Vam arribar al Cafè del Teatre cap a les onze del vespre. El Josep María va agafar una de les cadires de la terrassa d’aquell bar i va estampar-la contra les taules, que estaven amuntegades a la vorera, la qual cosa provocà un terrabastall de mil dimonis. El soroll va fer que immediatament s’obrissin dos balcons de les vivendes del costat i apareguessin els veïns que, espantats, volien esbrinar quin era l’orígen d’aquell escàndol. Un d’ells, un home d’una seixantena d’anys, va començar a increpar-nos amb un fil de veu provocat per alguna estranya malaltia que semblava que patia al coll.
—Me cago en la puta, borrachos hijos de puta…
Tots quatre vam esclatar a riure mentre corríem rambles amunt, en direcció al Carrer Hospital. Feia estona que el José Luís ens esperava i nosaltres ja vam sortir de casa amb ganes de col·locar-nos de veritat. Els tres o quatre porros que vàrem fumar a l’autobús tan sols ens havien despertat les ganes de riure. Calia una cosa més forta.
A les acaballes dels setanta la nit era el nostre regne. Barcelona ens oferia l’hàbitat perfecte per “fer-nos adults”, tot i que ja feia temps que vàrem entrar al mercat laboral i gaudíem d’una llibertat que ja ens mereixíem. Una llibertat que tan sols la podíem entendre abusant d’ella. Era una llibertat fonamentada en la ràbia dels que no vàrem poder gaudir sota la tutela de les nostres famílies.
La nit de Barcelona es va farcir de locals de tota mena. El Ensanche (l’Eixample) quedava reservat a aquells nens de papà que encara es creien posseïdors de la raó postfranquista. Gràcia començava a prendre alè, però arrossegava dècades d’oblit cultural. Quatre o cinc locals, de signes musicals molt diferents, et permetien encetar la nit. La vida, l’ànima i el cor de tots el límits el trobàvem al Chino (ara El Raval) i a Santa María del Mar.
Locals de tota mena, molts d’ells pirates, t’obrien les seves entranyes fins que et quedessis sense sentit ni diners. Tanmateix, aconseguir llavors una nit de marxa total podia sortir-te per tan sols cinc-centes pessetes (tres euros d’ara). Jo cobrava treballant a Club Planeta aproximadament a vint-i-quatre mil pessetes al mes (un poc menys de 150 euros). Aquella quantitat em permetia un ritme de vida impensable ara mateix. El tabac? 27 pessetes. El lloguer del pis? 6.500 pessetes. La vida era fàcil, divertida i, per damunt de tot, fugissera. Teníem pressa, molta pressa.
El bar del José Luís es trobava just al començament del Carrer de la Cera. Es tractava d’un petit local on amb prou feines hi cabien deu persones (ben avingudes). Havia estat una bacallaneria i encara conservava els marbres on es mostrava el peix, temps ençà, i que ara feia les funcions de barra. Una cervesa (nomes Estrella): 15 pessetes. Qualsevol destil·lat: vint-i-cinc (no mirem marques). Fi de l’oferta.
Abans, però, faríem una visita obligada al Tiznao, un gitanet que ens subministrava un costo de primera a uns preus sense competència (mitja postura: 500 pessetes), no fos cas que s’acabessin les quatre xines que encara em quedaven al fons de la butxaca.
El Tiznao, com sempre, feia la ronda pels carrers del Carme i Hospital, i tot i que en aquelles hores i aquells anys la policia esgotava la ronda en qualsevol garito legal obert en aquelles hores, vam prendre les precaucions necessàries per fer el bisnes sense ensurts. El Tiznao, eficient en lo seu, ens va trobar abans que el veiéssim aparèixer sortint d’un portal d’aquell fosc carrer, on compartia l’espai laboral amb dues o tres sorolloses putes de no menys de seixanta-cinc anys.
Ens va mostrar, abans de dir res i amb un somriure groc i desdentat, un ou de quatre o cinc centímetres de diàmetre fet amb un haixís negre i lluent. El Xesco va allargar la mà i, sense demanar permís al Tiznao, va fer una pessigada d’on va treure la quantitat necessària per liar un porro. Mentre ho feia, vàrem encetar una conversa absurda i psicodèlica amb aquell gitano, amb qui manteníem una sincera amistat des de feia força temps, i entre galls i tics (era un sac d’espasmes provocat, possiblement, per un consum excessiu de qualsevol merda que es ficava al cos), ens va explicar que el seu oncle l’hi havia portat aquell material des de La Modelo, en el darrer permís de sortida, on complia sentència feia sis o set anys per robatori amb violència.
