Jo era allí el dia que vam inventar la FOMO. Poca gent viva pot atribuir-se un mèrit tan ominós. Ho gestàrem tot fa unes quantes dècades, en un àtic de l’Upper West Side. Hi havia bona cosa de magnats dels negocis, allà, sobretot dels sectors del turisme, l’oci i els mitjans, i un parell de propietàries de revistes femenines, si no recorde malament. No puc dir-ne noms. La persona més jove després de mi em devia traure uns trenta anys pel cap baix, sense exagerar. Jo, que havia estudiat a Harvard i a Yale, era encara un pelacanyes, poc més que un becari: un cullerot en un estany de cocodrils. Un cullerot immensament agraït de poder prendre part en les reunions dels amos, ni que fora per a dur-los el te gelat i repartir els dossiers.
La reunió l’havien convocada els amos del pis, un psiquiatre i un psicòleg que tenien una idea revolucionària: instaurar en la societat, massivament, la necessitat de ser a tot arreu a tothora. En deien Fear Of Missing Out, por de perdre’s alguna cosa. La seua proposta es recolzava en els principis bàsics de la conducta humana i també en les tendències més actuals del mercat. Exhortar les masses a consumir per a mantindre l’estatus social cobejat havia deixat de ser tan rendible com en temps anteriors arran de les importacions asiàtiques. Xina fabricava tot allò que els americans (i, en conseqüència, la resta dels habitants del món occidental) desitjaven. Quedava, però, una via: la de fer consumir experiències. No era cap novetat orientar l’extracció de beneficis cap a la necessitat humana de competir amb els veïns, de manera que només caldria idear nous productes i, amb això, noves tècniques de màrqueting —recorde que algú va proposar fer servir la incipient tecnologia mòbil i se’n van riure tots— i després, amb la patologia creada i estesa, oferir-ne una solució innovadora en consultes mèdiques privades. El negoci era redó.
Van fluir les idees i es van anar perfilant en reunions posteriors, en anys posteriors. Música, viatges, cinema, habitatge, alimentació, relacions personals, ideologia: qualsevol camp de la vida humana, sobretot en l’àmbit de l’oci, era susceptible de convertir-se en font de FOMO. Festivals cada vegada més massius, més populars, més comercials. Escapades estiuenques, escapades de primavera, escapades romàntiques: la qüestió era escapar la vida d’un mateix. Calia canviar el focus de la possessió al gaudi. La premsa va jugar-hi el seu paper cedint un espai prioritari al nou culte a la vivència. No van ser pocs els acords publicitaris amb celebritats de tota mena. Constructors d’arreu del país, i d’arreu del món després, en van traure partit amb la rehabilitació de barris en decaïment per a convertir-los en entorns d’última moda. El procés de decadència d’estes àrees urbanístiques es va pactar en reunions més privades amb cares molt menys conegudes a les quals ja no vaig poder assistir. Tampoc puc dir-ne noms, per descomptat.
A mesura que s’anava generalitzant la FOMO, a mesura que s’anava estenent, jo també anava creixent. Vaig anar perdent la condició de passerell i convertint-me en un assessor buscat per grans firmes. El meu antic cap es jubilà i la comissió FOMO començà a convidar-me a les reunions a títol personal, no corporatiu: era un cocodril més. Amb els anys em vaig fer més i més ambiciós. Vaig ser el primer a recuperar aquella pensada llunyana de servir-nos dels dispositius mòbils, que ara no semblava tan ridícula. Fou el revulsiu que ens calgué perquè les reunions deixaren de ser necessàries: els consumidors mateixos passaren a fer-nos la faena bruta. Qualsevol persona compartia a les xarxes socials les seues vacances, els concerts on anava, les vistes des del balcó, i generava en els seus seguidors, en la gent del seu voltant, la necessitat de compartir una instantània igual de desitjable. Amb això, doncs, les trobades de la comissió FOMO decresqueren en assiduïtat i amb el temps ens vam perdre la vista els uns als altres.
