T’he trobat a la darrera muralla,
a aquell comiat que no existí,
a les molles d’aquell bes de cuiraces de cotó.
No t’he tornat a veure a les llengües de níquel,
a un paradís de coits i la vida que s’allarga.
No he trobat la bauxita de la joia,
el redós de la corpa de foc primigeni.
Et demane perdó com un paput ingrat,
com una aspra tonada de boques d’argila.
No t’he trobat a l’ullal del precipici.
Un ordi sagnant i s’acaba la paraula.
Una maduixa a la teua sina,
un brot de mar i esmaragdes de llum.
Com una blaüra que tu no em dares.
Com un afalac que esdevé record,
com la teua nuesa de corbes i pitxers.
Com la teua boca d’una neu colrada,
com una lloança del teu braç de roselles.
Com un coll de fiblades d’escorpí,
com una cruïlla de núvols de sang.
Temps de lectura: 0 minuts
