L’ésser poc a poc s’adonava que no s’hi veia bé. Feia temps que ho sospitava. Fins i tot era conscient que no era l’únic, que n’hi havia més com ell, de dimensions i amb dificultats de visió. L’ambient era sufocant. S’anunciava un imminent naixement dins la comunitat, i tothom anava amunt i avall amb els preparatius. Const estava sorprès pel moviment, no ho havia viscut mai i alguna cosa li deia que no ho tornaria a veure. De totes maneres no deixaria que l’incomodés més del necessari, ell necessitava menjar i res al món li faria saltar-se el tiberi, la seva satisfacció més bàsica. La classe obrera mai parava, treballava sense fi per tirar endavant la societat, i ni un esdeveniment com aquell podia aturar el dia a dia dels estrets passadissos. S’estava fent fosc i calia ultimar els detalls per tenir-ho tot llest per l’endemà. Const tenia la gruixuda llengua adormida —tenia llengua? Const no ho tenia clar— i ja no notava el gust de les menges Qui l’alimentava ho va notar i donà per finalitzat l’àpat de cop i volta.
***
El monstre no podia treure els ulls de l’entrada. Feia estona que no hi havia moviment i la tarda començava a caure. Necessitava alimentar-se abans no arribés la foscor més absoluta, llavors hauria perdut la seva oportunitat. No volia marxar amb les mans buides. L’instint assassí l’anava rosegant per dins. Durant els darrers dies havia estat molt atrafegat disposant l’última parada de la seva interminable vida nòmada.
Quan ja ho donava per perdut aparegué una candidata. La possible víctima sortia confiada i amb una idea fixa. No s’adonava que la seguien i, de fet, no va tenir ni temps de girar-se. Notà una fiblada a l’esquena i en el següent instant ja jeia a terra sense voler-se creure que la seva vida s’estava escolant. El monstre, que la superava unes quatre vegades en dimensions, se la menjava amb voracitat a estones i de cop s’aturava, es llepava les potes i es beneïa per la seva sort inesperada.
***
Girs de noranta graus frenètics. Imatges de carrers buidant-se. El zum-zumeig dels hèlix per sostenir perfectament estable l’aparell. No localitza l’objectiu, hi ha una certa desorientació de qui el mena. Corregeix el rumb un parell de vegades més fins a trobar un indici de la ruta correcte. Després aixeca lleument el cul i avança amb velocitat constant una desena de metres damunt dels caps dels darrers vianants. Els últims raigs de llum incideixen en els finestrals dels edificis més alts; als més baixos ja hi regna una ombra allargassada. Ningú no veu ni sent l’aparell. La gent torna a casa, atrets per la crida de la llar en una calorosa tarda de finals d’estiu. Els sensors més precisos detecten la baixada suau de la temperatura i el CCD de la càmera necessita aguditzar la sensibilitat per desxifrar les imatges més borroses. Activa l’infraroig i ara la visió millora i canvia de color. La conducció requereix més precaució, però els instruments d’última generació en faciliten la feina. Equidistant als murs de dos edificis que comparteixen vorera el giny comença un descens prolongat fins arribar pràcticament a uns cinc metres d’alçada. Es manté flotant sense esforç. El conductor revisa el plànol cartografiat en una pantalla de vint-i-una polzades que comparteix suport amb la pantalla principal. Dim repassa per última vegada el protocol. Una vegada sigui dins ja no ho podrà tornar a fer i tot moviment serà clau.
