Cada estiu feien el mateix. Des d’una bona colla d’anys enrere. Realment la Ginebra n’havia acabat perdent el compte, però ben bé vint segur que sí que els podia posar a la saca. Quan arribava el final del mes d’agost es començaven a reunir a les tardes, a mesura que tots anaven sortint de la feina, i les dues últimes setmanes de setembre també quedaven en aquell local els dissabtes i els diumenges, des del matí fins que es feia fosc. Havien de dedicar-hi totes les hores possibles si volien que per a la festa major, a principis d’octubre, tot estigués a punt. La recompensa valia la pena: la carrossa de flors de paper que aconseguien fer amb els seus amics sempre els deixava un molt bon regust de boca. Hi quedaven ben impregnades la dedicació, la paciència i la il·lusió que hi havien destinat. Potser sí —ho havia de reconèixer— que aquell any en què volien representar un zoològic no van quedar gaire satisfets amb el resultat, però no es podia fer cap objecció a la muralla xinesa, ni al bosc de fades, ni al cistell de fruites tropicals, ni als gegants de la ciutat, ni al sistema solar, ni a la casa de nines. Tots ells, i tots els altres que ara no recordava però que duia a l’esquena, ratllaven l’excel·lència. I tant que sí.
Aquest any, però, la Ginebra ja els havia avisat amb temps: no hi aniria. No li venia gens de gust perquè la veritat és que últimament no estava gaire per festes. I allò, és clar, ho acabava essent. Pensar una idea innovadora, atractiva i, si era possible, que tingués relació amb algun tema d’actualitat. Parlar amb el fuster de referència per explicar-li la idea final acompanyada de quatre gargots malgirbats. Muntar els trossos de fusta resultants al damunt d’un remolc. De vegades els el deixava una parella que tenia una masia; en d’altres ocasions, algú que treballava amb camions el podia treure de la feina, i encara hi havia els anys que l’havien de llogar si les altres opcions no eren possibles. I, finalment, arribava la tasca més entretinguda i delicada: enganxar les flors de paper de colors a sobre d’una capa generosa de cola blanca.
El tema de les flors era el que necessitava més mans. Els cercles, perfectament tallats, amb un parell de doblecs i amb una cargolada a l’extrem final, acabaven convertint-se en una mena de clavells sense flaire però que englobaven bona part de l’escala cromàtica. Les classificaven per colors a dins d’uns cistells de vímet molt grossos. Normalment era quasi impossible buidar els diversos recipients, perquè quan tots els integrants de la colla —i les seves respectives famílies, que allà s’hi implicava tothom— es posaven en el paper de creadors de flors aconseguien recollir una producció més que notable. Sempre tenien el gest de guardar els excedents per a l’any vinent. Per reconèixer la feina. Per no malgastar-la. El problema era que quan arribava el moment hi havia colors que havien perdut la seva vivor i alguns cercles, llavors ja convertits en clavells, estaven farcits de pols. Amb una mica de pena a les entranyes pel temps que s’acabava llençant, les abocaven al contenidor i bon vent i barca nova.
Cada vegada que hi pensava, li sabia més greu haver hagut de dir que no. Però la veritat és que la Ginebra no hi veia cap altra alternativa. Feia poc més de dos mesos que ella i en Jou havien decidit separar-se. No havia sigut un trencament gaire amistós, i encara ho hagués estat menys si no hi hagués hagut l’Arnau. Pel seu fill de quinze anys havien hagut d’arribar a enteses i a pactes que cap dels dos no tenia ganes de firmar ni de seguir. I menys ella, que havia hagut d’acceptar que el seu home —llavors ja exhome— s’havia cansat de la vida, segons ell massa monòtona, que duia al seu costat i tenia ganes d’anar per lliure.
El dia que després de sopar la va agafar per banda i li va deixar anar allò, la Ginebra es va quedar perplexa. Que n’estava fart? Que estava exhaust? Que no se sentia amb forces per continuar amb aquella relació? Que no veia que tingués cap mena de sentit seguir compartint-ho tot amb ella? Que els dies, al seu costat, s’havien tornat incolors i insípids perquè eren una rèplica massa exacta els uns dels altres? Que necessitava canvis i aire fresc i nou?
Sí que era cert que feia dies, o potser setmanes, que veia que en Jou estava més distant que de costum. Però creia que era per la feina, o pel fet que la seva mare no acaba d’estar gaire bé de salut, o perquè a les nits tenia problemes per dormir i descansar i allò feia que hagués d’arrossegar el cansament com podia, o perquè l’Arnau, en plena adolescència, de vegades els qüestionava massa coses i els hi feia passar una mica magres.
Ell, de fet, sempre havia estat un home de poques paraules. Costava molt saber si estava content, trist, enfadat o tranquil, perquè tampoc era amant de les gesticulacions ni de les expressions efusives. En Jou era tancat, extremadament reservat, valorava la seva llibertat i l’hermetisme del seu petit món per damunt de tot, i detestava qualsevol reflexió filosòfica.
