Grenaa, 8 de setembre
Mal amic i indigne company de pis,
Anit vaig arribar a casa i, de tu, ni rastre; he baixat a ca Annette i Kasper, i tampoc no en saben res. ¿On punyeta t’has clavat, vil traïdor?… Fa gairebé una setmana que et vaig al darrere: t’he telefonat, t’he enviat un parell de telegrames…, tot, endebades. És com si t’hagueres fet fonedís… ¿Per què sempre que em fas falta has de tocar el dos?…
Supose que has tornat a deixar el compte corrent pelat i que te n’has anat a sobreviure a ca algun dels teus àngels de la guarda fins que tornes a cobrar el subsidi. ¡Fotre!, Jørn Peter, ¿per què has de ser així?… Si no fóra perquè…, fa molt de temps que t’hauria enviat a pastar fang.
No deus donar crèdit a aquesta carta. De segur que l’has mirada per davant i per darrere, incrèdul, abans de començar a llegir-la. Doncs sí, encara que et coste de creure, l’estic escrivint jo, i a mà, que té més mèrit.
Aquesta no te la perdonaré mai, bandarra: sabent quant odie escriure, obligar-me a fer-ho i, per a més inri, amb un bolígraf arreu. ¡Merda!, ¿per què t’has hagut d’endur el portàtil?… És clar, ¡el xic podria tenir un ‘atac’ d’inspiració en qualsevol moment i s’escaldaria si haguera de prémer un estri de tinta entre els dits en lloc de teclejar la seua ferramenta preferida!
Tens sort que necessite parlar-ne –si no desfogue la meua ràbia d’alguna manera, embogiré del tot–, i tu, mala peça, ets l’única persona que sé que m’escoltarà –més ben dit, que em llegirà– sense prejutjar-me: Karen no ho entendria i, com comprendràs aviat, Birgitte, menys… Així doncs, ho vomitaré tot en aquest munt de papers en blanc i m’arriscaré a enviar la carta a Aalborg, a ca la teua germana –la qual, per cert, tampoc no agafa el telèfon–: potser hi acudiràs a confessar-li els teus pecats i a demanar-li favors pecuniaris abans de tornar a casa. ¡Llamps del cel!, ¡no entenc quin plaer trobes a omplir fulls i més fulls!
Ja han transcorregut dues hores, m’he empassat tres Tuborg seguides i ací em tens, ¡bergant!, amb l’ànim una mica més asserenat i acceptant que, per molt que et maleïsca, no aconseguiré ensordir-te.
Doncs bé, al llarg d’aquest darrer més i escaig me n’han passat de tots els colors, tantes que ni jo me les creuria si no les haguera viscudes. Fins i tot, durant tres maleïts i interminables dies, m’han retingut contra la meua voluntat entre les quatre parets de la cel·la d’una presó alemanya. Sí, xiquet… ¡Imagina’t si he tingut temps per a cagar-me en tothom, tu inclòs!
Tot va començar a finals de juliol. ¿Recordes que et vaig dir que no sabia què fer a l’estiu?… Doncs bé, al capdavall vaig optar per fer una escapada a algun indret amb bona cosa de sol i de gresca, i, vist i no vist, em vaig agençar un bitllet de Costa-Ruten cap al sud i, massa a la lleugera, vaig escollir com a primera destinació del viatge una ciutat anomenada València, a uns cent quaranta km de Benidorm… ¡Malaurada ventura la meua!, ¿per quins set sous no vaig triar anar-me’n amb tu, a Míkonos, com l’any passat? ¿O no moure’m de Dinamarca, com volia fer de bell començament?…
Va ocórrer i avant, no va d’un pam… La vaig conéixer el segon cap de setmana, en un bar del seu barri, La Seu, on feien una festa per celebrar el seu aniversari. Algú em va convidar a una copa i, en albirar-la, una fletxa perduda del ‘ditxós Cupido’ va encertar-me el cor: una morenassa increïble, de cabellera lleonina, ulls més negres que el carbó i alta, molt alta per a ser mediterrània… Ens va embadalir la diferència, xarra que xarra, ens vam acabar enrotllant i, al cap de dos dies, em va convidar a estar-me al seu pis. ¡Sí!, de la nit al dia, em vaig veure trencant tots els meus plans i quedant-m’hi la resta del mes.
