La xiqueta mira l’aparador de la botiga de joguets però la pantalla de televisió l’atrau molt més que els peluixos, les nines articulades, els llibres il·lustrats a tot color amb desplegables i els muntatges de Lego. Les imatges en moviment mostren una partida de videojoc on la Princesa Leila -tal com anuncien els marcadors- lluita contra una Tortuga Ninja.
La princesa alterna moviments d’atac amb d’altres de defensa amb l’única ajuda de braços i cames nus de tota arma a diferència de la Tortuga que té entre les mans un llarg bastó de fusta massissa. La lluita és terrible, més que això, brutal i cap dels dos lluitadors dóna treva al seu adversari en una pluja de colps que no acaben mai. La xiqueta, que no pot evitar apartar els ulls de l’escena, no sap de part de qui està. Per Nadal li van regalar les quatre Tortugues Mutants de plàstic amb l’Splinter, la rata que fa de mestre, inclosa. A més, la Tortuga que apareix a la pantalla és Donatello, la que més li agrada. A la xiqueta li resulta fàcil identificar-la perquè tant l’antifaç com les genolleres són de color lila. Però la princesa Leila sembla una nineta. Porta un vestit verd molt curt que se subjecta al coll amb un collar de pedres blanques molt menudes i lluents. I els cabells. La princesa és rossa i porta els cabells recollits en una cua que li arriba més enllà de la cintura i que es mou cada vegada que fa es mou. La xiqueta, que sempre ha somiat amb ser rossa i dur els cabells molt llargs, s’ha de conformar amb una mitja melena ondulada i de color fosc que la seua mare li talla cada dos mesos a la perruqueria del barri.
La mare de la xiqueta encara està parlant amb els dos dependents de la botiga. Pretén tornar el cotxe teledirigit que el seu fill major ja no vol. Encara que no han guardat el tiquet, recorda la xiqueta que li comentava la mare camí de la botiga, no eixiran d’allí fins que els tornen els diners o els facen un val amb el mateix valor per a una altra compra. La xiqueta és conscient que la visita va per a molt i torna a concentrar-se en la pantalla on el combat continua.
La Tortuga Ninja mou l’espasa amb molta destresa, però la princesa esquiva tots els impactes fins que aconsegueix arrabassar-li el bastó amb un sol colp molt encertat que el deixa fora de combat. Vaja!, pensa la xiqueta, ja s’ha acabat tot per al pobre Donatello. La victòria se celebra amb una alegre melodia i prompte els marcadors anuncien que la princesa ha guanyat mil punts i una nova vida.
La xiqueta mira per tota la botiga fins que descobreix a un xiquet de la seua mateixa edat acompanyat d’algú que segurament és el seu pare. Tots dos estan asseguts enfront d’una pantalla d’ordinador amb sengles comandaments a distància entre les mans. Són ells qui decideixen els moviments dels dos lluitadors de la pantalla. Per l’expressió de ràbia del xiquet, no és difícil deduir que era ell qui manejava la Tortuga.
La següent escena de lluita té lloc en un llac d’aigües fosforescents infestat de cocodrils i de serps verinoses. El pròxim contrincant de la princesa és un drac amb dos caps que llança foc per les dues boques mentre pega perillosos colps amb la cua. La xiqueta observa la lluita i adverteix de la crueltat del moment. Pensa que li agradaria ser rossa com la princesa i portar un vestit com el seu, però no li apeteix en absolut estar en el seu lloc en aquell mateix moment.
La princesa lluitadora ignora que és rossa. Tampoc és capaç d’intuir que moltes xiquetes i dones de totes les edats l’admiren pel seu vestit i la bellesa d’un cos que sap moure amb agilitat. Ella, li agrade o no, l’únic que sap és que cada dia ha de batallar a vida o mort amb un reguitzell de criatures que no ha vist mai i contra les quals no té absolutament res en contra. Quan venç, no guanya res. Solament reaparèixer en un altre escenari molt pitjor que l’anterior i amb un contrincant encara més dur de matar. Ella no lluita per voluntat pròpia sinó que està baix les ordres de qualsevol individu que assumeix el seu control simplement amb prémer uns botons. La musiqueta que sona després de cada victòria sembla seduir uns jugadors que tenen com a únic objectiu sumar punts i guanyar noves vides. L’empatia amb uns personatges obligats a lluitar sense sentit és nul·la.
La princesa, que no sap que ho és i que tampoc ha sentit parlar mai d’un regne que puga dir que és seu, mira a través de la pantalla de televisió. Els seus ulls entropessen amb els d’una xiqueta de cabells foscos i curts que l’observa amb interés i, per un moment, pensa que no li importaria ser com ella. La veritat és que la princesa Leila donaria el que fos per no haver de matar mai més ningú. Per un moment, la princesa s’imagina que és una xiqueta menuda amb la possibilitat de viure una vida pròpia, ser lliure.
Mentre la ment de la princesa divaga, el seu contrincant aconsegueix pegar-li un bon colp amb la cua en tota la cara. Un xiulit estrident indica que la princesa acaba de perdre la vida que havia guanyat en el combat amb la Tortuga. Per un moment, la princesa sembla no reaccionar, però es refà ràpidament. Encara que no és la mateixa de sempre. Alguna cosa l’ha trastocada per dins perquè, per uns instants, ha experimentat la possibilitat de ser una altra persona i aquest sentiment li ha remogut de manera molt profunda fins que… ara sí. El drac ha descobert que el rostre tan bell de la seua enemiga és el seu punt feble i decideix repetir. Un nou colp amb la cua en el mateix lloc que abans fa que la princesa es torne a quedar immòbil. Els seus ulls miren fixament al drac i baralla la possibilitat de pactar amb ell i de detindre el combat allí mateix. El drac, però, no s’ho pensa i més convençut que mai de guanyar la colpeja repetides vegades a la cara fins que la princesa cau al llac.
Un dels marcadors es queda a zero i una musiqueta encara més alegre que l’anterior anuncia la fi de la partida i el xiquet acompanyat de l’adult deixa anar un crit ben fort.
Imatge: “Girl at Mirror”, Rockwell 1954
Temps de lectura: 5 minuts
