fbpx
La revista més vital

Fantasies mundialistes

Ser de poble i del poble no és cap orgull, ni mereix ser-ho, ni al contrari: demostren gran estupidesa els qui denigren i estigmatitzen eixes dues condicions occidentals. O els qui se´n vanten. Com que nàixer en qualsevulla de les condicions de vida: raça, llengua, gènere, classe, casta, lloc… no és triat per nosaltres, en la lògica dels qui creiem en la dignitat humana, estimem com el més valuós fer-se persona, cadascú segons ferms ancoratges d’exigència ètica. Per dir-ho en col·loquial antic: l’important és la bondat, ser i fer-se millor persona. “Sigues bona persona, fes-te persona!” es deia als xiquets i xiquetes al món antic i al meu poble, i tal afany constituïa una noble aspiració moral amb fonament comunitari.

Alguna gent viatjada, o aspirant, que estigmatitza els de poble o els qui se senten molt arrelats a la seua terra, siga aquesta nacional, regional, comarcal o local, i defensen la seua cultura, o poc viatjats, es vanta, com a projecció d’un enteniment més ampli, de ser “ciutadans del món”. Hi ha qui creu que el nacionalisme es cura viatjant. Els qui això proclamen ignoren la quantitat d’europeus insignes, de classe alta, per tant viatjats, que a la primera de canvi, quan Europa embogí pel vendaval nacionalista, es va convertir a la idolatria patriotera.

A Diògenes de Sínope se li atribueix la famosa sentència: “Sóc cosmopolita”, antecedent llunyà del “ciutadà del món”. Però quin sentit devia tindre tal expressió per a un filòsof de la seua època en la constel·lació de polis a l’Hèl·lade? Ben probablement “cosmos” volgués dir no el món entés com la totalitat dels seus pobles, no qualsevol lloc de qualsevol terra bàrbara, sinó el “cosmos” hel·lènic, la civilització hel·lènica, el conjunt de “polis” gregues, més enllà dels drets de ciutadania de cada “polis”. Recordem-ho: cada polis era un estat.

Amb la descoberta del nou món –i la seua unificació progressiva mitjançant les rutes comercials dels colonitzadors europeus, amb l’auge de les idees il·lustrades que van arrelar entre els millors talents de les elits europees, s’estén i es reforça la idea de, com a marca de progressisme, “creure’s ciutadà del món”, estar per damunt de fronteres nacionals-estatals, per damunt de barreres culturals, lingüístiques, religioses de la mateixa comunitat política. (Alhora que construïen les noves identitats nacionals, en clara ruptura d’identitats civilitzatòries de base religiosa). Un cas paradigmàtic és el de Thomas Paine, gran actor revolucionari de dues revolucions –la francesa i l’americana-, de fondo esperit universalista, es proclamava ser “ciutadà del món”, probablement amb una sana intenció d’estendre els drets de l’home i l’esperit de la revolució per tot l’orbe planetari.

En el nostre temps, molt sovint, els que ataquen les identificacions nacionals (de gran nació, nacions sense estat o regionalistes) creuen la seua mentalitat “cosmopolita” ser superior a la dels “localistes” de ment estreta. Sovint, també, bona part dels “mundialistes” o globalitzadors pertanyen a nacions poderoses i vastes o nacions riques amb una potent comunitat cultural. I acostumen a veure la palla localista en els altres sense veure’s la biga xovinista i patriotera en els seus propis prejudicis. De fet, avui dia sembla “guai” declarar-se ciutadà del món, és com una forma de supremacisme narcisista, supremacisme “guai”.

Anem a pams, però. Si no volem ser víctimes de les ironies entremaliades del llenguatge –i de les concepcions fal·laces que aquestes encarnen, preguntem-nos una obvietat: què és la ciutadania, què és ser un ciutadà? Un ciutadà és aquell-a que gaudeix d’uns drets i a qui se li exigeixen uns deures en el marc d’una comunitat política constituïda d’àmbit territorial estatal, institucional de la mena que siga (regional, local, autonòmica, supra-estatal, la comunitat europea, p.e.). Per tant, a dia d’avui, no existeix ningú que siga “ciutadà del món”. Perquè això fóra possible caldria que el món estiguera unificat sota un únic poder polític constituït de la mena que fora.