Tanmateix, al cap de quinze venturosos dies de sexe a cor què vols cor què desitges, no sé ben bé què va passar; simplement es va esquerdar l’encís i allò que jo em pensava que seria una divertida i intranscendent aventura d’estiu aprofitada al màxim es va convertir, quasi sense tenir-hi art ni part, en una horrorosa batalla campal diària amanida amb la repetitiva i enfadosa cançoneta dels «ja no t’agrade, ja no m’estimes» habituals: el típic panorama que em fa traure foc pels queixals, ja ho saps.
Era l’ultima setmana i ja feia dues nits que no compartíem llit, perquè a la fi d’una de les quotidianes escenetes que em muntava, es va plantar i em va engegar clar i ras que potser fóra millor que jo dormira en una altra habitació. De seguida li vaig acceptar la proposta: d’una banda, per sentir-me una mica més jo abans d’anar-me’n; d’una altra, per no haver de sofrir els retrets amb què m’esguitava quan se m’arrimava i jo li deia que no em venia de grat fer res i que, per favor, em deixara en pau.
Així va anar la cosa fins a la nit del dimarts següent, la darrera nit. Després de sopar en un restaurant italià i de fer-nos uns quants cremats –una barreja del país a base de brandi, sucre, trossos de llima i grans de café, tot calfat i flamejat– al pub del costat, no sé a quin sant vaig baixar la guàrdia i se’m va acudir que almenys li devia un detallet d’adéu-siau, així, sense manies.
¡Déu del cel!, ¡en quina mala hora vaig tenir la delicadesa de prendre la iniciativa!… Total, que ens vam acabar enrotllant, el llum va romandre encés fins a les tres de la matinada i, és clar, torna-li la trompa al xic… i, si es pot, encara més apegalosa que abans.
A l’endemà, ¡quin quadre!: jo, amb l’ànima i la consciència tranquil·les i el cos fet xixines, aplicant-me a fer les maletes; ella, esmaperduda i dolguda, i amb la mirada d’un borrec ofegat, negant-me el somriure des del menjador.
No m’atrevia a entrar-hi, perquè sabia que, si ho feia, no podria evitar haver de dir-li alguna cosa i no estava per a orgues –saps que no suporte els acomiadaments i que mai no m’ha agradat enfrontar-me amb el record d’haver fet el ridícul per xarraire. Tanmateix, vaig ser incapaç de desatendre la resoluda lletania de renecs que em va dedicar una veueta desconeguda pel nostre cervell protestant i, finalment, vaig alenar ben fort i em vaig aventurar a guaitar-hi. ¡Malastruga decisió la meua!, ja que, en veure-la tota enfaenada emplenant i retallant un fotimer de papers multicolors, vaig perdre novament la indulgència i em vaig sentir dir:
—¿Què fas?…, ¿alguna novel·la?
—¿Com? —va reeixir a contestar-me amb un somriure trencat, mentre mal tapava amb una mà les proves de l’assumpte que duia entre mans.
—Res… Venia a dir-te que ja ho tinc tot a punt… només em falta dutxar-me…
—¿I…?
—Afluixa la corda i fem les paus, que d’ací a poc temps deixaré de molestar-te per sempre més.
—…
—¡Faig broma! —vaig autocorregir-me, tolerant fora mida, en notar el silenci que precedeix el plany—. ¡Apa!, si vols acompanyar-me —vaig afegir fent uns esforços exultants—, dóna’t vent, dejlig, que els autobusos nòrdics són molt puntuals.
—¡D’acord!, com tu digues… —va dir, a un pèl de plorar, en el típic to llastimós que tant odie.
—Fins ara, doncs… ¡I no escrigues tant o acabaràs amb reumatisme a les mans! —em va sorgir de la boca en el to més glacial i tallant que tinc.
Quan vaig tornar al menjador, allí era ella, com qui no fa, escrivint o fent veure que ho feia, amb la mirada forçadament distreta i un somriure de galta a galta… I, ¿saps?, dins de mi, no sé on, em va fer molt de goig veure-la així, tan indefensa i vençuda: havia tornat a guanyar jo i rebia el llorer de la submissió més absoluta… Aquell pseudosadisme, però, només va durar un moment, després del qual em vaig sentir tan malament que no sé què hauria donat perquè m’haguera demostrat una espurna, si més no, de tot l’odi que deia sentir per mi encara no feia una setmana.
