fbpx
La revista més vital

Estée i Gisèle (La rossa i la bruna)

Estée i Gisèle. Una rossa i l’altra bruna. Estée lluïa uns talons sempre una mica massa alts, i Gisèle feia enlluernar per dur aquelles sabates enxarolades sempre més netes que un ivori. L’una, la rossa, sempre envoltada d’un aire nerviós. L’altra, la bruna, respirava una amabilitat pastosa i esmorteïda causada per una tranquil·litat malaltissa, com una dona d’aigua en terres pantanoses. Quan Estée aportava, Gisèle acollia, i quan la rossa plorava, la bruna protegia.

Tota la barriada en parlava, d’aquella relació, i s’ameraven les taulades de converses cada vegada que hom les veia passejar. I elles, alienes a les mirades netes dels parisencs rere els seus cortinatges tots blancs, reien i es feien els bulevards de punta a punta i en arribar a l’altre districte, ja ben allunyat de les mansardes protectores del seu barril llatí, pegaven la volta i canviaven de vorera. I sant tornem’hi…

Si feia bo, no hi havia una altra opció que endolcir la vesprada amb un bon grapat de macarrons, l’una, i no hi havia cap més alternativa que un tros de pasta tatin per l’altra. I amb aquelles mirades de complicitat entre cullerada i cullerada, es deixaven caure al petit local de la Clef des printemps, on carregaven amb un buquet de flors que feien durar tota la setmana amb les cures pertinents i que adornava cada habitatge com si de cases bessones es tractés. I uns pètals es marcien a poc a poc al primer pis de la rue Constantin i l’altre darrere d’un finestral d’aquells alts que furten tota la llum possible d’aquest París sempre gris, a la rue Renier.

Quan era temporada de teatres i comèdies, allà que anaven sempre a les mateixes butaques i des dels mateixos angles ja tan familiars per la germanor que comporten els anys, veien la vida parisenca i a la qual li aportaven aquella indiferència tacada d’aire una mica descarat que alenen les gents lliures i independents a París.

Els dies de pluja, es podien veure dos paraigües. Un en blau i l’altre en carmí, dues ombrel·les d’aquelles que només es troben als magatzems au printemps i que malgrat els anys conserven aquell posat clàssic emborratxat de naïf i que mai no actualitzarien. Perquè a París costa molt canviar de paraigua i de cotxe, no se sap ben bé el perquè. L’un, el paraigua s’empra una mica massa, l’altre, el cotxe, no gaire. I l’Estée i la Gisele, del bracet, una altra vegada en passar el xàfec i tancar amb una parsimònia envejable per als temps que corren, els seus parapluies.

Quan els dies curts i gèlids passaven pàgina i els castanyers treien els primers brots, no hi havia diumenge que no se les poguera trobar a la brasserie Lipp. Allí i durant hores mortes consumien un café amb llet i a tot més estirar un sandvitx amb el que pràcticament sopaven i feien més suportables els llençols freds i humits. I es feien el resum de la setmana, compartien les darreres notícies de la premsa parisenca del moment i, més que discutir, es complementaven el dia a dia polític i el que no deia la rossa ho afegia la bruna. I així anaven passant els anys i els panys… Amb aquella parella peculiar que conferia una gràcia especial als cossos prims i esculpits per un Rodin enamorat a París. I embalsamats per les suculències olfactives de Guerlain on les dues amigues passaven tardes senceres empolvorant els seus colls i passejant fines varetes amerades ara a un dit, ara a l’altre i després passejant suaument els seus narius pels seus rostres respectius tot ensumant-se l’una a l’altra. I a la fi sempre acabaven adquirint el mateix flascó que usaven des de feia vint anys.

*******************************************

Un bon diumenge que el Lipp era de gom a gom, no en quedava una altra que canviar de vorera i asseure’s al Deux Magots i allí, mentre Gisèle contemplava l’esvelt campanar de l’església de Saint Germain després i li afegia la mirada crítica de temple una mica atrotinat d’una lletjor finament dissimulada, Estée restava embaladida amb uns ulls que li demanaven compassió i que la van corprendre per sempre més. I la van desvestir i la tornaren a abillar i la van trasbalsar i li van ensenyar els plaers de la vida que sols xuclava des dels escenaris i des de les cadires vermelles del Lipp. Aquells ulls que li van substituir el blau de les hortènsies per l’atzur de les pupil·les d’Yves, un mec faquin*, el mag de la comédie d’un París contaminat de sentors a natures que tot just despertava de la fredor d’un llarg hivern mudat de dues ombrel·les, una blava i l’altra carmí. D’un hivern parisenc amb dues finestres que lluïen alhora. I de gelats i coques de poma i uns perfums amigables que duien la solera de vint anys.

Gisèle va comprendre i amb la seua cadència elegant i mandrosa al mateix temps, es va aixecar i va abandonar el café. Ara dues mans s’entrellaçaven com a aperitiu d’una llarga nit on s’escalfaria la roba de llit de la rossa i d’una nit gèlida de primavera que no havia pogut superar el sandvitx de la bruna.

