Diuen que va travessar el pont
sense saber què hi havia a l’altra banda.
Que les botes van ressonar
en trepitjar la pedra antiga
i que alguna cosa va vibrar en l’ambient.
Diuen que tenia guspires en l’esguard,
i que la seva mirada podia
fondre el gel més pur
i glaçar el volcà més poderós.
No era un monstre, diuen.
La seva espasa tenia un nom
que tothom sabia, però ningú
no gosava pronunciar.
Diuen que cercava un llibre d’encanteris,
que era un guerrer erudit,
que escrivia els conjurs en vers,
en una llengua morta.
Embruixava amb la veu, diuen;
seduïa dames i desafiava cavallers
amb una cadència hipnòtica,
letal,
dolça.
Diuen que va travessar el pont
sense saber què hi havia a l’altra banda.
Que les botes van ressonar
en entrar a la ciutat atemorida
per mites i llegendes
que es personificaven a cada pas.
Diuen que no va fer nit a cap hostal,
que va seguir caminant més enllà
del sender cantellut que duia
a la muntanya nevada,
i el van veure desaparèixer
just quan un torb escombrava la carena.
Diuen que era foll,
que era un poeta sanguinari,
un lladregot de rimes assonants,
un heroi sense escrúpols, a voltes indulgent,
un amant fugisser… endimoniadament pervers.
Diuen que morí solitari
una nit de tempesta
entre epopeies, espases,
espelmes i paraules,
escrivint.
Temps de lectura: 1 minuts
