La revista més vital

Expulsat per una bestiola, acollit per una altra

L’agost austríac ha estat calorós. Per combatre la calitja, la meua finestra ha estat parcialment oberta la majoria del temps. Un badallet per a fer circular l’aire. A principis de mes va entrar una bestiola, un petit curculiònid. “No seré jo qui et mate, amiguet”. Vaig obrir la finestra per complet i va escapar. Van passar uns dies i va aparéixer de nou, el vaig expulsar de nou, i volant es va esfumar. Una setmana després una altra vegada apareix al voltant de l’ampit.

Aquest cop, ja una mica ratllat, li òbric la porta de l’habitació i el convide a volar pel passadís. “El que et passe, o el que et facen no és de la meua incumbència”, m’autoafirme. Abans-d’ahir va tornar una altra vegada, el puto bitxo d’expedició per dins de la puta finestra. Intente agafar-lo però no vol, no vol anar-se’n. En eixe moment un immens calfred recorre el meu cos en recordar que un dels inquilins anteriors se’n va tornar a casa perquè es va obsessionar amb alguna cosa. Algú li va explicar que en aquesta habitació un estudiant s’havia suïcidat. La situació kafkiana m’empeny a recordar a Gregor Samsa. “No pense matar-te, l’habitació era teua, tota per a tu.” Així és com el morrut guanya la batalla, no la guerra.

Ahir em vaig mudar. Un dia plujós d’aquells que ajuden poc al transport de trastos. Amb l’ajuda d’un company, descarreguem les caixes a l’entrada de la casa. A l’edifici hi ha dues botigues, una de catifes perses i una de màrqueting amb un nom inoperant. Bloquege l’entrada amb una fusta i apareix un home d’avançada edat. Abrigat amb una samarreta de màniga curta i uns calçotets negres, el personatge tret del Miracle de P.Tinto ens escup (no té dentadura) preguntes impertinents: qui? Per què? Com? Quant de temps? Mentre ens observa baixa un senyor major amb una crossa. Una residència d’estudiants deia l’amo.

El senyor en calçotets s’autoproclama “el seguretat de l’edifici”. Després de fer moltes preguntes ens ha anat seguint el rastre per saber on m’anava a allotjar. Com que els passadissos fan pudor, li he suggerit al meu company obrir la finestra. Un post-it clarament indica no fer-ho durant el dia (l’edifici està ple de post-it) però la necessitat d’oxigen ens ha obligat fer circular l’aire.

Al cap d’unes hores, quan he tornat a deixar unes coses, la bestiola en calçotets ha aparegut al costat de la finestra. En un anglés molt bàsic m’incrimina: “I window, you not! Window no day. Window open night, I open, you not!”

Després de raonar amb aquest integrant de sanatori, l’escenari Bukowskià s’ha enfosquit. Quan he eixit de l’habitació, la foscor absoluta. Només la llum d’unes màquines de Coca-Cola il·luminen els passadissos. Les finestres tancades. Només protegit els Faravahar, símbol principal del Zoroastrisme i a més a més, el logotip de la botiga iraniana de catifes. Logotip que es repeteix en cada paret exterior de l’edifici. En la meua finestra, una reixa antimosquits. Enganxat a la xarxa apareix un morrut, un maleït morrut que m’observa.

Temps de lectura: 2 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close