I els carrers del París de les dues amigues van donar pas a altres històries i els dies van substituir els colors i els perfums i els gustos als paladars i els cabells ja no eren rossos ni bruns i les flors foren de plàstic i els teatres i les seues butaques canviaren d’amos…

*******************************************

Després d’una setmana de pluges i ventades, un simple raig de sol va fer esclatar l’alegria de Gisèle i la força renovada la féu embolicar-se amb la bondat i l’elegància dels temps passats que foren degollats amb la daga de les emocions desbocades, sense fre, i que estamparen la sang contra aquella Saint Germain després que mai més va estar admirada per lletja i desgarbada. Agafà el metro i decidí de passejar-se pel bosc de Boulogne. I allí dins, deixant-se endur per emocions i carregant-se d’energies vivificadores d’arbres centenaris i gespes verdíssimes, entre les frondositats quasi negres de fullam esponerós, la trobà. Era ella, Estée, amb les seues sabates de taló massa alt, tintada d’un escandalós groc amb una mirada perduda, que no veia res i un posat descarat que havia perdut qualsevol traça de la gràcia i senyoriu nerviós d’antuvi. Era ella, l’amiga, la confident, la fragine**. Ara una dona del carrer, que cercava amors instantanis, que calmava fogositats acumulades, que ja no escoltava la música als petits teatres i que, a la vegada, escampava tots els sons de l’amor.

I restà uns minuts més al davant d’aquell cos que per a res no li despertà cap compassió i a punt estigué d’anar a per ella i endur-se-la al Lipp i asseure’s a les cadires vermelles i menjar-se un sandvitx sobre les tauletes estretes dels cafés de París i…encara oloraria a aquell perfum, l’Estée? Reconeixeria el meu encara? I es va adonar que l’aire bufava al seu favor i que de ben segur que Estée ensumaria la colònia…I que n’estava de certa que l’havia reconeguda!

Pegà mitja volta i se n’anà. Agafà el metro. Va passar per Clef des printemps i abans que no tancaren es va composar un ramell ben ple de flors de tots els colors i aromes i com si no hagués passat el temps, se’l va fer embolicar amb el mateix paper de feia deu anys. En arribar al primer pis de la rue Renier, va apartar en forma de conxa les cortines altíssimes, les va nugar amb aquells llaços fúcsia i va fer servir aquelles abraçadores d’un or envellit i que feia tant de temps que no feien el seu paper i col·locà el gerrot al bell mig de la tauleta modernista que feia servir per a l’ocasió. I allí va posar a lluir les flors com un homenatge al seu vent favorable i perquè de camí a casa, i mentre suportava el trac trac del bus 27 mentre veia els carrers de gom a gom parisencs de diumenge, va cavil·lar que la vida li havia estat amable i que pot ser algun dia encara recuperaria aquell tresor perdut, aquella part de la seua història envellida com els bronzes de les fonts del Luxemburg.

********************************************

Gisèle no es trobava bé, va passar mala nit i no sabia ben bé per què les nits se li feien interminables i mai no escoltava els darrers i primers metros en circular per sota del seu edifici però ara els escoltava tots. Era un costum quan estaven les dues amigues, repassar la premsa totes dues juntes però sobretot la secció de succeïts parisencs. Perquè el parisenc és molt xarrameca i sempre necessita carnassa per trobar sentit a l’aglomeració humana i sentir-se al mateix temps diferent dels veïns. I com els animals de costums, encara li perdurava a la bruna aquella afició. I amb el seu caràcter apaivagat, feu front a la notícia de la prostituta morta al passeig del bosc de Boulogne, sembla que a barrades, i que malgrat estar en lloc concorregut, res va fer possible la seua defensa. Ella restà estesa al bell mig de la sorra groguenca del jardí i els gendarmes amb prou feines van agafar les proves i les petges perquè la pluja de la nit les havia fet desaparèixer pràcticament totes. A la Gisèle li vingué al pensament els crits nerviosos de l’amiga i els intents per fer raonar els possibles clients, ella sempre tan predisposada a la conversa i mai amiga de la discussió, ella que a tota hora afegia el complement de l’esperança en les converses i que esborrava qualsevol signe de negativitat… S’imaginava la rossa aixecant els braços a mode de “si sóc jo, l’Estée. L’amiga de Gisèle; sí, les que feien fons els bulevards, les que agafades del bracet rèiem a l’ombra dels castanyers de París”. I va plegar el periòdic.

Ara sí que va plorar. I amb els ulls entelats i la barbeta tremolosa va pujar al 27 i després al metro i, en travessar les portalades de ferro del Boulogne, s’enfonsà i aquella aparent tranquil·litat que la cobria va donar pas a un crit esgarrifós i sec. I fou un crit de bèstia, d’una humanitat nua i despullada dels costums parisencs. I es dirigí cap al racó on havia fet viatjar el seu perfum vers l’amiga, a prop de les frondositats del jardí, allà on els amagatalls fan el seu paper dins de la màscara de la gran ciutat i on es perden les millors robes del París més chic. Va trobar un paraigua blau amb l’etiqueta de Au printemps i un mocador que encara olorava a Chez Guerlain, va arreplegar totes dues penyores i a mode d’altaret les col·locà a la vora d’un arbre. El mocador el va colgar a terra, tot gratant la turba amb les seues mans i del paraigua va esquinçar-ne un trosset i se’l ficà a la butxaca. Un petit buquet de roses va coronar el petit homenatge i va tornar-se’n cap a casa i va passar pel Deux Magots i va fitar el campanar de Saint Germain i va comprendre que París també podia ser cruel.

*Un mec faquin: un xicot canalla.
**Fragine: germana.

Temps de lectura: 10 minuts

10+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close