***
Diria que va néixer durant la nit. Amb les primeres llums que arribaven als sempre enteranyinats ulls d’en Const va detectar els moviments de les cuidadores que passaven de llarg. Podia entendre que tant ell com els seus veïns d’habitatge, tant o més cecs que ell, no eren prioritaris. Aquell dia menys que l’anterior. Es podia imaginar una criatura més o menys bonica amb tot de treballadores de rang alt fent-li cas, mimant-la. Al cap i a la fi, podria ser membre de la reialesa. Const va desplaçar-se fent tentines pel xafogós indret, amb una llum càlida de tons grocs i ataronjats que ho embolcallava tot. Volia viure aquell moment el més a prop possible. No es va poder acostar a menys de cinc cossos de distància. Rebé cops i patacades allunyant-lo, fent-lo sentir poc important, gairebé inútil. No s’hi podia tornar tot i superar en corpulència al munt de membres, femelles de cos nus, que formaven la comitiva. Arraconat i ignorat de manera repetitiva, en Const es retirà altre cop lluny d’aquella cel·la. Durant la resta del dia conjecturaria sobre l’alimentació que s’ofereix a un nou membre de la comunitat. Desprenia una penetrant olor, molt diferent del que, bàsicament, constituïa el seu menú. Li hagués agradat que li n’untessin les comissures de la boca i li regalimés pels pèls del mentó. Durant tres dies no trobà la força per aixecar-se. Fins on arribava el seu coneixement, i pels últims naixements viscuts a les cel·les veïnes, sabia que durant tres dies tot ésser rebia aquella menja exquisida. Però aquella vegada era diferent, i la dosi continuà durant uns dies més. Li feia ràbia aquella deferència. Ara sí que estava segur que havia de ser un ésser especial.
***
El vent amaina. Ara és una brisa suau que no té ni força per sacsejar l’aparell. Un degradat del vermell cap al taronja marca definitivament la fi del dia. Dim té clares les consignes. Ha memoritzat meticulosament la topologia de l’apartament. Dues visites amb l’agent immobiliari al pis germà li havien donat prou informació com per saber-ne tots els secrets. Temia un canvi inesperat fruit d’algun desig de personalització per un deliri de grandesa que hagués tirat una paret a terra per fer una cuina oberta, però en tot cas sempre hi hauria menys parets que més, i això en el fons també el beneficia. No pot resistir la temptació d’arraconar la nau sota una balconada mentre pitja el play a un dels seus vídeos preferits en el monitor auxiliar. Ella es disfressava de Xarlot per celebrar el carnestoltes amb els de l’oficina. Per a qualsevol dona un vestit tan masculí amb els complements de bigoti, bombí i bastó, li hauria restat la feminitat que tan enamora als homes de tots els temps. Però ella era diferent, i fins i tot aquesta vestimenta l’afavoria i realçava no solament les seves corbes poc sinuoses, sinó també la bonica cara tan ben proporcionada i les arrugues que se li formaven sota els ulls quan somreia.
***
Una estranya fascinació inundà la consciència adormida d’en Const. Veure l’esperada criatura, encara que fos entremig de molts altres cossos de l’exèrcit femení que la custodiava, el va fer sentir afortunat. Notà la seva imponent presència, i nasqué en ell un intens desig de posseir-la. Encara tenia les extremitats entumides i un sensació enganxifosa de l’últim àpat al pit. Feia dies que no movia bé les ales i notava com se’l miraven amb un to clar de desaprovació. Hom diria que s’aixecà i començà el seu particular vol tan sols per fer callar aquelles mirades inquisidores. Però en el seu si interior notava que l’acció responia a uns estímuls més nobles: d’obligació, de saber el que toca, d’instint bestial. El primer vol fou erràtic i topà contra algun company que no ha havia sentit la crida. No es molestà en disculpar-se, el seu gènere no estava fet per aquesta classe de galanteries. En un segon brunzit aconseguí l’alçada màxima que li permetia l’estança i ja va ser capaç de dirigir l’instintiu timó cap a l’objectiu. Sortí com una exhalació a l’exterior i una llum intensa encegà la seva poca sensibilitat. El blau del cel era tan clar que s’atansava més al blanc que al color de la mar de fons. Volà allunyant-se de l’edificació en direcció oposada i després feu una virolla per tornar-s’hi a acostar. Estava aclimatant l’organisme per posar-lo a punt, després de dies d’inactivitat. Sabia que era el seu moment i no podia fallar. Ell era l’escollit. Per uns instants un fàstic aliè a la seva espècie n’impregnà la consciència: «és la meva germana? És la meva mare?» «Em sento atret sexualment per la meva mare?». Era només un esquitx de sentit impropi, o potser una sospita real que tots els que sentien la crida havien de vèncer per ser el guanyador. No podia ser un parany codificat al codi genètic per eliminar candidats? El record inexacte del tan proper i distant naixement reial esvaí el ja prou difuminat pensament.
