fbpx
La revista més vital

Fins demà, perra!

Arribàrem a la parada del N4 de l’Ajuntament,  després d’haver-nos marcat una bona cursa des de la Plaça del Tossal. La pressió de perdre l’últim nocturn pot aconseguir miracles de categoria olímpica. Vam pujar al bus mentre recuperàvem l’alé i encara rient-nos, ens vam dirigir a l’ultima fila de seients. Imagine les impressions que devíem causar a la resta de passatgers: dues joves que gaudien de  la vida i que havien passat una bona nit. I que havien begut unes cerveses de més, potser. No s’haurien equivocat en res.

Nosaltres, però, romaníem alienes al món, mentre començàvem el nostre ritual: jo treia els auriculars, em ficava el dret, li donava a Raquel l’esquerre (sempre, sempre seiem de la mateixa forma), obria Spotify, cercava Mafalda, seleccionava alguna de les cançons que més m’emocionaven i li preguntava si l’havia escoltada, que què li semblava, si li agradaven eixes  lletres tan enèrgiques. Ella em contestava amb un somriure que sí, que ja m’ho havia dit la setmana anterior quan li havia posat la mateixa cançó. Jo em reia també, conscient de la meua personalitat distreta.

Aleshores, com ja ens sabíem quasi de memòria les pistes, ens posàvem a parlar de la nit. Que si ens havia agradat molt el bocata (el de Raquel, sempre amb tomaca seca, dissabte rere dissabte; és la seua perdició), que si les cambreres, sempre generoses amb nosaltres ens havíem posat una mica més de vi, que si ens havien convidat a xupitos… i tampoc no faltaven mai els comentaris i xafardejos sobre els pubs als que solíem anar després, on ja ens consideraven part de la parròquia.

Més tard, quan ja havíem analitzat la nostra nit, era el torn d’observar el nostres companys involuntaris de viatge. No debades, Raquel és psicòloga i jo sóc “de marketing” (sembla que no tenim un nom adaptat, i no m’acabe de trobar a gust dient que sóc marketeer). A eixes hores, quasi les tres de la matinada, la diversitat era la passatgera principal a bord.

Comencem pel final: nosaltres, assegudes en la darrera fila. Just davant, una dona que xateja. Li veiem la pantalla. Fins i tot podríem llegir la seua conversa (jo de vegades ho faig, si vaig sola i no porte un llibre i tinc ganes d’històries). Al seu costat, una xica de la nostra edat. També està entretinguda amb el mòbil, i a més, escolta música. Sent curiositat, m’agradaria preguntar-li què sona; per la seua pinta imagine que ens cauríem bé. No li dic res, però; la majoria de les persones troben l’espontaneïtat una mica invasiva. Una llàstima; jo parle pràcticament amb tothom i jure que, en ocasions, pot ser molt divertit.  Continue: més endavant hi ha dos xics joves, potser que encara siguen adolescents. En el telèfon d’un d’ells, miren un vídeo sense els auriculars. Aquesta classe de gent em posa de mala llet: per què hem d’escoltar els altres el so estrident d’allò que siga el que están veient? Em sembla una falta de consideració i de gust. Però hui, com no estic concentrada llegint, no em molesta. No gaire.

Continuem per a bingo: un dels dos primers seients (d’aquells que es troben més a prop del conductor), està ocupat. No m’estranya. De fet, sempre que munte en bus, intente seure allí; és perfecte: pots anar tranquil·la i tens unes vistes privilegiades (si tries el que està més a prop de la porta). Aquesta nit, un home m’ha substituït. Em pregunte on anirà; encara és prompte! Nosaltres hem de matinar demà perquè hem quedat tota la colla per fer un diumenge de senderisme, però i ell? Potser ja s’haja atipat de festa? O és possible que vulga continuar la nit en un altre lloc? De seguida pense en l’Alcatraz, un pub de rock, just enfront de la parada del carrer de la Democràcia (abans Castán Tobeñas). La veritat és que estem ben propet. Com si m’haguera llegit el pensament, demana parada i baixa allí. Raquel i jo ens fixem en ell quan ix del bus i, efectivament, entra en l’Alcatraz! Ella em diu que deuríem anar un d’aquestos caps de setmana, que fa molt de temps que no ens passem. Li dic que sí per fugir d’estudi. Definitivament, jo sóc més d’El Carme i Beni(-maclet, per als no iniciats).

El bus reprèn la marxa cap a l’Avinguda del Cid. Quan ens apropem a la zona d’enfront de l’Hospital General, una xica es posa en peu, sol·licita parada, s’il·lumina el cartellet en la part davantera del bus, i ella se’n va a esperar prop de la porta. Duu uns auriculars vistosos, color taronja. Una vegada vaig veure uns semblants, els portava la protagonista d’una de les meues pel·lícules favorites, La famille Bélier. A mesura que ens apropem a la seua parada, Paula (així es diu la protagonista del film i així batege jo a la jove anònima) fa una ullada ràpida a tot el bus. Sent empatia: jo també faig el mateix abans de baixar; examine el bus buscant (però sense voler trobar) algú que pare al mateix lloc que jo i que em provoque desconfiança. El que és pitjor, ho faig de manera automàtica; quasi segur que Paula tampoc no ho pensa. Per a les dones, ser cautes a la nit és una cosa habitual. Reflexionar sobre això em fa ràbia, perquè em sembla indignant que encara existisca el masclisme, i que ho tinguem interioritzat d’una manera tan arrelada, com si fos un tret inherent a l’ésser humà, en comptes d’una realitat trista i violenta però evitable al cap i a la fi. Finalment, Paula baixa sola. Sé que caminarà ràpid cap al portal, i que respirarà tranquil·la una vegada haja travessat la porta de sa casa. Per desgràcia, també estic familiaritzada amb la sensació d’alleujament en arribar, com si el fet de fer-ho sana i bona fos una sort, una mena de privilegi.

Quan veig que Paula ha baixat i ningú no la segueix, em gire cap a Raquel, que mira per la finestra, submergida en els seus pensaments. Li pregunte què té al cap, i em parla d’un xic que sol anar al Kafcafé tot sol, i em diu que la fascina aquesta persona, perquè no necessita a ningú per a passar-s’ho bé, i que li recorda a un personatge d’un dels nostres llibres favorits, On the Road, de Kerouac. Em fa riure, sempre solta alguna d’aquestes coses que et pillen desprevinguda i et fan gràcia perquè ella és així d’imprevisible.

Llavors, ens posem a parlar del llibre. Mai no ens cansem de comentar les històries de Sal i Dean, i quan me n’adone, ja estem ben prop de la meua parada. En un acte reflex, li done al botó, i, afortunadament, el conductor frena a temps. S’obrin les portes, em pose en peu i tot seguit li faig dos besos a Raquel. Mentre pegue un botet per a baixar a terra, em recorda que demà li porte el llibre de Despentes que ja he acabat, li conteste que sí, que sí, pesada, que me’n recorde. Aleshores em dedica un “fins demà, perra!” que queda tallat per les portes del bus tancant-se, i jo avance pel carrer fins a arribar a casa, on m’esperen unes horetes de son abans de assaborir un diumenge de muntanya, rialles, entrepans i —com no— birretes.

Temps de lectura: 6 minuts

136+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close