Vam agrair-li al Tiznao el seu oferiment i vam demanar-li un talego del costo de sempre, que tot i no ser de la màxima qualitat, com el d’aquell ou, ja ens faria el servei que buscàvem. Aquella nit esperàvem guarnir-la amb un bon viatge de cavall.
El Xavi va pagar la postura i ens vam acomiadar amb unes abraçades sentides. Era bona gent, el Tiznao.
En dos minuts ja érem al bar on treballava el José Luís, El Cafetí. Tot just obríem la porta ens bufetejà una barreja de ferums on podíem distingir les olors pròpies d’aquell lloc: fum, peus, desinfectant i suor. Allò et feia sentir obligat a demanar, amb presses, una cervesa per tal d’endolcir-te una mica la gola i fer aquella olor més digerible. Quan prenies la tercera ja formaves part d’aquell llenç de sentits ofesos i solidificats. Nina Hagen tronava amb ràbia als altaveus situats a cada extrem de la barra. La Cindy, aquella puteta de pell lletosa i cabells llardosos, no parava de sacsejar el cap, amunt avall, amunt avall, al ritme de la música. El darrer pico s’havia posat molt bé dins aquell cos castigat per anys de rebre lleterades i estomacades de tota mena. Hauria estat maca si no fos pel baveig constant i el maquillatge eternament esfilagarsat.
El José Luís ens va fer una mirada inquisidora, a la qual vam respondre el Xesco i jo amb assentiment. Va entrar al forat que servia de lavabo, i quatre o cinc minuts després va sortir amb els ulls injectats en sang, i el coll, tot i que no feia gens de calor, moll de suor. El Xesco no es va fer de pregar. Va anar cap el picadero mentre s’anava aixecant la màniga de la camisa.
I don’t know just where I’m going
But I’m goin’ to try for the kingdom if I can
‘Cause it makes me feel like I’m a man
When I put a spike into my vein
Then I tell you things aren’t quite the same
When I’m rushing on my run
And I feel just like Jesus’ son
And I guess I just don’t know
And I guess that I just don’t know
I have made big decision
I’m goin’ to try to nullify my life
‘Cause when the blood begins to flow
When it shoots up the dropper’s neck
When I’m closing in on death
You can’t help me not you guys
All you sweet girls with all your sweet talk
You can all go take a walk
And I guess I just don’t know
And I guess I just don’t know
I wish that I was born a thousand years ago
I wish that I’d sailed the darkened seas
On a great big clipper ship
Going from this land here to that
I put on a sailor’s suit and cap
Away from the big city
Where a man cannot be free
Of all the evils in this town
And of himself and those around
Oh, and I guess I just don’t know
Oh, and I guess I just don’t know
Heroin, be the death of me
Heroin, it’s my wife and it’s my life
Because a mainer to my vein
Leads to a center in my head
And then I’m better off than dead
When the smack begins to flow
Then I really don’t care anymore
About all the Jim-Jims in this town
And everybody putting everybody else down
And all of the politicians makin’ crazy sounds
All the dead bodies piled up in mounds, yeah
Wow, that heroin is in my blood
And the blood is in my head
Yeah, thank God that I’m good as dead
Ooohhh, thank your God that I’m not aware
And thank God that I just don’t care
And I guess I just don’t know
And I guess I just don’t know
(Heroin, Lou Reed)
La pèrdua de control sobre un mateix és un dels tòpics que argumenten els que mai no han experimentat un bon viatge. Es ben bé el contrari. El nostre cos està perfectament dissenyat per descobrir quin és l’estat en què es troba. Sap en tot moment on rau el problema, si és que en tenim, de problema.
Quan flipes amb un bon clau, una posta de sol, aquella música o aquell sabor, el cos et mostra la cara amable, quan la pell reacciona als estímuls del cor, quan el sentit del gust et porta a moments pretèrits, quan els dits rememoren els acords d’aquella cançó. I també sap el cos quan ha de regurgitar aquelles substàncies que li són desagradables, quan té toxines sobreres als seus mecanismes interns. El bon viatge, senzillament, busca un camí més curt i més intens.
