El passat 24 de març el periòdic La Vanguardia publicava una entrevista feta per Ima Sanchís a la metgessa, escriptora i activista egípcia Nawal El Saadawi. Vaig llegir l’entrevista al mòbil, mentre tornava de deixar la meua filla menuda a l’escoleta i caminava de pressa cap a la feina. Tot i que degut a les presses matineres la vaig llegir gairebé de reüll, no he deixat de donar-li voltes al cap. Us vull llegir alguns fragments:
“-La maternitat? (pregunta l’entrevistadora Ima Sanchís)
-Sí, les dones són esclaves de la maternitat. La maternitat és una presó. El pare és lliure, però la mare no. Les dones sacrifiquen les seues vides i la seua llibertat pels seus fills.
-És que són els teus fills.
-Hem de ser psicològicament independents dels nostres fills. Les mares fan que els fills siguen dependents d’elles, els imposen la seua autoritat, reprodueixen el que pateixen.
-Hi ha veritat en les seues paraules, tot i que són radicals.
-Se’ns ha criat fins a arribar al sacrifici, sacrifici per la família, pels fills, pel país. Però ni el país ni el marit ni els fills se sacrifiquen per les dones. Tot i això, ho tolerem. Hem eradicar aquesta psicologia de l’esclavitud.
-Naixem amb ella.
-Jo em vaig desprendre de tot el que se suposa que ha de ser una dona, de tot el que em feia ser esclava. I amb els meus fills la relació va millorar moltíssim quan vaig estar despresa, allunyada d’aquesta dependència psicològica que m’oprimia i els oprimia.
-Llavors, la gran rebel·lia seria que les dones no tingueren fills.
-Sense dubte, però això no és natural. Per canviar les coses hem de conversar, crear consciència i ser solidàries entre nosaltres.”
Aquell dia me’l vaig passar rumiant el que havia dit aquesta dona tan sàvia. Vaig intentar imaginar com seria ser així de lliure. Vaig pensar que m’hi esforçaria per aconseguir-ho. Jo sóc una dona molt pràctica, sempre ho he segut, d’aquestes que fan llistes sense parar per no oblidar les quatre mil tasques que tinc pendents. I sóc de teixir estratègies que, si en un temps prudencial no donen el seu fruit, són substituïdes sense pietat per altres de noves. Així que vaig fer el que sé, intentar teixir una estratègia per a l’alliberament. I aquests són els 3 primers punts:
- Patir allò estrictament necessari. Les mares sempre patim, patim i patim (quan es refreda la xiqueta, quan li fan mal les dents, quan fa mal oratge i l’he enviat a l’escola amb pantaló curt… i una infinitat de situacions que evidentment no podem controlar). A partir d’ara un cop dipositades (les meues filles dic) a les seues respectives escoles, jo deixe de patir i de pensar-hi.
- Explicar que no sóc un robot. De vegades els nanos veuen les mares com a màquines que treballen per a ells. S’ha acabat. Ara, quan tinc més sol·licituds de les que puc abordar, explique tranquil·lament a les meues filles que la mare no pot. Que m’han d’ajudar (i sorprenentment molts cops funciona).
- Fugir de vegades és necessari. Aquesta és més difícil, però s’ha de fer. Les absències de 3 o 4 dies (amb les nits incloses) van molt bé. En el meu cas personal abans sols ho feia el meu company (jo no tenia feina). Ara ho fem els dos i l’experiència ha sigut… sorprenent. Crec que així els nanos no associen uns rols a un gènere o a una persona, perquè veuen que tots dos poden fer de tot.
Sé que no és molt complet i alliberador. Però és un inici, un inici d’estratègia. I tal com estan les coses avui dia en temes de maternitat…crec que no està malament.
Foto del periòdic The Guardian
Temps de lectura: 3 minuts
