Tenim peixos forasters −al·lòctons, en diuen− nadant pel nostre litoral. La Mediterrània occidental ha estat sempre una mar molt diversa en què s’hi han ajuntat espècies d’aigües càlides i altres de més fredes. Animals atlàntics del nord i tropicals, o subtropicals. Aquesta diversitat ha fet que els organismes marins s’hagen escampat per les nostres costes en funció de la latitud i de la profunditat. Aigües més superficials i meridionals per a les espècies termòfiles (que viuen més bé en zones càlides), aigües més pregones o de latituds altes per als éssers procedents de zones temperades o boreals. Això ens explica el professor Joandomènec Ros (Un mar diferent, el canvi climàtic al Mediterrani) a la revista Mètode. