la Bàrbara, que també havia baixat fins allà, qui va voler deixar clar —i per això aquella part la va dir tan pausadament com va poder— que allò era una propietat privada i que no volien que s’hi continuessin desenvolupant aquella mena de pràctiques.
Els caçadors, tots set sense excepció, es van posar a riure escandalosament. Les rialles d’un contagiaven els altres, i tot plegat es va acabar convertint en una mena d’espiral que no tenia aturador.
—Us penseu que un parell de mosquetes mortes ens faran marxar d’aquí? Fa anys que ens hem fet amb aquestes terres i tothom que viu en aquest poble hi està d’acord. Vosaltres no sabeu amb qui esteu parlant, oi? No, segur que no, perquè si no seríeu incapaces d’agafar-vos aquestes confiances.
L’endemà al matí, de nou, van aparèixer els trets. La Cloe i la Bàrbara van optar per no tenir cap més conversa amb aquells homes tan adusts i malcarats, i van pensar que trucant a la policia tot es posaria a lloc. No podia ser d’una altra manera perquè, al capdavall, era de calaix que elles tenien raó.
—Ja se sap que els caçadors sempre tenen un peu a dins de la legalitat i un altre a fora, però què hi farem! L’únic remei que us queda és tancar tot el terreny, i ni així us podem assegurar que us en sortiu.
Les dues dones es van quedar amb una cara de pam amb la resposta dels anomenats defensors de la llei, perquè resultava que els havien tornat la pilota al seu teulat, que els havien deixat ben clar amb poques paraules que ells no hi pensaven fer res, que ja feia massa que ho havien donat tot per perdut.
El tercer dia no hi va haver trets. Ni un de sol. Només es va sentir, just quan el matí començava, un gos que bordava molt fort, com si estigués realment enfurismat. La Cloe i la Bàrbara, des del llit estant, van apartar lleugerament la cortina de la finestra per veure què passava. Hi havia l’animal, al davant de tot, que era enorme, i en un segon pla, els set caçadors, col·locats en una fila horitzontal, perquè les dues dones els poguessin veure bé, sense deixar-se cap detall de com eren físicament i de com anaven guarnits. Un d’ells duia un falcó, un parell més, dos caps de porcs senglars plens de sang, i la resta anaven ben armats.
Quan els homes van veure la cara de pànic de la Cloe i de la Bàrbara van començar-les a saludar, mofant-se’n i ensenyant-los el que portaven a sobre, com per dir-los que allà hi manaven ells i que no els busquessin gaire les pessigolles que si no ja sabien com podien acabar. Les dues dones, immediatament, van deixar caure les cortines a sobre dels vidres amb el pes de saber que si algun dia els passava alguna cosa encara hi hauria veus que s’atrevirien a dir que la responsabilitat era d’elles —només d’elles— per no haver fet cas a la policia i haver posat tanques al terreny.
Temps de lectura: 5 minuts
