Fotografia: Søren Astrup Jørgensen
Estem cansats. L’entusiasme del viatge al centre, a comprar llibres, no és suficient per revitalitzar-nos l’anatomia de l’ànim. La meua dona assegura que tant li fa, però ho diu amb aquella mirada que ja no pot agafar-se a les coses, aquella observació sense esma. Així que, per al retorn, fem servir el transport públic. Per això seiem en silenci, l’un al costat de l’altre, a l’autobús que ens repatria a casa. El dia s’esgota per un horitzó falcat de façanes i la ciutat fa un esforç per prendre el relleu de la claror minvant amb els seus fanals que semblen ulls abandonant la seua somnolència. No puc evitar encetar la lectura del llibre de contes de John Cheever que he comprat, entre altres. Intente fixar la mirada en el text malgrat els sotracs inevitables que pateix el vehicle per la conducció en el corrent del trànsit de les grans avingudes: “Som una família que sempre ha estat molt unida en esperit”, diu al seu primer relat. A poc a poc l’autobús va omplint-se, principalment, d’immigrants, que seuen, derrotats, als seients, suposadament després d’hores de feina. Un grup de joves puja alhora que nosaltres. Tenen una conversa avivada d’un parlar extravagant i fatxenda que els hi dóna aquell apunt que els resulta tan buscat d’ostentació. Hi ha un, amb el cabell rapat i la cara plena de ferralla daurada, que ha pujat amb un pot de coca-cola i una bossa de roses. Com si encara li sobrés temps per mirar-se la vida com un espectacle, acabada la tasca, i el seient li resulta una butaca privilegiada en l’estrena de la nit que ja comença a projectar-se. Té una posada en escena provocadora i desafiant, rosegant ostentosament i xarrupant de la llauna fins que se l’empassa tota i la deixa a sota del seient, rodolant al caprici de les inèrcies del viatge. Després s’hi dedica a fer sorollets desagradables amb la llengua, com si volgués treure’s alguna llavoreta presonera entre les dents. És precisament açò el que em desfà l’atenció del que estic llegint. A prop nostre una dona d’aspecte cubà llegeix l’exemplar d’un diari gratuït. No sé per què li done aquella nacionalitat. Endevinar la fisonomia de les persones no és el meu fort. La seua capacitat de concentració és, en aquells moments, superior a la meua. Mire per la finestra els paisatges coneguts dels carrers que travessem, cercant distracció. El formigueig de gent anònima que atapeeix les voreres. El jove de les roses continua amb el seu desfici higiènic. Crec que se n’ha adonat del malestar que provoca entre els viatgers i cada cop perfecciona els xuclits que descomponen el sistema nerviós de qualsevol. Hi ha rialletes de complicitat del seus veïns de seient. Afortunadament, dues parades abans que la nostra, abandonen l’autobús. Ara són dos negres molt alts, enxarolats, els qui ocupen el buit. Tampoc hi ha qui els entenga. Fan servir una parla molt percudida i animosa. Riuen sovint. Demostren un optimisme encomanadís. La prova és que la meua dona se’ls mira mentre somriu. Jo la mire a ella. En algun lloc d’aquella expressió plàcida encara hi viu l’adolescent que vaig conèixer. Hi habita encabida entre els plecs del temps que ha anat rebregant-nos l’estada de la vida. Si els nouvinguts al trajecte parlen tant és, potser, perquè li han tret profit a la jornada. O només volen esvair així la boirina de l’enyor. Els records de l’alegria són el succedani que tenim a l’abast de la memòria per tornar a estones a la llar durant el temps de l’exili. La cubana baixa en la següent parada i deixa deliberadament el diari a la nostra vora. La meua dona l’agafa només torna a arrencar el vehicle, com si busqués, encuriosida, allò que l’havia capficat tant durant el trajecte. És una publicació publicitària. Mirava coses. Li viatjava la il·lusió de tenir objectes, només. L’última parada és la nostra. Baixem i ens agafem de la mà, com si un dels dos fos una criatura. Potser sí. I estem cansats.
Temps de lectura: 3 minuts
