fbpx
La revista més vital

Estigma

En Llàtzer romania, immòbil, assegut damunt una pedra del rierol. El pit li bullia. Capcot, com sempre des de l’accident, subjectava la canya amb mà tovenca. Cap peix damunt el drap. Cap peix dins el cistell. Res. Ni la llinya ni l’ham ni l’esquer volien esbargir-li el matí. Es gratava el pit amb fervorosa insistència.
Després de llevar-se a quarts de vuit, havia agafat la canya, la llauna d’esquer i el cistell i s’havia endinsat entre la boira matinera del bosc d’alzines, pins i faigs que envoltava la masia, ca l’avi, on malvivia els darrers mesos. S’havia preparat un parell d’entrepans, per si un cas li tornava la gana; no recordava l’última vegada que li havien grinyolat els budells.
Havia estat L’home del Temps els darrers anys. La premsa sensacionalista havia fet un enorme ressò del seu accident. En alguns articles s’apuntava, si bé d’esquitllentes, la seva afecció, el catapultador de la tragèdia: la ufologia. Fins i tot, creia haver viscut quan era un marrec un intent d’abducció, justament un cap de setmana que passà a la masia de l’avi.
A l’hospital, s’hi va estar un parell de mesos amb mig cos enguixat. Cada nit, emperò, sedat de cap a peus revivia el malson, l’accident. Tot conduint el monovolum, al seu costat la dona, darrere els tres fills. I aquella maleïda llum que solcava el cel a ponent. Emoció. Crits. Derrapatge. Barranc. En Llàtzer havia quedat atrapat entre un garbuix de ferralla. Entre esgarips d’impotència, esperà l’arribada d’una ambulància que salvés del sofriment la seva família. En debades, però: la dona havia mort en el xoc; els nens camí d’urgències; desgraciadament, ell en va sobreviure.
Li van prescriure la baixa indefinida. Les previsions meteorològiques podien esperar. La majoria de la gent no es fixava gaire en el cel. Per a ell, en canvi, havia estat la seva perdició.
Després de l’enterrament múltiple, abandonà el dúplex de l’Eixample, on l’acuitaven els retrats, i va instal•lar-se al mas de l’avi. A l’hora d’empaquetar, va esquinçar a cops el telescopi d’última generació i cremà tots els llibres i vídeos sobre la seva oculta passió. Mentre viatjava amb el tren, camí de la muntanya, recordà tot d’una el hobby de l’avi: la pesca de truita. Provaria sort. Estava disposat a qualsevol cosa per mitigar l’absurditat mortal de l’accident. A més, estava convençut que el rencontre amb la infantesa el reciclaria, per dins i fora.

Un cop acomodat a l’antiga casa de l’avi, el malson desaparegué. En el seu lloc, emperò, va tornar la vivència d’aquella nit de dissabte, tot just després de celebrar la primera comunió. No hi faltava re: el iaio, el Negre, el derbi, aquells llums al cel i aquelles obres tan estranyes que pul•lulaven pel bosc.
Aquell vespre, l’avi li contà una rondalla perquè s’adormís ben aviat: el derbi era a punt de començar. Al cap d’una estona, no obstant, la flaire de les crispetes el desvetllà. Un crit, tot seguit. Un renec. Un altre. Penalti. Gol. Alegria. Eufòria. Guanyarem! El petit Llàtzer patia, més que res, pel marcapassos de l’avi. Immediatament, es calçà les sabatilles i va cordar-se l’anorac. Va baixar les escales a poc a poc. L’avi no el sentiria pas. Hi hauria sarau per estona. El Negre trempà les orelles i va llepar-li la cara només veure’l. Van anar a fer un tomb. S’estiraren damunt els matolls i en Llàtzer va aprofitar per gaudir dels estels que inundaven el firmament. Les hi podia distingir totes, sense excepció. L’avi s’havia entretingut a descodificar-li els secrets dels astres. N’hi havia una, de molt brillant, que semblava que es mogués, amunt i avall. Aquella nit vaticinà el seu futur: volia ser Home del Temps. De sobte, el gos bordà. Calla, que el iaio ens sentirà i ens renyarà! Van amagar-se, de cap, en el seu racó secret.
Llavors fou quan el terra va començar a tremolar. El Negre no parava de lladrar ni de mirar cap a la pineda que els voltava. Més que lladrucs, eren udols. Tot d’una s’encengueren una filera de llums encegadors. El gos cada cop estava més neguitós. Algú se li aproximava trepitjant la fullaraca. De darrere dels pins van sorgir tres astronautes vestits de paper de plata. S’aturaren just davant d’ells. Un d’aquests, el més alt i de color mostassa, es tragué un guant i col•locà la seva mà de quatre dits damunt el pit d’en Llàtzer. Va sentir una escalfor molt agradable i una corredissa de pessigolles, com quan la mare li untava el tors i l’esquena amb un remei farmacèutic per alleugerir la galipàndria. Tot s’esvaí en un tres i no res. Ni l’estrella. Ni els astronautes. Ja no hi eren. De tornada a la llar, l’avi roncava al sofà amb la moviola de testimoni.

En Llàtzer continuava rascant-se el pit, cada cop més fort. Ja n’hi havia prou. Total, pel que estava pescant… Una vegada a casa, va desar els estris de pesca al garatge i es dirigí al bany. A través de la finestra del lavabo, li va semblar distingir una llum de mil colors que resplendia a l’horitzó. El sol encara no havia acabat de formar-se del tot. Va treure el cap pel finestró, però l’únic que va clissar-hi fou un cotxe fúnebre que s’adreçava al crematori, el qual encapçalava una corrua inacabable d’altres turismes.
Després d’orinar, s’emmirallà. No recordava l’últim cop que s’havia afaitat. Potser ja tocava. El pit, emperò, era una picor constant. Immediatament, es tragué el jersei i la samarreta. Sota el pèl del tors, alguna cosa hi cremava. Es va mirar, de nou, a l’espill: no li agradaren els cabells tan llargs i llardosos. Se’ls tallà, ben arran. Amb la navalla encara sucosa d’escuma, va depilar-se el pit. Al tors esquilat tenia un dibuix, un plànol de la masia i els seus voltants. Hi va distingir un senyal on abans hi havia el seu indret de jocs de la infància.
Nu, sense cap pèl al cos. De nou al bosc. El cel s’havia enrarit de cop. Havia arribat al seu racó secret. Tot continuava gairebé igual. Més pins. Però el Negre ja feia un grapat d’anys que l’havien hagut de sacrificar. Tancà els ulls i va viatjar trenta anys enrere. Les mateixes petjades. La mateixa mà gèlida que li acariciava el pit. El cercle de llum continuava enlluernant-lo.
—Per què heu trigat tant…?

FI

Temps de lectura: 5 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close