La revista més vital

Faula en vers i sense rima

Diuen que va travessar el pont

sense saber què hi havia a l’altra banda.

Que les botes van ressonar

en trepitjar la pedra antiga

i que alguna cosa va vibrar en l’ambient.

Diuen que tenia guspires en l’esguard,

i que la seva mirada podia

fondre el gel més pur

i glaçar el volcà més poderós.

No era un monstre, diuen.

La seva espasa tenia un nom

que tothom sabia, però ningú

no gosava pronunciar.

Diuen que cercava un llibre d’encanteris,

que era un guerrer erudit,

que escrivia els conjurs en vers,

en una llengua morta.

Embruixava amb la veu, diuen;

seduïa dames i desafiava cavallers

amb una cadència hipnòtica,

letal,

dolça.

Diuen que va travessar el pont

sense saber què hi havia a l’altra banda.

Que les botes van ressonar

en entrar a la ciutat atemorida

per mites i llegendes

que es personificaven a cada pas.

Diuen que no va fer nit a cap hostal,

que va seguir caminant més enllà

del sender cantellut que duia

a la muntanya nevada,

i el van veure desaparèixer

just quan un torb escombrava la carena.

Diuen que era foll,

que era un poeta sanguinari,

un lladregot de rimes assonants,

un heroi sense escrúpols, a voltes indulgent,

un amant fugisser… endimoniadament pervers.

Diuen que morí solitari

una nit de tempesta

entre epopeies, espases,

espelmes i paraules,

escrivint.

Temps de lectura: 1 minuts

0

Deixa una resposta