Per això aquella nit li va dir a la Ginebra tal com se sentia a raig i sense tenir gaires miraments a l’hora d’usar els mots, que van ser els mínims imprescindibles. Ella va començar a exclamar-se i a fer-li preguntes que no van tenir cap mena de resposta. Ja que hi estava posada també va aprofitar per escopir-li tots els retrets que tenia a dins seu des de feia tant de temps. Ella mateixa es pensava que allò que en un moment o altre de la seva vida en comú li havia dolgut ja estaria esborrat i oblidat. Però no. Quan va sentir el mot separació, se li va remoure tot, com si es tractés d’una gran olla de caldo que cada vegada que la remenes hi descobreixes una patata, una pastanaga o un tall de vedella que ni recordaves haver posat, i llavors entens perquè sempre que fas escudella aquell menjar allarga tant.
L’endemà mateix en Jou va agafar totes les coses que li pertanyien i es va instal·lar en un pis de lloguer que feia dies que ja tenia emparaulat. Ell li havia revelat el que volia tot just el dia abans, però la decisió feia molt que havia estat presa. Per això quan va posar els peus a la seva nova llar ja la tenia tota perfectament moblada, amb els electrodomèstics acabats d’instal·lar, amb les rajoles i els terres nets com una patena, i amb la nevera plena a vessar.
L’Arnau va optar per quedar-se a viure amb la Ginebra. No tant perquè tingués cap mena de predilecció per a la seva mare, sinó perquè era molt pràctic i no li venia gens de gust començar a fer paquets i a traslladar coses i més coses quan ell, a la casa que havien compartit tots tres fins llavors, ho tenia tot a lloc. Pel que fa a la decisió dels seus pares, no es pot dir que se l’agafés ni bé ni malament. Tenia un caràcter molt semblant al d’en Jou i encara ara es reservava l’opinió, que evidentment sí que tenia, que li va merèixer tot plegat.
Aquell estiu en què la Ginebra va renunciar a enganxar flors de paper no es va escapar de fer-ne. L’Arnau continuava col·laborant a la carrossa, i als vespres deixava treballar els dits per donar un cop de mà al seu fill. Així de seguida van aconseguir emplenar els cistells. Feien un goig… De tant acolorides semblava que en podies arreplegar un bon grapat amb les mans i menjar-te-les com si fossin comestibles.
Aquell estiu tampoc es va poder escapar dels comentaris que li feia la gent del poble sobre la nova parella d’en Jou. No sabia amb quina intenció li dirigien aquelles paraules, però ella les odiava, perquè la ferien i li dolien profundament. Però tothom coincidia a dir-li el mateix: que aquella dona era una fotocòpia seva.
Al final, amb l’excusa de portar un cistell de flors que l’Arnau s’havia oblidat a casa —si no l’havia dut al local on feien la carrossa era perquè ella s’havia cuidat prou d’amagar-lo bé—, va anar a veure com la seva colla de sempre treballava en l’obra per a la festa major. I sí: només d’entrar es va adonar que tot el que li havien dit era ben cert.
Aquella dona devia tenir la seva edat, com a molt un parell d’anys o tres cap amunt o cap avall. Era força alta i prima i morena de pell. Amb els cabells que acabaven allà on començaven les espatlles, de color castany clar, i llisos com les cordes d’un violí. Tenia els ulls grossos, arrodonits, i ben blaus. Els protegien unes ulleres de pasta, negres i amb un disseny ben modern. Els llavis eren carnosos, i fins i tot a la banda dreta hi tenia una piga immensa —que la Ginebra també lluïa tot i que a la part esquerra. I pel que feia al vestir, si algú li hagués dit que aquella dona abans havia passat per casa seva i li havia remenat l’armari no hagués tingut cap argument per negar-ho. La Ginebra ho havia pogut comprovar amb els seus propis ulls: aquella dona, que més tard va saber que es deia Estel, no podia assemblar-se més a ella.
Mentre deixava el cistell a terra i parlava ara amb l’un ara amb l’altre no va poder evitar que la ràbia se li infiltrés a dins del cos. Va arribar un moment en què ja estava tan fora de si que va anar cap on era en Jou, el va enretirar un pèl de la multitud, i ja situats en un racó més discret se li va plantar al davant i li va deixar anar allò.
—Eres tu qui em parlaves de monotonia i de repetició? Ja veig que has fet un gran canvi! Que no t’adones que aquesta tal Estel físicament no pot ser més calcada a mi? És aquest l’aire fresc i nou que necessitaves?
I quan la Ginebra va marxar d’allà no va poder evitar sentir-se com una d’aquelles flors de paper. Com les que hi havia amuntegades a dins dels cistells. Esperant que algú l’agafés, se la mirés i cregués que era la ideal per donar el toc de color que faltava en aquell tros de fusta. Tot i que llavors se sentia rebregada, aixafada pel pes de les altres, poc útil i, sobretot, totalment prescindible, com una més. Si les mans que la tocaven i els ulls que la miraven no la trobaven prou adequada, la relegarien altre cop a dins del cistell, i potser hi hivernaria fins a l’any vinent. Amb la incertesa de si la seva fi seria acabar, o no, a dins del contenidor de paper. Total, n’hi havia moltes i totes s’acabaven assemblant tant…
Temps de lectura: 9 minuts