On està, doncs, el problema amb les drogues? Suposo que en el mètode. I el mètode no és la finalitat. Quan fem una introspectiva del nostre cos i també del nostre cap es quan podem definir quin serà el mètode i quina la finalitat.
Aquell ramat de quatre o cinc macacos (nosaltres), que cada nit de cada dia de tots els dies de l’any, sortia a rebentar la nit, era la síntesi d’una generació que, no havent patit en primera persona les represàlies més dures del franquisme (quan va morir el dictador teníem entre quinze i disset anys), volien deixar palès que el món era seu i que ningú, ningú, des d’aquell moment, no els hi podria dir com se’l feien seu.
Els nostres pares havien après a conviure en un món capat, on el destí era tan sols una paraula amb un únic significat. La pauta ja estava pactada de bon començament. Sempre van saber on treballarien i on serien enterrats; quin idioma parlarien i quins somnis no s’acomplirien; amb qui viurien i amb qui no es barallarien mai; a qui no li dirien el nom del porc i qui no guanyaria mai la lliga; què volia dir perdó i a qui perdonarien les ofenses; quins pecats podrien cometre i quins cognoms portarien el seus fills.
I quan aquells fills van començar a fer trontollar aquelles bases vitals, tan sols van poder dir: “doncs…, bé. Vosaltres mateixos. Ja us ho trobareu”. Havien perdut l’autoritat, doncs l’autoritat ja era nostra. Ja no servien de res les bufetades, els càstigs, les amenaces. Nosaltres ja no acceptàvem el morrió i les orelleres. Érem els propietaris del nostre futur i ells havien perdut la capacitat de reacció després de tants i tants anys de tenir clar quin era el seu, de futur.
I quan vam decidir quin futur no seria el nostre, vam saber que volíem fer allò que volguéssim, amb qui volguéssim, quan volguéssim. I arribà la música, els colors, els llocs, les sensacions, els perills sota control o sense. Les drogues. Totes.
La curiositat primer, l’ofensa després, i finalment la transgressió.
Transgredir era viure desempallegat de pautes. Ho farem tot perquè tot no s’ha de fer. Ofendrem tothom per què quan ofenem ens reafirmem. Ho provarem tot per què no sabem què provar primer.
Ja feia temps que convivia amb el Josep María, el Julio i el Xavi. De dones, llavors, fora de casa. Semblava que les noies no podien formar part de la nostra forma de menjar-nos la vida. Parelles fora. I també passava que elles tenien un altre ritme vital i social marcat pel seu gènere. La follia nostra era el mirall de la seva lluita contra un món que les havia volgut esterilitzar contra la vida. La seva guerra era encara més fonda, més necessitada de transgressions i més profundes. Patien encara més el dol de saber-se anorreades i ignorades durant tant de temps.
Els caldria encara un trencament més elaborat amb la seva història passada. El seu proper futur els anirà recordant, amb crueltat i durant massa temps, que abans el tenien negat, aquell futur. Les noies amb qui jo em relacionava llavors encara patien les nafres internes del vergonyant i llarg episodi de la Sección Femenina [1] o Trabajo Social. Allò va provocar que moltes d’elles abandonessin els estudis o ni tan sols els comencessin, tret d’aquelles que van saber, o van poder, oposar-se a aquella aberració pròpia del segle XII.
Sortosament, aquella asèpsia de vida va anant trencant-se de mica en mica i, primer en els locals nocturns, i després a tots els altres àmbits de la vida en comú entre nois i noies, elles van assolir l’espai que els corresponia en aquell món nou. També triomfarien, i també potser massa a l’espai de l’excés.
Praga va caure davant els tancs soviètics, París no va trobar sorra sota les llambordes, però Barcelona va renéixer de sota l’encens del seu passat fins que a les dones vam deixar de dir-les putes, pel fet de ballar amb qui volguessin, per convertir-se en persones tan assedegades de fer-se propietàries del món com jo mateix. Sempre havien estat allí. Consumides i callades com nosaltres.