No vaig voler partir-li novament el cor i me n’aní a l’entrada, on hi havia una diana, a fer unes quantes tirades.
—¿Em permets? —vaig sentir al meu darrere.
—Per descomptat… La casa és teua.
Amb un somrís que no aconseguia amagar la melangia que li exhalava el cos i un gest decidit però tendre, em va prendre dels dits els tres dards de competició i, etapa rere etapa, em va guanyar –com sempre, i mira que jo m’hi vaig rebel·lar tant com vaig poder fent-li picoretes sota les aixelles quan li tocava llançar. Durant la segona partida, però, se’n va venjar amb un altre estratagema: cada vegada que m’arribava el torn, se m’acostava per darrere i, de puntelletes, estrenyent-me lleugerament entre els braços, em feia petons al bescoll, sense estar-se de res, fins que jo no podia resistir més l’infernal neguit que s’apoderava de mi davant de tanta dolcesa i…
—¡Bé! —vaig tallar-la sense cap mirament pegant mitja volta i fent-li un bes lleuger als llavis perquè amb el sobresalt m’amollara—, ¡ja n’hi ha prou, de jugar! Se’ns està fent tard i, si no fem via, haurem de córrer. Perquè… ¿no deus pretendre que perda l’autobús, veritat que no?
—¡I tant que no! —em va confirmar sense mirar-me.
Jo sabia molt bé què volia: esperava una frase, una sola paraula d’amor, ¡sí!, per bé que fóra fàtua. I no li la vaig voler donar: no tocava.
—Ha sigut un hotel tan magnífic que no m’estaré de recomanar-lo… Tot ha estat al seu punt, sobretot l’amfitriona —vaig concloure amb tota la calma i la ironia de què era capaç i, prenent-li una mà, hi vaig fer un bes de cortesia.
La mirada que em va fer va estar a un fil de matar-me. I, tanmateix, mossegant-se els llavis i a pesar de tota la ràbia i tota la impotència que devia sentir, l’única cosa que va fer va ser soltar la seua mà d’entre les meues i dirigir-se cap a la porta.
Em sentia íntimament feliç, com feia dies que no em sentia: era meua i solament meua; sí, malgrat tot, continuava tenint-la sotmesa i ella no podia fer cap altra cosa que seguir-me el joc. Llavors –només per delectar-me una mica més en aquella adorable sensació de poder–, la vaig subjectar pels avantbraços i, obligant-la a girar-se fins a posar-la d’esquena a mi, la vaig prémer contra el meu pit davant del vell espill que dominava l’entrada.
¡Mai no he vist un rostre més trist que aquell!… Durant una mil·lèsima de segon vaig pensar que es posaria a plorar de nou i que jo no podria reprimir-me i que tornaria a odiar-la. Però no ho va fer: es va recolzar contra mi i, no sé com, se les va apanyar per a substituir la ira i la pena que li atipaven l’ànima per una expressió de felicitat suprema; tanta, que el cos se’m va farcir d’una paüra insuportable i, com si m’accionara un moll, la vaig deixar anar en sec.
—¿No deus voler endur-te les claus, veritat que no? —va gosar preguntar reaccionant com tota una dona.
—Òbviament, no. —vaig respondre-li traient-me-les sense més cerimònies de l’interior d’una de les butxaques de la caçadora vaquera—. ¿Quina porta vols que òbriguen a Grenaa?
Vaig agafar les maletes i vaig començar a baixar l’escala mentre el cataclac-cataclac de cloure la porta amb dues voltes de clau en cada pany tancava quelcom més al meu cervell: una i dues, en rodar una clau…, tres i quatre, en rodar-ne l’altra.
—¡A veure si amb les presses d’última hora t’has deixat res endalt! —va exclamar mentre esperàvem el taxi.
—No patisques per res. Llevat d’alguna deixalla abandonada inconscientment, m’ho he endut tot —vaig corroborar-li, sense embuts ni compassió, fent l’impossible perquè les nostres pells no es fregaren, ni abans de pujar al taxi ni a l’interior.