***
S’havia passat tota vida buscant la solitud. Ja de petit escollia cada any la col·lecció de cromos que sabia que ningú més faria, s’asseia al racó menys buscat de la classe —sovint davant de la mestra— i triava les assignatures optatives de la secundària on s’hi amuntegaven els éssers més decadents de cada curs. Òbviament no havia anat mai a cap excursió que no fos estrictament obligatòria, i confeccionà curosament el currículum per assolir un perfil professional on li calgués la mínima interacció amb altres éssers planetaris. Durant l’època dels seus estudis superiors treballava de reposador nocturn en un supermercat d’aquells on el basar es menja poc a poc les estanteries ordinàries. Mantenia una bona economia personal, no tant perquè el sou fos gaire alt, sinó perquè no se’ls gastava en futileses de relació social com els seus antics companys de classe de l’ESO i del Batxillerat. El seu físic maridava perfectament amb els estudis: de confecció desmesuradament grassa, mirada fosca, cabells tinyosos i pèl mal girbat que envoltava l’erràtic somriure de dues dents groguenques, mai prou ben fregades per un raspall bucal.
La sorpresa màxima esclatà dins el domicili familiar quan aparegué amb uns papers de mobilitat de l’institut que l’acreditava com a imminent estudiant d’Erasmus. La seva mare ja havia desistit de tot intent de socialització, sobretot ara que ja havia complert els divuit anys i encara era l’hora que parlés en un sopar familiar de Nadal. Els cosins, sempre molt més grans que ell, ni recordaven que algun dia hagués pujat a la cadira per dir el vers de Nadal, requisit indispensable per poder fer cagar el tió i rebre l’últim giny tecnològic o una novel·la gràfica de manga, especialment de sang i fetge.
Se n’anava a Londres aquell estiu (entre primer i segon de grau superior d’Administració de Sistemes Informàtics i Xarxes). Viuria en un règim de família d’acollida, a l’habitació d’un fill que havia marxat de casa i que la mare posava a disposició de l’agència d’intercanvi per un mòdic preu que l’ajudava a arribar a final de mes. Faria les pràctiques en una empresa del sector alimentari i viuria les hores laborables a l’interior d’un centre de dades d’uns pocs servidors.
***
L’abellot volà uns segons pel bosquet que creixia entre el conreu del cereal. El seu rusc pertanyia a un apicultor amateur, pagès a temps complert. La nova reina, que l’havia despertat de la seva eterna somnolència, estava dansant el seu ball nupcial. Const s’adonà que ell n’era un d’entre mitja dotzena de fadrins d’altres comunitats que salivaven per posseir-la. Const sempre s’havia vist diferent a les altres abelles, més gran i pelut, fins i tot lleig a uns ulls humanitzats. Fins ara no havia entès ben bé la seva posició a l’escalafó social, perquè ell dels pocs que no li calia sortir del rusc a feinejar i només havia d’esperar que se li donés la ració diària a la boca. Ara per fi entenia quina era la seva missió, i aquesta era gran. Era l’escollit. Tenia encomanada la sagrada missió de fecundar l’ésser més bell de tota la seva comunitat i, així, podria perpetuar el seu llinatge. Un regust de responsabilitat acompanyava el desig irrefrenable que l’empenyia a volar més alt que els altres. Ara se sentia fort i capaç de tot. Justificaria tota la mel que havien invertit en ell, no defraudaria a les seves cuidadores. El soroll d’un tractor Massey Ferguson vermell que treballava el camp més proper no el distrauria. Ni tan sols quan el seu conductor baixà d’un sal damunt el camp terrós per desencallar l’arada de discs que duia amarrada al darrera el tractor. L’usava per triturar i colgar les males herbes i les restes del conreu, però la proximitat amb el bosquet de vegades provocava que s’encallés amb les arrels d’un arbre. Feia molta calor i el cel era ben seré. Alguns competidors ja s’aproximaven a la pretendenta tot preparant el seu aparell sexual amb cara d’excitació. A Const li mancaven uns metres però sabia que era l’escollit. Ell l’havia vist néixer i en aquell moment de glòria alguna cosa se li havia despertat, tenia clar que aquella preciositat també sospiraria per ell quan li conegués les seves habilitats. La donzella tenia una mirada d’èxtasi mentre uns quants penis intentaven de clavar-se-li, i ell es quedà en vol estabilitzat i mirada perduda vers aquella meravellosa criatura. Era un àngel diví: bonica i ben formada.