Cap cot i somriure beat. Elles de princeses i nosaltres d’almirall o monjo. I sempre, tots, de pur blanc. De blanc pur. També pecant. També confessades. També absoltes per desig de Déu. Separades per l’uniforme. Elles palmes, nosaltres palmó. Fins i tot separats dins l’espai comú de l’església. Rosa i blau. Arracades i rellotge. Faldilles i genolls a l’aire. Mitjons blancs i sabates negres. Sardina amb faldilla de paper pinotxo i truita d’ou. Esperant que les triïs, i tu creient que fas la tria. Desitjant el petó, i tu mort de ganes. Elles amb les gomes i nosaltres amb les bales. Tantes diferències i tan iguals els desitjos i somnis. Les mateixes sensacions als mateixos racons del cos. Les mateixes cançons. Les mateixes actrius i els millors actors. Elles esposes, i tu pendó. El món ja era de tots. Era moment de prendre possessió.
Quan el Xesco va sortir d’aquell pudent lavabo feia una cara similar a la del José Luís cinc minuts abans. Era el meu torn.
A sobre del lavabo quedaven les restes dels dos picos anteriors. Assegut a la tassa del vàter quedaves a l’alçada correcta per preparar-te la teva dosi. La paperina, que ja era oberta, mostrava una quantitat més que suficient per preparar cinc o sis dosis més. Vaig fer via i en dos o tres minuts ja havia preparat la xeringa, tot i que en dues ocasions algú va colpejar amb força la porta i vaig haver de fer un crit per tal que fotessin el camp. Era el meu quart o cinquè viatge de cavall i la forta pujada ja no em va venir de sorpresa. De seguida vaig notar que el meu pit s’abraonava cap endavant mentre la meva esquena continuava repenjada contra el tub que baixava de la cisterna al vàter. Quan refrenava les ganes de pixar un dolor punxent i creixent em va aparèixer a la part baixa de l’estómac, però la sensació de plaer absolut va apaivagar de seguida totes les sensacions molestes que es despertaren al ventre. Va ser el meu cap que, tibant de la resta del meu cos, em van fer sortir d’aquell lloc infecte i llardós.
A fora sonava “La Vie en Rose”, versionada per una sublim Grace Jones. Vaig seure novament al meu racó de la barra per gaudir de la musica amb el Xesco, assegut al meu costat, i el José Luís que, des del darrera de la barra, guaitava tot el local.
La Cindy es va apropar i, grapejant-me la polla per sobre els pantalons, em va demanar amb un fil de veu que la convidés a una picotada. Jo, que no estava al cas, tan sols volia desfer-me d’aquell sac de puces fos com fos. I ella…
—Va, que te la mamo… Fóllame, tío. Dame un pico, va, tío. Que me muero, va. Enróllate, tío, va. Rómpeme el culo, tío. Vamos a follar, va…
En José Luís va bramar des de la barra:
—Que no, joder. Que no quiere follarte y que no va a regalarte ningún pico, tía. No seas broncas y vete a la puta calle a follarte un madero, joder.
La Cindy va deixar anar un renec inintel·ligible i es va dirigir a la porta mentre ensopegava amb les tres parelles que eren al bar en aquell moment.
Van aparèixer cinc cerveses més i vam començar a remenar entre les cintes de casset fins que vàrem descobrir una dels Deep Purple. Quan va començar a sonar, a tot volum, els altaveus van tronar amb l’”Smoke On The Water”.
El tema ja arribava al final i el Josep María es trobava servit. Vam ajudar al José Luís a fer fora a tothom que quedava al local i vam dirigir-nos a casa seva, al costat del Mercat de Sant Antoni. Tan sols vint minuts i dos porros després entràvem al portal del carrer Urgel. Com sempre vam pujar l’escala a les fosques. Mai havia tingut llum aquella escala. Entre riures i ensopegades vam poder arribar al quart pis i, amb més riures encara, el Tomás ens obria la porta.
Aquella vivenda ens reconfortava per la seva amplitud. Es tractava del clàssic pis del Ensanche amb un llarg passadís que separava les habitacions de la cuina i el lavabo. La música, sempre a mig gas, acompanyava les ombres que dibuixava a les parets una pila de mig metre d’alçada, feta de restes d’espelmes d’església, que sis o set flames anaven alimentant contínuament, nit i dia. Aquella flaire a cera es combinava amb l’encens que cremava a sobre de l’únic moble d’aquella estança. A la paret del davant hi havia un parell de matalassos ocupats per deu o dotze coixins que feien la funció de sofà.
