M’espero pacientment a la parada, com cada dia, el trajecte que m’espera fins a arribar a casa és llarg, però és el millor del dia. Sempre les mateixes cares, els mateixos somriures, les salutacions, l’amable conductor, el fre de l’autobús, la calidesa del seient, els carrers que corren enllà des de la finestra i el moment més esperat, sentir l’escalfor reconfortant que em treu tots els mals i totes les cabòries, la meva petita en braços.
Fa dos mesos que cada dia quan acabo de treballar, recullo la meva filla a la llar d’infants, em poso la motxilla porta bebès i espero pacientment el trajecte que ens durà al merescut descans de la nostra llar.
Cada dia faig el mateix trajecte, espero, saludo el conductor de la barba, sempre el mateix, valido la targeta i m’assec sola al final del vehicle al costat de la finestra, veig passar la ciutat durant vint minuts i alleto la meva filla, no em veu ningú, tampoc m’importa, però és el millor moment de la jornada, sento l’escalf de la meva nena i les petites xuclades que fa, alliberant el pit a vessar de llet calentona que l’espera.
Miro per la finestra, ella s’aferra al pit i xucla àvidament i s’adorm en un son plàcid sense deixar d’acaronar-me. És el millor moment del dia.
Ben bé no sé què feia quan pujava sola al bus, suposo que escoltar música o llegir. També mirar la gent que passa pel carrer, quasi sempre les mateixes persones, les mateixes botigues, els mateixos abrics, quan plou els mateixos paraigües… gent que puja i baixa a les diferents parades, somriures tímids i salutacions a desconeguts que ja són coneguts de cada dia. No en tinc un record clar. Ara sí, sé el que faig i com ho faig, acarono la petita i miro la gent, les persones que hi ha a cada carrer i el busco a ell.
Tot va començar fa tres setmanes, com cada dia vaig pujar al bus, vaig seure al final al costat de la finestra, discretament vaig treure el pit i vaig alletar la meva filla arraulida dins la bossa i lluny de mirades indiscretes, com sempre, el millor moment del dia, la calma i la desconnexió i el retrobament amb la vida, el vincle inexpugnable de la meva vida des de fa sis mesos.
Una parada abans de la meva sempre observava la porta de la botiga de llaminadures que hi havia al davant. M’agradava veure aquell aparador de coloraines, ple de llaços, caramels, refrescos i figures inimaginables de xocolata. També veure com en sortien els nens, contents i riallers amb les llepolies a la mà. I els no tan nens, amb refrescos, petits detalls embolicats o menjant un gelat.
Aquell dia, però, assegut al costat de la porta hi havia un noi jove, ni gras ni prim, ni alt ni baix, d’allò més normal i corrent, que demanava almoina. No anava ni mal vestit ni ben vestit, ni reia ni plorava, feia cara de pòquer i si algú li donava una moneda esbossava una tímida ganyota d’agraïment. Me’l vaig mirar amb interès i ell a mi també i a partir d’aquell dia, quan creuàvem les nostres mirades ell feia un petit gest, un petit somriure que li travessava la cara com una cicatriu i a mi se m’encenia alguna cosa per dins.
Va passar una setmana i cada dia el mateix ritual, frisava per arribar a la parada del final del meu trajecte i veure’l, no en sabia res però ho volia saber tot, com era, qui era, per què demanava, per què em mirava?
Vaig decidir fer el primer pas i el dia abans vaig escriure en un foli una pregunta i quan passava per davant seu li vaig ensenyar, —què et passa?— i ell amb cara d’astorat va alçar el polze i va somriure. L’endemà quan el bus va fer la parada habitual ell em va ensenyar un cartell fet en un tros de cartró o deia que passava gana i no tenia diners, escrit en un català perfecte.
El dia següent li vaig mostrar el meu nou cartell on deia que jo tampoc tenia diners però que miraria d’ajudar-lo, em va tornar el somriure, va saludar amb la mà i va enviar un petó a la meva filla.
L’endemà, però, per sorpresa meva no hi era i em vaig decebre, sort de l’escalfor de la nena, se m’havia gelat el cor. No sabia què em passava però passaven els dies i no podia deixar de pensar en aquell desconegut, en la immensa pena que m’havia fet, un noi jove, demanant almoina i gairebé sense fer-li cas ningú, sense treballar i passant unes penúries inimaginables, una tendresa descomunal cap al desconegut no em deixava dormir. Havia passat una setmana sense veure’l.
El dilluns següent va passar l’inesperat, el desconegut va pujar darrere meu a la meva parada, em va mirar fixament i es va asseure al meu costat, va esperar que m’acomodés i comencés a alletar la meva filla. No va dir res, jo no sabia què fer, l’excitació i la tendresa que m’inspirava no em deixaven pensar.
Ell no deia res, només em mirava i somreia, mirava la petita i gairebé plorava d’emoció.
Quan vam arribar a la seva parada, bé allà on el veia els altres dies, sense dir res, em va acaronar la galta, es va anar arraulint al meu costat i em va agafar el pit amb una delicadesa extrema, com si s’hagués de trencar, i va començar a xuclar amb avidesa el meu pit ple de llet, com si no hi hagués demà, com si el món s’acabés i no ens tornéssim a veure.
I així va ser, sense dir res, el bus va parar a casa meva, vaig baixar i no el vaig mirar. De fet, no l’he tornat a veure més.
Cada dia espero fer el viatge per veure si el veig.
Temps de lectura: 5 minuts