Un punyent xiscle sorgia de sota la grada de discs. Les atrofiades orelles de Const manaren el vol a fer un gir de cent vuitanta graus per veure què havia passat. El tractor emetia l’habitual repic, però uns crits humans superaven al soroll del motor de quatre temps. Const hi va fer un vol de reconeixement empès per un efecte tafaner que últimament l’anava assetjant ara i adés. Al noi de disset anys que havia saltat se li estava esparracant tot el cos sota el pas del tractor que havia girat inesperadament. La sang esquitxava la terra seca i el noi anava perdent la vida sota un cel insultantment clar. Damunt l’insípid herbam del bosquet començaven a caure abellots sense endofal·lus, contents d’haver fet la feina però sense saber si la propera generació hereterien els seus gens o els dels contrincants. Ella ja no hi era. Havia fet tard. S’havia quedat sol, volant com un ximplet, i ara ja no hi havia res a fer. La reina havia tornat al rusc. Els veïns tardarien hores a trobar el cos trinxat del noi del tractor.
***
String espera deixada anar al sofà com si fos un mocador de coll oblidat. Resta d’esquena a la finestra i té alçat un aparell de mòbil rosa pastel a poca distància del ulls. Tal com en Dim havia previst, la finestra està entreoberta i permet l’entrada de la primera fresca de la tarda per tal d’aclimatar un pis sense refrigeració artificial. Esmuny el silenciós dron cap al menjador i el manté estable a uns tres metres de la víctima i a uns cinquanta centímetres de terra. La visió d’ull de peix de la càmera 4K ofereix una imatge de merescut repòs després d’un dia de treball. Dim sap que String treballa fins ben bé les cinc en aquell petit estudi de gravació que un conegut editorial de cursos d’anglès sosté al barri de Wood Green.
És una feina prou distreta per String on pot demostrar la seva dicció perfecta millorada durant tants cursos fent petites obres en un grup de teatre amateur. El que li agrada especialment és que mai sap de què anirà el dia, rep els guions al mateix matí i els repassa mentre la maquillen amb un discret rímel d’ulls o una finíssima barra de llavis. Tan li pot tocar assistir a una festa d’aniversari com simular un dia de platja, qualsevol excusa és bona per ensenyar als estudiants europeus de parla no anglesa com es pronuncien les paraules dels camps semàntics escollits pels redactors.
String somia fer el salt a una telenovel·la o a una sèrie de culte, com tantes se n’estan produint i exportant des del seu país. Creu que qualsevol dia algun dels seus celebrats clips caurà en bones mans i algun caça-talents descobrirà el talent que desprèn en petites dosis. Ja havia anat a algun càsting i tenia el book en un parell d’agències, però de moment l’havien rebutjat fins i tot per fer anuncis de detergent per no tenir el perfil de mare d’edat mitjana que fa meravelles amb les taques dels seus fills púbers. No es podria imaginar mai que en aquells moments l’està observant el seu fan número u.
Amb desídia deixa el mòbil damunt la lleixa de fusta que tapa la sortida del radiador de ferro colat i engega la mini-cadena connectada digitalment a l’Spotify per animar la tarda. Creua el passadís i obre la porta del lavabo mentre picoteja una galeta que havia pres en una incursió a la cuina. No enyora gens l’època de compartir pis, ara que té un sou més o menys estable, ha encertat de ple de fugir dels pisos d’estudiants i llogar un oasi de solitud, encara que sigui a les afores. Amb les darreres parelles ja havia après la lliçó de no voler córrer per trepitjar-se els seus espais vitals. Ara ja fa mig any que, com a single ha assolit una confortable tranquil·litat. Es lleva la roba ignorant que darrera dels dos centímetres de paret que la separa del passadís un dron minúscul l’està esperant.