Me la vaig imaginar de tornada a sa casa, escarbant-ho tot, buscant i buscant alguna nota, un rastre, qualsevol vestigi meu; un senyal, com a mínim, de mostra que la nostra història no havia sigut cap miratge… I no hi trobaria res. Per més que plorara i que s’estirara els cabells, no trobaria cap empremta meua més grossa que uns quants pèls rossos perduts involuntàriament entre la roba de llit, el plat de la dutxa o la pica del lavabo: n’havia pres molta cura.
L’autobús, estranyament, va arribar dues hores i mitja tard –pel que sembla, la calor mediterrània és una experta fonedora dels bons hàbits, fins i tot del més carismàticament nostre: la puntualitat– i vam tenir tot el temps del món per a sacrificar tres cerveses per cap, enmig d’un silenci aterridorament incisiu.
En acabant, mentre la guia ajudava el segon conductor a ficar la maleta gran al portaequipatge, li vaig dir adéu amb un bes fugisser, un adéu que sabíem definitiu.ç
El viatge de tornada va ser d’allò més entretingut, si és que et diverteix compartir seient durant dos dies amb aproximadament una cinquantena de jubilats xarrant pels descosits i bevent més del compte. Vam fer nit a Girona i fins i tot vaig lligar amb una jove d’Odense molt eixerida, sota la mirada recriminadora d’una noruega amb més anys que la picor, al llit del costat.
Vam eixir enjorn de l’hotel gironí i prosseguírem camí sense entrebancs fins a arribar a la frontera francoalemanya.
En aplegar-hi, tothom amb cara de son, fam i una cansamenta que espantava, m’ocorregué allò que mai de la vida no hauria dit que em podria passar a mi.
El conductor va aparcar el vehicle al lloc habitual, i la guia i el conductor suplent entraren a les oficines duaneres per fer els tràmits de costum. Fins ací tot correcte, però es veu que el capitost de la caserna no havia passat gaire bona nit i que ens havia tocat en sort pagar-ne la mala llet, o bé que esperaven algun peix gros de la màfia i els en vam semblar sospitosos…, o una broma del destí, no ho sé… El que sí que sé és que, en un batre d’ulls, els nostres van regressar seguits per dos agents de duanes que, com aquell, pujaren al segon pis de l’autocar i, amb unes maneres que esvalotaren els mig dormits ancians, ens manllevaren els passaports. L’embolic acabava de començar.
Ens van fer baixar de l’autobús i, mentre els dos agents inspeccionaven l’interior del vehicle, uns altres dos més, acompanyats de dos gossos, s’incorporaren a la recerca i, sense donar cap explicació, ordenaren al conductor que obrira les portes laterals del vehicle i que en traguera tot l’equipatge.
Allí ens estàvem tots els passatgers, més gelats que un poll i amb la por esmolant la gana, sense que ningú ens diguera què era allò que buscaven amb tant d’interés. Quan, sense venir a tomb, els gossos, que eren molt a prop de la meua maleta, va i, després de vacil·lar un instant, es posen a ensumar-la i a lladrar desesperats, com si no n’hi haguera cap altra. I, per a millor adobar, va i, sense més ni més, recorde que duc una mica d’haixix, acuradament embolicat amb paper de plata, dins del sobre dels negatius de les fotografies que havia revelat a València perquè era més barat.
I els gossos cada vegada més nerviosos, vinga pegar voltes i més voltes entorn del meu equipatge, i vinga gratar-lo amb les urpes, olorant-lo sencer i grinyolant sense parar. I aleshores, en sentir tant d’enrenou, va i els dos agents de l’autobús decideixen afegir-se a l’espectacle caní, pregunten de qui és la maleta i de poc no tinc temps d’adonar-me que el bigot del cap de la caserna ve directe cap a mi.
No em va servir de res apel·lar als meus drets. Em van obligar a obrir la maleta i, tot d’un plegat, com si es tractara del barret d’encantàries d’un mag despistat, va començar a brollar-hi de l’interior un món de paperets de mil colors que s’envolaven per totes bandes com papallones que fugien enderiades.
