La revista més vital

Escriure

L’opressió al pit es va anar fent més forta, més intensa, a mesura que s’obria aquell calaix vell. Corresponia a un escriptori de fusta cobert de pols, impertorbable, col·locat al fons de l’habitació. Semblava haver esperat durant anys, la imatge d’aquell moble antic transmetia la impaciència sobtada després d’un llarg temps de resignació. Cridava: “descobreix-me!”. Ho desitjava. Per això el so de la fusta lliscant va ser melodiós, gens estrident, gens discordant tot i sonar dins d’una habitació tancada i buida suposadament per a l’eternitat. Però ja sabeu, l’eternitat és massa temps.

L’interior estava desert excepte per un paquet menut, un embolic de tela que havia perdut el color i lluïa ja groguenca. Durant llargs minuts, no se quants, em vaig dedicar a observar aquella caixa de fusta, dubtant. Amb certa por em vaig atrevir a allargar la mà i rodejar l’objecte que cobria per a traure’l fins depositar-lo damunt de l’escriptori. Em vaig valdre de la màniga de la jaqueta de l’altre braç per a llevar part de la pols que cobria la superfície del moble, fent que em vinguera picor al nas. Vaig haver de contenir l’esternut abans d’examinar atentament aquella tela de més prop. Al centre d’aquell pedaç desfilat encara es podien distingir dues lletres brodades. Estava completament segura de que corresponien a algun avantpassat llunyà, algun dels molts familiars que formaven part del meu extens arbre genealògic. Reunint el coratge suficient per a desplegar-la, vaig revelar el contingut a la poca llum que entrava. Allí estava.

Milers d’instruments com aquell havien estat destruïts després de l’entrada en vigor de la Prohibició. Un nom que es pronunciava amb respecte i reverència, però que ocultava un temor profund en aquells que sabien el que vertaderament havia passat. Una campanya d’extermini massiva dirigida pel Govern que havia durat anys, quasi fins una dècada, però que havia aconseguit finalment l’eliminació total de tots aquells aparells. Això proveïa aquella coseta d’un encant extremadament perillós, d’una atracció irresistible que em va fer pessigar el tub amb els dits gros i índex per a apropar-me’l a l’altura dels ulls. El tub encara conservava certa lluentor, protegit durant temps pel mocador; no obstant, les parts de metall ja es mostraven opaques i sense gràcia, ja no eren del daurat brillant que devia haver-lo decorat. La peça superior aparentava estar feta per a servir de pinça, com per a ser penjat. La part inferior, en canvi, s’anava fent estreta fins acabar en un forat obscur, que vaig observar amb avidesa. ¿Per a què serviria? ¿I si era perillós? ¿I si per aquell forat tan menut s’alliberava alguna cosa? Si tots havien estat destruïts, devia hi haure alguna bona raó, tot i que ningú havia sabut explicar-me-la i les respostes solien dirigir-se a dissuadir-me per a que no preguntés més.

¿Com un objecte tan menut podia haver estat víctima d’una persecució tan ferotge i violenta? Sabia que molts havien lluitat contra la mesura, defenent fermament que aquella no era la solució adequada, que podia hi haure altres opcions. Però no podia arribar a comprendre…

—L’has trobat.

Aquella vibració a l’aire va provocar que el meu cor s’accelerés. Vaig girar tan de presa que no vaig tindre oportunitat d’evitar que els meus dits rodejaren l’objecte amb força, tractant de fer-lo desaparèixer de la vista del meu pare. Baix el marc de la porta, amb aspecte commocionat, el meu progenitor m’observava amb ulls brillants. Dubtant una mica, va elegir entrar a poc a poc, dirigint-se cap a on jo em trobava.

—Feia temps que esperàvem que ho feres —la seua veu sonava suau, tendra—. ¿Saps que és?

La curiositat era massa evident. ¿Per què tant de secretisme? ¿Què passava? ¿Què era allò que sostenia entre els dits?

—Mostra’l —ho vaig fer—. S’anomena ploma. Ni tu ni ningú deuria poder sostenir una d’aquestes a la mà. La Prohibició, per la que tant has preguntat, pretenia fer-les desaparèixer totalment, així com tots els objectes semblants. Ara ja són noms i aparells oblidats, desterrats de l’imaginari col·lectiu —amb un semblant estrany, va allargar la mà i va prendre la ploma, mostrant-me-la—. Serveix per a escriure.

“Escriure”. La paraula va ressonar entre les parets, deixant a l’aire una sensació de familiaritat.

—¿Escriure?

El pare es va recolzar a l’escriptori, com valorant si devia contestar aquella pregunta. Va assentir.

—Una ploma com aquesta té al seu interior tinta, un líquid que queda fixat sobre el paper. Tampoc saps que és el paper, ho sé. Ni les lletres, ni l’abecedari, ni res —el sospir que va deixar anar em va colpir. El meu pare semblava terriblement trist—. La Prohibició va consistir en fer-nos creure que no teníem aquesta capacitat, en fer-nos oblidar que podíem plasmar les nostres idees de forma que es pogueren transmetre amb facilitat.

—¿Per què? ¿Què intentaven?

—Nosaltres no estàvem allí per a viure-ho, però el teu besavi ho va sofrir en la seua pròpia pell. Era escriptor. Escriure era el seu treball, i això significava haver d’emplenar fulls i més fulls de paper amb les seues idees, els seus pensaments, la seua imaginació. Com ell, milers i milers de persones arreu del món feien servir l’escriptura. Però tot va acabar quan els més poderosos van decidir que era una ferramenta massa perillosa. La gent no només escrivia per gust. Amb el temps, la gent va emprar l’escriptura i la tecnologia per a protestar contra les accions dels governs. Cada oració, cada paraula, cada lletra… es va convertir en un perill. Un sol missatge es podia convertir en una invitació per a lluitar contra l’ordre preestablert, o això pensaven els partidaris de la Prohibició. Ens ho van llevar tot.

—No ho entenc, pare. ¿No era pel nostre bé? ¿O hi havia alguna cosa més?

—Volien el control total. Evitar que certes idees i pensaments es propagaren arreu del món. I des d’aquell moment, no tan sols se’ns va prohibir escriure aquelles idees, també totes les altres coses que es pogueren ficar per escrit. Ja no sabem escriure, dibuixar, ni llegir. Ja no podem.

—¿Per què sembles trobar-ho a faltar?

El pare va somriure amb tristor. Sense dubtar, va fer girar la peça superior de la ploma, fent que pel forat negre sobreeixira una punta platejada, amb dues incisions simètriques a cada costat. De la butxaca va extraure el seu propi mocador de tela, el que sempre portava a sobre, i el va estendre al damunt de l’escriptori. Agafant la ploma entre els dits índex i gros, recolzant-la amb gràcia sobre el dit cor, va arrossegar aquella punta platejada sobre el mocador. La figura que va formar no tenia cap sentit per a mi: “A”. Va somriure obertament i em va mostrar el mocador amb orgull.

—Aquesta és la primera lletra del teu nom, filla. La nostra família ha resistit secretament la Prohibició. El teu besavi va ensenyar la teua àvia, ella em va ensenyar a mi… I jo, ara, t’ensenyaré a tu.

Temps de lectura: 6 minuts

8+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close