***
El retorn al rusc va ser com la fi d’una batalla perduda. Se sentia decebut. Sabia positivament que se l’estaven mirant com un perdedor —un cop més— i que la única tasca que podria fer per la comunitat seria aletejar tot el dia per mantenir el rusc en la seva temperatura ideal. No sabia menjar per ell sol, i les obreres que l’alimentaven potser no perdrien més el temps per un inútil que quasi els doblava en dimensions. Potser només l’utilitzarien com a mirall calidoscòpic, amb els seus ulls gegantins que només tenien ganes de capturar imatges de la preciosa reina. Es tombà uns instants en una cel·la davant les mirades atabalades de les abelles i sospirà profundament com només un abellot sap fer.
Si tingués cos d’humà diria que es despertava d’una nit de ressaca amb una pixarada que impregnava pijama i llençols, però aquesta sensació no la podia tenir de cap de les maneres, amb la seva minúscula consciència d’insecte. Sentí com li cridaven l’atenció, s’havia de llevar perquè estava passant alguna cosa a l’exterior. Les obreres s’amuntegaven a la porta de l’habitacle sense gosar sortir. Només de tant en tant una prenia la determinació suficient i s’aventurava a sortir a l’exterior, però desapareixia per no tornar. Cap d’elles tenia gravat el protocol en el seu codi genètic de què havien de fer, i n’haurien d’aprendre sobre la marxa i amb improvisació. Les baixes es comptaven per desenes, això assenyalava la cronista de la comunitat, i calia avisar la tendra reina per teixir algun pla. A ella potser se li havia atorgat la profecia i en sabria interpretar el simbolisme. Const gravava l’escena com si es tractés d’un reporter davant d’un desastre natural de grans proporcions. Ni marxava ni s’hi podia apropar més. Va entrellucar com un ésser diferent arrencava una obrera que havia sortit amb determinació. Allò era un genocidi.
***
El soroll de la mampara tancant-se és captat amb el precís sensor auditiu. És el senyal per començar la incursió. Amb moviments precisos —gràcies a la visió perifèrica— Const dribla el pas de la porta i entra dins la petita estança. El soroll de l’aigua tapa el brunzir de les quatre hèlixs. Disposa d’uns pocs minuts de seguretat per fer la feina. Per sort el pis no ha patit modificacions i encara té la mampara de plàstic blanc translúcid, així que String resta totalment aïllada de les maniobres de l’artefacte. Const comença a salivar. Això és molt millor que les habituals visites a pàgines de contingut pornogràfic. És real. I ella és Ella. Ara ja no té cap remordiment per l’ardit que fa mesos que planeja. Tants dies anant a una empresa de merda per fer una feina de merda només per estar més a prop del seu àngel. I ara està més a prop que la majoria de mortals han estat mai del seu somni. La nuesa que dintre pocs segons li serà revelada justifica totes les privacions que s’ha hagut d’aplicar i les llargues hores d’assajos de vol en un dron immersiu amagant-se a la riba del Tàmesi.
***
L’ésser d’un món llunyà esperava a l’aguait flotant en l’aire. Era el doble de gran que les pobres infelices que anaven sortint en compta-gotes per aquell petit foradet. Amb una destresa envejable es llançava en picat per capturar les innocents preses. L’atac era mortal. La descoberta del rusc durant una tarda assolellada havia estat un cop de sort. La seva petita comunitat ja havia escurat tota les restes del porc senglar abatut per caçadors de la setmana passada. Ja estaven a fase de llepar-ne els ossos. Els crits humans sota el tractor l’havien focalitzat en una abella més gran que la resta que, seguida per una corrua, s’endinsava dins el bosquet i es ficava en un gran rusc. Probablement era la reina acabada de fecundar, per les poques dades que havia pogut inferir de l’espècie autòctona. Com a bona invasora havia d’intentar comprendre les tradicions de l’abella local per explotar-ne al màxim les seves debilitats. Ara s’estava produint una vertadera colonització per tota la comarca. L’abella garrotxina era deliciosa, tan era cruspir-se-la al vol com noquejar-la i assaborir-la en un lloc apartat.