Jo no sabia què dir ni què fer: la vergonya m’impedia obrir la boca i només volia fondre’m. I el policia bigotut aquell, vinga preguntar-me que què significava tot allò i que què deien aquells papers escrits en llengua estranya. I jo, amb els nervis crispats, el pànic desbordat i un alemany botijós i impossible d’entendre sense una mica de voluntat, vinga intentar convéncer-lo que eren missatges d’amor escrits en català i que no hi havia cap misteri. I els gossos, histèrics, i els jubilats, escarotats, i els conductors i la guia, amb la cua entre cames…
Al cap d’una bona estona d’escometre’m amb preguntes, em van prendre el passaport i em van detenir sense contemplacions. Abaixaren la resta del meu equipatge, ompliren el paperam de rigor, deixaren que els meus companys de viatge continuaren plàcidament el seu periple, i allí em vaig quedar, amb un policia enganxat de cada muscle i l’orgull arrossegant-se com un cuc, mentre l’autobús i la meua tranquil·litat creuaven la frontera camí de casa.
Tot seguit, em van conduir a la part posterior de la caserna i em van tancar en una habitacioneta. Unes quantes hores més tard, la solitud i la foscor em van inspirar i, en un moment de lucidesa, com reproduint l’eureka arquimedià, tot l’embolic se’m va fer més clar que l’aigua i vaig entendre què havia passat: la gata, havia sigut la gata, l’olor del zel de la seua gata, la culpable de tot. Sí, l’havia vista refregar-se contra el cuir de la maleta més d’una vegada i, com que no acostume a tenir cap porta tancada, devia haver-hi entrat tantes voltes com li va rotar…
Vaig cridar l’atenció d’un d’aquells cerbers i vaig provar de fer-li entendre el que acabava d’esbrinar; és a dir, que anaven errats de totes totes i que la veritat no era la que s’afiguraven, que la raó de tot aquell embolic tenia a veure amb el més simple i pur instint animal: els gossos, per molt entrenats que els tingueren, tan sols s’havien encabotat a trobar l’insolent felí que, segons el seu olfacte, hi havia entre les meues pertinences… No vaig aconseguir fer-l’en sabedor, ni a aquell ni a cap altre cap de suro. No, encara que em vaig esgargamellar dient-los-ho i repetint-los-ho.
A més a més, per si no n’hi havia més que prou, va i m’assabente que també se m’acusa de tinença de drogues. Resulta que un dels policies havia fet carambola durant l’escorcoll de l’autobús i, per pura casualitat i sense moure un peu, havia trobat l’amagatall de l’endimoniat haixix.
A l’endemà de bon matí se m’endugueren a la comandància de Flensburg i, després d’ordenar-me que els deixara la mostra de les meues empremtes digitals, m’instal·laren en una cel·la amb reixes de debò durant dos dies més, sense prendre’m declaració, perquè fins al dilluns següent a primera hora no van localitzar cap intèrpret jurat de català que revalidara que era cert el que jo argumentava… Dimarts, per fi, van arribar els dos mil marcs de fiança que mon pare, en un acte de bonhomia i oblidant les nostres diferències, va tenir la delicadesa d’enviar per transferència bancària, i em deixaren en llibertat amb càrrecs.
Ja ho veus, Jørn Peter. Supose que ara pots fer-te una idea de quin és el meu actual estat d’ànim… Estic que no valc ni un xavo de batejar i tinc l’amor propi arran de terra.
Bé, ja m’he cansat d’escriure. Tot i a través d’uns estúpids papers, m’he desfogat una mica i torne a alenar. Si et plau, tan bon punt rebes la carta, telefona’m: tinc un judici pendent i no estic per a jocs ni brocs… Entesos?
M’ho he pensat millor i me’n vaig a ca Birgitte –si és que m’hi deixa quedar fins que aparegues pel pis, cosa que espere que siga aviat: no saps com desitge que no t’haja agafat la dèria d’esfumar-te de nou amb cap nou amant tarambana.
Uns quants –pocs– besos i una dolça abraçada –que no et mereixes–, de la teua humiliada consort d’aventures i desventures,
A. Svensen
Encarna Sant-Celoni i Verger
[Conte publicat en la secció “Escrit a mà(quina)”, de Boom, revista jove, núm. 2, desembre de 1990, amb dibuixos de Maria Montes. I posteriorment, revisat i ampliat, en el recull Guarda’t dels jocs del destí, Brosquil, 2005 / Haka Books, 2016 (llibre electrònic)]
Temps de lectura: 18 minuts