Jo era allí el dia que vam inventar la FOMO, deia, i per això algú de molt amunt va voler comptar amb mi quan l’assumpte es va escapar de la mà invisible. Jo ja m’havia jubilat, en aquell moment. Gràcies a inversions estratègiques fetes en moments molt oportuns, facilitades pels contactes que m’havia llaurat gràcies a la FOMO, vivia còmodament sense treballar en les propietats que havia anat adquirint en diversos paraïsos fiscals. Dedicat ara a la pesca, els balnearis, els massatges exòtics i la degustació de licors, entre d’altres, havia desconnectat de les modes i de les notícies i em preocupava només de procurar-me el màxim plaer possible. Ja tenia els meus propis assessors per a ocupar-se de les meues finances. No conservava família ni amics, només coneguts amb qui compartia aficions. L’avís, per tant, que vaig rebre en persona a la mansió de les Illes Caiman, em va agarrar per sorpresa.
—És pitjor del que auguràvem —confessà l’enviat—. Ja no consumeixen. No poden. Tot el que tenen va a parar a experimentar alguna moda nova, o alguna moda que torna, o alguna moda que ja no ho és però que esperen revifar. Ens arruïnarem prompte.
Devia estar nerviós de veritat, perquè no havia tastat la copa d’irlandés que li havia servit.
—Els deutes es fan més i més grans… Els hem deixat créixer i no els podrem cobrar, entén? No tenen res que puguem embargar-los. No posseïxen béns materials. No es poden permetre una casa, ni un vehicle, res. No podem embargar les experiències viscudes.
Em vaig encreuar de cames i em vaig endur la mà a la barbeta. Comprenia que esperaren que els beneïra amb una solució miraculosa, però m’agarraven desentrenat. Vaig despatxar l’enviat amb una vaga promesa de tornar-nos a vore. Tenia l’esperança de parlar amb algun dels membres de l’extinta comissió FOMO entretant, de fer una nova pluja d’idees per a tornar a posar en marxa la roda del profit infinit que havíem inventat. Em va sorprendre comprovar que els pocs que seguien vius havien entrat en un estat de senectut que els feia inútils per a la missió. Uns comptes ràpids em van fer adonar-me que no s’havia produït cap alteració en l’espai-temps, sinó que el pas dels anys havia seguit el seu curs perenne, inalterable, i jo no me n’havia adonat. Ja ho té, això, el fet de viure per les vivències: els objectes envellixen; les experiències, no.
L’endemà vaig convocar els meus assessors perquè m’informaren de l’estat del meu patrimoni. La conclusió fou desoladora. Els meus gestors, com tants altres, havien confiat en la projecció sempre en alça del negoci de l’experiència i hi havien invertit la major part dels meus actius. La il·lusió d’escassetat provocada per la FOMO havia anat apujant sense límit aparent el valor de les experiències de qualsevol tipus: eixe mateix tret, el que havia convertit aquell sector en el més abellidor de la indústria de l’oci, havia sigut la clau del seu fracàs. La gent, en no poder consumir experiències, s’hi revoltà. Començaren les modes d’experiències gratuïtes, sense mediació de cap tipus d’indústria: en solitari o en cooperació amb altres individus. Guanyà adeptes el JOMO, l’alegria de perdre’s coses, fins que esdevingué ben bé un culte religiós. Es recuperaren passions llargament ignorades vinculades a la contemplació, l’autoconeixement, l’observació de la vida. S’abandonaren en massa les xarxes socials.
M’hi vaig haver de resignar. Venuts a inversors amb més traça els meus immobles més profitosos, em vaig instal·lar en un piset que no recordava haver comprat en una ciutat europea qualsevol. M’esperaven uns quants anys de vida austera però tranquil·la mentre envellia anònimament en aquell indret, o això em pensava. Quan es va saber que la FOMO, la pandèmia del segle, s’havia gestat en un despatx, la revolta es va tornar violenta. El sistema va caure. Vingueren a buscar-me: era esperable. En no tindre res a perdre, la gent havia perdut la por.
Temps de lectura: 7 minuts
