fbpx
La revista més vital

Es va morir

Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. Hi ha vegades que ix a tirar la brossa només amb calçotets i camisola. El seu gos li acompanya sempre. Malgrat que la seua grandària no puga defensar-la de cap amenaça. La veig arribar a casa tard de la feina. Mai s’alça abans de les nou del matí. Se’n va al llit tard. Escriu al costat de la finestra del menjador i se’n fa selfies despullada. Menja poc però no està prima. Porta ulleres quan encén la televisió. Després se les lleva. Una nit a la setmana plora. Abraça el seu gos i acaba adormida al seu costat. Aquestes nits són les pitjors. No puc agafar el son fins que ella no s’alça ja a la matinada. Vaig fer-li una foto un dia quan pareixia que em mirava des de la finestra de la seua habitació. Els seus ulls verds em penetraven i em ferien l’ànima.

Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. Li agrada que la miren. Sembla tímida però ella ben sap que no ho és. Cada nit a les 21 hores pren tres píndoles: una de color groc, altra roja, l’última blanca. Mentrestant jo prenc tres caramels. Els assaborisc pensant que són drogues i que en aquest mateix moment sent això que ella sent.

Els seus pares se’n van anar en cotxe un dia al matí i no van tornar. Des d’aquest moment ningú més que ella ha entrat a la casa. I seu gos, per descomptat.

Alguns dies agafa l’ordinador i comença a parlar amb algú. Mai he pogut veure el rostre de la persona amb qui parla. Però un dia es va masturbar mentre mantenia una d’aquestes conversacions. Em sé de memòria el seu ritme sexual. Quan va arribar a l’orgasme, com li agrada tocar-se. També coneix quan va vindre-li la menstruació. Durant els quatre dies de patiment no fa altra cosa que escriure en fulls blaus per a trencar-los minuts més tard. Menja molt quan arriba a la nit i poc als desdejunis.

Qui ets tu? Que comences a sospitar que no soc la classe de veí que pensaves.

Qui ets tu? Que t’abraces amb tristor quan comences a fugir dels pensaments.

Ara es troba al llit. No puc veure-la perquè te el llum apagat. Que com ho sé, aleshores? Perquè està llitada amb els peus cap a dalt i té la finestra oberta. Sempre fa això quan té calor. Però per mi fa fred. Mire la data. És dijous, 5 de setembre de 2019. Resten cinc minuts per a les 21 hores. L’estiu ens deixa.

He arribat tard a casa per unes complicacions d’última hora a la agència. No l’he vist eixir amb el gos. Tampoc ha encès els llums del jardí. Em pregunte quant de temps porta en eixa posició.

Em cuine el sopar amb angoixa. No sé com però he acabat preparant menjar per a dos. Necessite veure-la. Ja fa nou hores fins l’última vegada que vaig trobar el seu cos a la cuina de sa casa amb les mans ocupades. Ja feia fred al matí, poc l’importava això als seus peus nus. Buscava alguna cosa a les prestatgeries. Obria els calaixos i treia tot el que hi havia. Vaig deixar-la asseguda a la taula del menjador. Suava.

Abans d’eixir cap a la feina, em vaig masturbar davant de la finestra suant la seua aigua que, poc a poc, començava a vessar d’uns ulls més ancians que joves.

El seu suor m’ha acompanyat tot el dia. A les reunions i als rencontres. Em descobria escorcollant els colls dels clients a la recerca de gotes d’aigua i desig.

M’agradaria beure el seu suor i menjar la seua pell. Vull estalviar diners per a dedicar-me en cos i ànima a l’anàlisi d’aquesta dona, que no em dóna, però que em fa sentir l’èxtasi de l’eternitat en cada acció que pren.

Comence a sospitar que no soc la classe de persona que em pensava. Em desconeix i em trobe coneixent-la a l’ombra de l’envelliment.

Tinc gana, però no vull menjar sense ella. Crec que l’anhel per sentir la plenitud naix del desig d’un ventre que somnia amb una dona que m’acaba donant el seu plaer i la seua vida.

Em dorm amb el plat entre les mans. M’aixeco a mitjanit tot mullat. El seu calor, el meu fred. Mire. Però no trobe. Decideix anar. Per primera vegada, amb tot i sense res.

El gos lladra. Em submergeix en la foscor d’una casa que ja no és llar.

Qui ets tu. Qui ets tu. Qui ets tu.

Vaig començar a sospitar que no érem les persones que pensàvem quan el seu cos, tot nu i suat, em va donar la benvinguda jagut a un sòl de píndoles vermelles. Del rentamans començà a brollar l’aigua. L’aixeta no responia als meus dits. La cambra de bany s’omplí de sang transparent.

El cos de la dona feia bullir el líquid que acabà arribant als meus llavis assedegats de mort. Massa prompte. Massa tard. Es va morir. Ningú la va matar.

Es va morir, vaig bramar.

Ningú la va matar, van publicar.

Temps de lectura: 4 minuts

7+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close