El Xavi, que passava del cavall, va començar a preparar sis clenxes del perico que encara li quedava del seu darrer viatge a Euzkadi, quan va visitar la seva xicota. Jo, amb una concentració pròpia d’un cirurgià, vaig aconseguir confeccionar un canutet amb un bitllet de vint duros que ens serviria per esnifar aquelles ratlles.
This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I’ll never look into your eyes, again
Can you picture what will be, so limitless and free
Desperately in need, of some, stranger’s hand
In a, desperate land
Lost in a Roman wilderness of pain
And all the children are insane, all the children are insane
Waiting for the summer rain, yeah
There’s danger on the edge of town
Ride the King’s highway, baby
Weird scenes inside the gold mine
Ride the highway west, baby
Ride the snake, ride the snake
To the lake, the ancient lake, baby
The snake is long, seven miles
Ride the snake, he’s old, and his skin is cold
The west is the best, the west is the best
Get here, and we’ll do the rest
The blue bus is callin’ us, the blue bus is callin’ us
Driver, where you taken us
The killer awoke before dawn, he put his boots on
He took a face from the ancient gallery
And he walked on down the hall
He went into the room where his sister lived, and, then he
Paid a visit to his brother, and then he
He walked on down the hall, and
And he came to a door, and he looked inside
Father, yes son, I want to kill you
Mother, I want to, fuck you
C’mon baby, take a chance with us
And meet me at the back of the blue bus
Doin’ a blue rock, on a blue bus
Doin’ a blue rock, c’mon, yeah
Kill, kill, kill, kill, kill, kill
This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend, the end
It hurts to set you free
But you’ll never follow me
The end of laughter and soft lies
The end of nights we tried to die
This is the end
(The End, The Doors)
La barreja de cavall, perico, haixís i cervesa feien que en Bowie, penjat en blanc i negre a la paret del davant, em convides a ballar al ritme repetitiu i lisèrgic dels The Doors. Tot convidava a ballar. I ballava. I continuava ballant quan les mans de la Maite em van agafar des del darrere per ballar amb mi, arramblant-se tant com podia, fins a formar part, tots dos, del mateix ritme constant i sinuós de la música.
La Maite, amiga del Tomás, apareixia i desapareixia de casa del José Luís sense avís previ i era sempre una grata sorpresa trobar-la, i més encara quan estava col·locada, com aquella nit, ja que llavors era més que probable que acabessis follant com un salvatge amb ella, fins que els efectes de tot allò que portéssim al cos ens deixés acabar la festa amb una dormida dolça i reparadora. I aquella nit la Mercè va utilitzar tots els seus arguments per fer-nos passar una nit molt ben argumentada a tots dos.
Dissabte. Onze del matí, cops de porta. El Xesco i el Josep María marxen a treballar. El Xesco és ajudant de cuina a un restaurant del Poble Nou i el Josep María ha de cobrir un partit de futbol a no sé on collons. Treballa al Dícen. Obro els ulls i veig la Maite arraulida al meu costat amb un fil de bava als llavis i cara de qui viatja pel setè cel. La meva mà, adormida encara, li agafa un pit. Pit petit i dur. Matalàs dur i brut. Bruts tots dos. Sense llençols. Picor intensa al braç del pico. Boca pastosa. Fa calor. De lluny sona… la cafetera. Algú xiula mentre un gos borda. Tanco els ulls i continuo dormint.
NOTA:
[1]A partir de la victòria franquista, i fins el 1977, el “caudillo” encomana a la Sección Femenina de la Falange Española la tasca de “formar” a totes les dones d’Espanya. En aquest moment, la Sección Femenina passa a formar part de l’aparell de l’Estado, com a integrant del Movimiento i de la seva política de feminització, consistent en l’exaltació dels papers que, tradicionalment, fan les dones: el domèstic, de forma primordial, i la maternitat. Algunes de les joies que es poden llegir a l’ideari d’aquesta organització són, entre d’altres, les següents: “Gracias a Falange, las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras”. “Todos los días deberíamos de dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos, quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas”. “Las mujeres nunca descubren nada; les falta el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles”. “La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular -o disimular- no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”.
Temps de lectura: 20 minuts
