Un calfred li recorria amb avidesa l’espinada. El presagi era diàfan, nítid, sense cap marge per a cap errada. Aquella nit veuria el pare.
La Sònia rondinava davant del mirall del seu dormitori. Estava acabant de polir els darrers detalls del seu uniforme del dissabte. Li obsessionava la impecabilitat de la vestimenta. S’havia posat, com sempre, el vestit de làtex, ben cenyit, i unes botes de xarol, altes fins més amunt dels genolls; un casc integral completava el vestuari. Tot seguit, repassà les pinzellades de maquillatge que li empastifava la cara. Va aprovar tot plegat amb un somrís prenyat de foscor.
Després de prémer l’estàrter, va desprendre el cavallet i girà el canell dret. Acte seguit, va engolfar-se enmig de l’eixam de metall que circulava per l’Eixample. Era l’hora de les bruixes. I ella cavalcava la seva cústom, l’herència del pare.
Ronda del Litoral. Sortida Potosí. Un parell de carrers més enllà i hi arribaria.
Una bromera xaroposa i setinada s’estenia pel carreró guarnint-lo d’una densa nocturnitat. Embafat i xop per la humitat, un gat negre miolà davant l’estrèpit de la Harley. En aquell precís moment, la Sònia lliscava per les llambordes del passatge com plastificada en vaselina. Tot just davant la porta, un fanal estossegava llambregades sense sentit. La porta regalimava vernís pútrid. Es va treure el casc i els guants. Un grinyol, estamordidor, se li abraonà al damunt, encerclant-la. Era el signe inequívoc de la seva captivitat.
A l’entrada, un parell de vigilants mastodòntics van saludar-la. Tothom la respectava, encara que hi havia qui la tractava de boja. Els dos guàrdies amanyagaven, cadascú, el caparró d’un inquiet Dogo argentí. Després de travessar el llindar, la Sònia s’hi endinsà per una escala de caragol, pregona i angosta. Un degoteig continu i perpetu l’acompanyava pel camí. L’única llum provenia de l’indret que hi havia al final de l’escala, des d’on s’escoltaven les primeres cridòries. Un hàlit fètid rosegava les entranyes de tots els jugadors. Ella, emperò, ja no se n’adonava; massa temps ensumant les aromes de la mort.
Fum. Boira. Xivarri. Cap bombeta al sostre. Tan sols un reguitzell de canelobres, alineats de qualsevol manera. I dotzenes d’espelmes, candeles, bugies, ciris i cerilles. El darrer esglaó desembocava a l’amfiteatre. Feia molts anys havia estat un balneari metropolità. Les parets encara continuaven adornades amb una infinitat d’escenes marítimes: dofins que saltironaven, sirenes que cantaven melodies de passió, Neptú que trinxava taurons amb el seu trident majestuós, i un banc multicolor de peixos que agitaven les brànquies al compàs dels corrents oceànics.
Els seients s’anaven omplint; abans que esclatés el joc, estarien de gom a gom. Com sempre, com cada nit de dissabte, la Sònia alçà la vista i va embadalir-se, un cop més, amb els colors del vespre. Caminà amb pas ferm fins a la catifa que embolcallava l’espai reservat, només, als jugadors, a ella i al pobre xitxarel·lo que espellifaria en un tres i no res. Era l’indret buit on abans hi havia la piscina. Va esperar-se, asseguda al seu racó del ring, mentre es fumava una cigarreta d’haixix.
Quan el seu contrincant va arribar a l’antre, els gossos ploraren i els guàrdies van acoquinar-se com mai abans no ho havien fet. Amb pas marcial, baixà l’escala que el menava a l’escenari. No se sentia l’aire. Ni tampoc aquell degoteig clàssic en aquella cursa de folls. Les seves botes espetegaven, amb força, esglaó rere esglaó. Finalment, va obrir la porta que donava a la sala de jocs.
Era el pare, rejovenit, però el pare al cap i a la fi. La Sònia se’l mirà amb la brillantor de l’enyorança i el fals record a la mirada. Mai no l’havia sentit tan a prop com en aquell moment. L’única persona que no s’havia penedit mai d’estimar. Encara que l’abandonés, essent ella una adolescent perduda en un món que no comprenia, ni volia entendre fins que el pare no hi tornés.
Hola, pare…
Entretant, el jutge va prendre la paraula. Era un speaker veterà en aquell tipus d’afers. A cop de megàfon, exigia una mica d’atenció: comença la partida. Mostrà al públic el veritable àrbitre del joc: un Magnum del 45.
La Sònia plorava i somreia, a parts iguals, mentre el pare s’acariciava la barbeta amb unes ungles llarguíssimes, pintades negre. No el recordava amb aquella imatge, però feia massa anys que no el veia per jutjar-li el look de primeres.
Pare?
Silenci. Màxima expectació. Cobdícia. Dits creuats. El primer, com de costum, corresponia al jugador novell. No li tremolà pas el pols. Va incorporar el canó del revòlver a frec de la templa dreta. I va prémer el gallet. Clic. La gent bramava, posseïda per la flaire de pólvora i mort que s’hi respirava. Canvis sobtats i radicals a les apostes. Tothom volia guanyar; només una persona podia perdre.
La Sònia, per la seva part, ni s’immutava. Prou atabalada i emocionada estava ella, amb la visita inesperada del pare, com per a rumiar on era i què estava fent. Seguidament, agafà la pistola amb una sola mà sense deixar de somriure i va disparar. Clic. Nous xiscles del respectable. L’speaker no donava l’abast. Girà de nou el tambor. Clic.
Dotze trets fallits. El pare encara no havia enraonat, ni una paraula. S’espolsava, entre gallet i gallet, les espatlles; li queia com una mena de caspa vermellosa.
Pare, on has estat? El trobo molt canviat, aquests cabells tan llargs…
El clímax de la nit era a punt d’assolir-s’hi. El tretzè li pertocava. Li va relliscar dels dits, tremolosos, suats. Per fi, la Sònia tornà a prémer-ne el gallet.
Tot d’una, va intentar somriure però no va poder: ja no tenia rostre.
FI
Temps de lectura: 5 minuts
