Era una nit de primavera d’oratge suau i benigne. Sopàvem a casa de l’amic Pepe R. Parada la taula a la terrassa, enmig de la jungla aèria urbana, en la València que ja quasi xafa la seua eixida cap l’interior sud, Pepa, excel·lent amfitriona, sempre amable i de tracte esponerós, havia elaborat un bon sopar per a l’ocasió. A ella dec la fabulosa expressió: “M’agrada cuinar mediterràniament”. Hi eren convidats Ferran Sesé, d’ofici i benefici pintor, castellonenc, amic de feia temps de la família, i jo mateix. En Ferran venia precedit d’una favorable aureola d’”artista que viu a Berlín”, i com que jo pretenia fer un estatge llarg fora del país, m’hi havien convidat per facilitar-me la coneixença d’en Ferran.
En aquell temps disposava d’un cert capital –ben poca cosa al capdavall, però que em permetria agafar tres mesos de permís sense sou i, comptant amb els dos de vacances de l’estiu, realitzar el somni d’un Erasmus retardat –i retallat, l’Erasmus que els desgraciats poca-ropa de la meua generació no vam poder fer quan tocava. En contraposició a aquest desig fervent, ressonava la veu de ma mare que em deia: “compra’t un pis, que si no, a la vellea no tindràs on caure mort”. Jo, però, eclèctic com sóc sense remei, vaig decidir no posar tots els ous en la mateixa cistella. La meitat del capitalet l’esmerçaria en el viatge, i l’altra, en la compra de la vivenda.
La meua idea inicial era instal·lar-me en Londres. Coneixia la ciutat per haver-la visitat en diverses ocasions. Sabia del cert que en trauria gran partit de les seues bones llibreries i que gaudiria del bon ambient musical i teatral. I quant a fer coneixences, el cosmopolitisme n’estava assegurat. D’altra banda, un estatge de vora mig any, encara que insuficient, m’obligaria a l’ús de l’anglés “no turístic”, cosa que em complaïa força.
L’encontre amb Ferran Sesé, però, va fer voltar el meu desig de Londres per la tria de Berlín. He de dir que l’afabilitat i el bon humor del castellonenc em van captivar des del primer moment; la seua loquacitat enginyosa i el talent en la comprensió dels fets socials van fer que quasi al poc de conéixer-nos ja congeniàvem fondament. Els fletxassos, no només es donen entre els dos sexes o en les relacions homosexuals. També es palesen en relacions amicals mancades de fonament eròtic.
La imatge de Berlín que em va transmetre en Ferran era la d’una ciutat en plena efervescència cultural en tots els ordres, amb una gran quantitat de bohèmia vinguda de molts països i amb unes condicions de vida –és a dir, la qüestió de la despesa, sempre decisiva per als desgraciats– prou avantatjoses si les comparàvem amb les de París o Londres. En una altra ocasió, ja havia sentit elogis de Berlín del bon amic i poeta Manu G. Marín, qui, com era propi d’ell, n’elogiava la decadència. Reconec que en primera instància em revenia un cert prejudici antialemany derivat de la cosa del passat nazi, que em feia retraure’m de l’aventura berlinesa. De tota manera, com que ja havia fet anys abans un estatge d’un mes a la ciutat de Fürth, i m’havia anat bé, el temor a una mala experiència restava acotat. La cosa de la llengua, per contra, suposava un fort estímul. Havia fet a València quatre cursos d’alemany. Em veia capaç de llegir la premsa alemanya i certa literatura en bilingüe, tot i que la cosa oral no m’era tan fàcil ni tan fluïda com en l’anglés. Finalment, en acabar el sopar, em vaig comprometre amb Ferran a co-habitar Berlín: generosament em va oferir de viure al seu apartament per un lloguer raonable.
Si el nostre viure de cada dia ja és una gran aventura, a pesar de les ceritutds de la rutina, de la monotonia d’un paisatge consabut, d’un col·loquial complex i riquíssim, però que usem quasi maquinalment, mamprendre un viatge per curt i veïnal que siga, sempre intensifica el nostre estat emotiu. Les expectatives imaginades es disparen, les certituds de la rutina es clivellen, l’atenció al que ens rodeja es reforça… Tot el nostre ànim es tiba per minso que siga el desafiament d’un qualsevol viatge. Es per tot això que a alguns això de viajar els produeix desassossec, malestar, i a altres, un estat d’eufòria. Quan fem un viatge cap a un altre país, si s’hi presenta el canvi de llengua, l’experiència ens estressa al màxim nivell. El cervell, la ment amb totes les seues facultats funcionen a mil per hora. Tot és diferent, tot és comú. Tot és comú, tot és diferent. Aquesta paradoxa ens assalta ara i adés en el curs de l’aventura viatgera.
Ara ja era de nou a Berlín. Sí, perquè feia uns anys ja l’havia visitada amb la meua parella d’aleshores en viatge turístic per centreuropa. D’aquella visita no m’havia quedat una fonda impressió. Només sabia que la trobava lletja, comparada amb Roma, París o Londres. Ara hi tornava, però amb la prospectiva de “viure-hi”, d’explorar-la com si es tractés d’una geografia extensa, d’assajar la seua riquesa humana.
Al poc de temps d’aterrar a un aeroport de segona, propi de viatgers “low cost”, ja em veia bregant amb les màquines “alemanyes”, és a dir, en alemany, per traure un bitllet de metro a la parada de Schönleinstrasse en la barriada de Kreutzberg, que, com diuen les guies turístiques: “més conegut com el barri turc, és un dels barris més alternatius de la ciutat”. Efectivament, l’arribada a Kreutzberg em va impressionar. Els trets de lletjor que normalment em produeix la fesomia urbana de Berlín restaven compensats per la seua rica i interessant geografia urabana. De sobte, i by the same token, em veia immers, dins de Berlín, en una microciutat turca. Em va produir la mateixa sensació –i emoció– que vaig sentir quan vaig visitar la little China town de San Francisco. Vaig pensar: “el meu primer viatge a Turquia”. Al poc, però, ja havia localitzat l’adreça del qui esdevindria gran amic Ferran. Ens vam donar una forta abraçada. Em va demanar com havia anat el viatge, i em va mostrar la que seria la meua cambra i m’hi vaig instal·lar. L’apartament no era gran cosa, però estava ben situat en una zona tranquil·la, era net i ben endreçat. A mi, acostumat a anar quasi sempre de tirat, em semblava més que suficient. A partir d´aquell dia –i durant un cert temps, aquell minúscul espai esdevindria “territori valencià”, dins d’un “territori turc”, dins del territori berlinés. L´entrellaçament cultural estava garantit i la meua avidesa per l’aprenentatge de llengües força satisfeta.
A l’endemà, Ferran em duria a l’acadèmia on ens matriacularíem en un curs intensiu d’alemany. Els preus eren moderats. La qualitat es presumia acceptable. I el bon ambient que vaig trobar a l’acadèmia, amb una gran varietat de gent de diverses edats i nacionalitats em va plaure molt gratament. En l’acadèmia d’alemany vaig rebre un nou ventijol de felicitat. Decididament, sóc un xenòfil, m’agrada la gent siguen del país que siguen, i sempre confie que em contaran històries que em resultaran apassionants i sempre hi trobes un tret bàsic dels humans: la curiositat per conéixer-se gent de diferent procedència i les ganes de fer-ne un món comú. Unitat i diversitat són dos dimensions correlatives que afaiçonen, endolceixen i fan més rica la vida humana. Quan la primera ofega l’altra, aleshores se’n deriven patologies socials i greus traumes en els individus més humanitzats.
Temps de lectura: 6 minuts