***
Està a punt de culminar la seva gran obra, es deleix per contemplar la visió de la seva musa nua que tantes bones nits li ha donat des que havia començat aquell beneit curs d’anglès per Internet. Cada setmana s’obria un nou clip on hi governava la seva reina. Ella ho beneïa tot. Aquell anglès declinat amb innocència i el seu cos tan fràgil i perfecte, anés caracteritzada com anés.
—Sé el que pretens.
Una veu surt de l’armari amb persianes com el de la pel·lícula de l’ET.
—Jo també solia espiar les noies als lavabos de l’escola.
Dim no pot assegurar si la veu és en català, anglès o en un nou llenguatge basat en un ús intensiu de la “s” sonora. S’obre la porta sense grinyolar —al capdavall només és un armari— i n’apareix una figura en la penombra de l’habitació que gairebé toca amb el cap al sostre. No és un cap normal, és unes quatre o cinc vegades més gran que el d’una persona. Ataronjat, d’aspecte brillant però amb un cert borrissol, amb dos ulls en forma de llàgrima que li travessen mitja cara i dues antenes d’un metre que emergeixen d’entre els ulls i baixen parabòlicament amb un balanceig suau. De cos humà agegantat, vestit com un adolescent de fa vint anys, una camiseta tota tacada amb regalims de colors blancs bavosos i una gran lletra “A” impresa al tors. En dècimes de segon, Dim assimila la particular dessuadora com la que portava el nen de la casa el dia que va desaparèixer fa vint anys en un parc londinenc en una grisa tarda de setembre. L’amfitriona de la casa només li’n va parlar una vegada, entre plors i sanglots. El dia de l’aniversari del seu únic fill aquella ànima torturada li havia explicat la tràgica història.
Dim s’impulsa amb la cadira de despatx cap a un costat, encara lligat pel casc immersiu per controlar el dron. Perd per uns moments la visió de les dues pantalles que usa per governar l’aparell, però no deixa anar el comandament. L’ésser a mig camí d’un nen crescut, la roba li va petita i per sota els pantalons li sobresurt la descarnada pell del ventre de la cama amb tons més vermells i negres que rosats, fa un pas fent tentines mentre continua parlant amb un idioma més propi d’un insecte, però que Dim entén perfectament:
—La vida en aquest món se t’ha acabat. El crim que has comès l’hauràs de sofrir vivint en una comunitat aliena als teus anhels mundans: el purgatori de les abelles.
Dim vol preguntar coses: quin crim? Quin món? Quin purgatori? La vista se li enteranyina i els sons se li van esmorteint. Gira el cap vers les pantalles a temps per veure com el dron fora de control impacta en primera persona contra una planxa de cabells que reposava damunt la pica del rentamans. El dron ressegueix la rajola del minúscul bany passant pel forat que la mampara entreoberta deixa amb la paret. Pel mateix forat s’esmuny la planxa caient amb un balanceig mortal dins la banyera d’String, que entre espasmes del seu cos blanquinós mort electrocutada amb gran patiment. El dron, que deu el seu nom a la paraula abellot en anglès, aterra suaument prop dels seus pits que es van enfonsant poc a poc sota l’aigua. El dron també deixa de funcionar per la descàrrega.
De les orelles de Dim comença regalimar un petit fil de sang que s’escola per l’escuma dels auriculars. La seva visió també s’apaga. L’endemà al matí la Cathy el trobarà mort, amb l’armari mig obert i el penjador de la camiseta de l’Andy estireganyada del seu penjador.
***
La família d’en Const no oblidarà mai l’estiu del 2018. Mentre es repatriava el cos d’en Const, un veí els localitzava a l’aeroport per comunicar-los que el seu altre fill moria aixafat sota la màquina-eina del tractor que amb tanta il·lusió l’avi havia ensenyat a portar al seu nét. Ara ni tan sols els quedaria el record de rusc del camp de la feixa llarga, que quedaria exterminat per la vespa asiàtica i ningú mai més en tindria cura. La fusta s’aniria malmetent amb el pas del temps.
L’abellot ConstDim faria el seu últim vol fora del rusc per salvar la seva reina: “God save the Queen”, i moriria en un atac caníbal —però natural— a mans d’una vespa asiàtica entrenada per matar.
Temps de lectura: 23 minuts
