La revista més vital

Fer memòria

La tradició oral va inventar fórmules enginyoses amb la previsió i la intenció de recuperar informacions quan fera falta. Aquests coneixements eren vitals en situacions compromeses, o bé ajudaven a traure un profit directe o més senzill d’allò que estiguérem fent. Per posar un exemple mariner: les galeres són més bones i s’han de menjar els mesos amb erra. Molts refranys, cançons i recitacions feien de regles mnemotècniques efectives. Ramon Llull ja advertia: «Ha donada a home memòria per membrar e enteniment per entendre». Però com reconeixen els especialistes, la memòria i l’enteniment o raonament van juntes, i s’ajuden mútuament en les pràctiques humanes. L’acció racional s’articula sobre records rellevants. La membrança fa servir procediments concrets, pensats i fixats prèviament, per activar-la quan cal. Sense memòria l’enteniment és cec. Sense raonament la memòria es perd en una boira espessa. La memòria es fa, no apareix per generació espontània.

Fa temps que la memòria s’ha vinculat a procediments en què intervenien tecnologies exteriors a la persona. Un arxiu o una biblioteca, com a llocs físics, eixamplaven les limitades habilitats humanes. Però no resolien tots els problemes, ja ho sabem. Si volies una dada concreta, t’hi havies de personar i demanar-la al taulell de consulta. Ara ja no podríem viure sense les virtuts fabuloses de la Internet: accés immediat a la informació garantit pels buscadors de la xarxa digital. Que potser la tecnologia modifica les nostres facultats de pensament? Sí, evidentment, és cosa sabuda que el cervell és un òrgan amb una plasticitat extraordinària. A la revista Science es va publicar fa uns quants anys un article amb el títol «Google effects on memory: cognitive consequences of having information at our fingertips». A banda de constatar el que és un fet inqüestionable (l’ús recurrent, universal i, en molts aspectes i per a molts propòsits exclusiu, de Google i els altres cercadors), les autores van demostrar com la gent usa cada volta més la xarxa com una vertadera memòria externa que acumula informació rellevant fora de nosaltres mateixos. Com que hi ha una confiança cega que l’accés s’hi podrà repetir sempre que es vulga, es tendeix a no fer esforços per recordar el que acabem de veure o llegir i, en canvi, ens estimem molt més interioritzar el procediment pràctic per arribar-hi, que la informació en si. Sembla que ens és més fàcil recordar-nos de la ruta que del premi que hi ha a la meta. En principi, no hi tinc cap objecció, a banda d’assenyalar la imprudència palpable que suposa la delegació de la nostra memòria col·lectiva a una (o unes poques) empreses privades.

Històricament, la primera disminució important de les nostres facultats o virtuts memorístiques la va causar la invenció de la impremta i l’extensió del llibre imprès. L’alfabetització generalitzada de la població va suposar l’elevació de l’intel·lecte i l’expansió de les pràctiques humanes en complexitat i abast, sobretot perquè permetia l’acumulació i la transmissió a distància de coneixement útil. Però això no ha de fer-nos oblidar que part del pensament humà es va afeblir pel que fa a les habilitats, trucs, i tècniques de recuperació memorística. Com va estudiar detingudament Frances Yates a The art of memory, hi havia una quantitat considerable de mnemotècnies, basades en l’observació de la natura o la rítmica del llenguatge i que eren cultivades oralment per la gent, que van desaparèixer o es van transformar amb la creixent disponibilitat dels llibres. Hi ha una mena de principi de facilitat cognitiva que afavoreix les pràctiques menys costoses o que impliquen aprenentatges més simples, habitualment fent servir tecnologies a l’abast. El mal és que ja sabem que el que no s’exercita i es cultiva acaba per atrofiar-se. El contrari de la memòria és l’oblit. Esperem que no ens passe com als mariners de la tripulació que va enviar Ulisses a explorar l’illa dels lotòfags. Després de tastar el lotus, ja no recordaven qui eren ni sabien on anaven. Sense memòria van perdre la voluntat i el rumb.

Temps de lectura: 3 minuts

1+

Deixa una resposta