I quant al “món”, els supremacistes que s’afirmen “ciutadans del món”, què entenen per “món”, de quin “món” parlen? És molt probable que quan diuen “món” estan pensant en el món ric o en el món que aspira als estàndards del món ric. Fa cent anys el club d’aquests països estava restringit a la zona americana nord, a alguns de la zona americana sud, a bona part dels europeus, i…a partir d’ací el club dels que eren “món” es feia problemàtic. En l’actualitat, eixe “món” s’ha ampliat a uns quants més països asiàtics, europeus, arabo-musulmans, i poca cosa més. Els del “mon” voldrien ser “ciutadans” dels països més deprimits i paupèrrims d’Àfrica, d’Àsia, de l’Amèrica més miserable? Tret de les grans companyies que exploten els vastos i rics recursos naturals de certs països depauperats i d’aquelles veritables organitzacions humanitàries, que lluny del supremacisme euro-americanocèntric, encarnen la millor humanitat, a aquests “ciutadans del món” d’etiqueta, el món real, el món concret, el món de viure arrelat tot encarnant les misèries i l’existència viva i plena de cada nació, de cada terra, de cada societat, els esvara. Per a ells, la suposada “universalitat” és una fantasia de base eurocèntrica més lligada a l’imperialisme (polític i cultural) que no a l’amor real i efectiu d’un món tan divers, tan problemàtic, tan concret -i tan inabastable… El turisme de masses ajuda força a formar-se eixa fantasia banal “mundialista”. La idea –i la pràctica, que més caracteritza el turista de massa és l’alienació: a cada vacança s’engul un país, això sí, sense aprendre pràcticament res dels països que visita, tret de la visió d’unes quantes pedres, paisatges, anècdotes panxocràtiques (coses de fartar) i folklorades. Per cert, molts benintencionats que van d’antiguiris sempre diuen que els guiris són “els altres”. Què pocs “viatgers” hi ha al món! Per la senzilla raó que és força complicat i perillós! I cal tanta curiositat, coratge, temps, coneixement de llengües i empatia amb els qui d’entrada són diferents! I en relació amb les llengües del món, quina idea en tenen, del món, els arrogants o innocents mundialistes? En el moment en què arranquen les idees il·lustrades els universalistes creuen que el francés és –ha de ser- “la langue universelle”. Pobres il·lusos. Si ara ressuscitaren descobririen amb amargor que ja ni espanyols, ni russos, ni… Cristo, fora de la “francofolie”, volen estudiar francés. I què en direm dels supremacistes de l’anglés, els qui creuen que “yo con mi inglés voy por todo el mundo”? Com fer-los entendre que cada comunitat lingüística –per petita que siga- encarna un “món”, una versió concreta del món universal? I que hi ha gran part del món que no parla anglés? No, val més no intentar-ho, la ignorància que es deriva de l’arrogància és la més impertorbable. En realitat, confonen extensió amb diversitat, uniformisme amb complexitat, els capritxos egoistes dels rics amb el viure concret, feliç i penós, d’humans vulgars sense fums elitistes, les il·luses, fal·laces i errònies concepcions abstractes d’un universalisme estúpid –que alguns sostenen ingènuament sense cinisme- amb les nobles aspiracions d’un humanisme encarnat que assumeix el repte seriós que suposa la identificació amb els milers de mons concrets que hi ha al món. Si en veritat estimem el món, més ens val ser humils i modestos. La majoria només viurem i encarnarem un món en tota la nostra vida; els menys, afortunats o infortunats, dos, i ja, molt excepcionalment, alguns més de dos. Però en serem ciutadans de dret?

I malgrat tot… I així i tot, des d’antic s’ha intuït que el gènere humà és únic, i que la humanitat existeix, i, doncs, s’ha afirmat per algunes religions que tots som fills de Déu, això sí, i aquí hi ha una altra broma pesada, de “déus diferents”, i s’ha tendit a sotmetre sota un sol poder –mitjançant la violència i la tirania, les terres del món que no eren el nostre “món”, s’han format civilitzacions més i més inclusives sense que això implicara drets i deures civils per a tots, ni respecte per a cultures o civilitzacions que no es deixaven absorbir per la civilització dominant… En el nostre món globalitzat –que vol dir uniformat en certa mena de comunicacions, i en algunes dimensions més, pocs, molt pocs conceben idees, més enllà de soflames de bona voluntat, per fer efectives les condicions per una concreta i encarnada “ciutadania del món”. No per maldat de la majoria, ni per manca de talent, sinó perquè encara la idea de la ciutadania del món i el fet de la unitat política que exigeix és força utòpica i ucrònica. Qui sap si mai la humanitat –el món- arribarà a unificar-se. Fins a nova ordre, els processos d’unificació s’han fet mitjançant la violència. Acceptem com a premissa l’excepcionalitat d’una unificació del món voluntària. Després hauria de sobrevenir la seua civilització, que implica una certa idea cultural comuna (de base religiosa, filosòfica, ètica. I una certa llengua comuna. Se’n poden instituir unes quantes. El model sociolingüístic mundial no està encara definit, ni té per què ser indefugiblement uniformista). I després pot venir –i desitjarem que vinga- la democratització. La darrera utopia universalista, el comunisme soviètic, que assajà d’unificar el món sota un sol poder i una ciutadania constituïda, va fracassar deixant darrere seu un tsunami d’horror i crueltat. De la unificació relativa de l’anomenat “món occidental democràtic” ja en sabem de sobra, els que hi vivim, les seues “contradiccions”, és a dir, les seues misèries. (I algunes virtuts meritòries segons la riquesa de cada país).

Ironies relatives: aquest article el vaig concebre –i quasi parir, molt abans de la pandèmia mundial del coronavirus. Si els éssers humans no han estat encara capaços d’unir-se, com ho ha fet, en el dolor, la desgràcia, la tragèdia, un “bitxet insignificant”! I com deixarà el món sumit en el caos, la confusió i l’egoisme nacional-estatalista econòmicoligàrquic. Davant de tanta catàstrofe, veurem què en diuen ara els “ciutadans del món” d’etiqueta, supremacistes, sobre “el món”. Potser es refugien en el xovinisme “nacionaler”, refugi de canalles, que deia un tal Samuel, un Johnson molt diferent del Boris anglés actual.

Temps de lectura: 9 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close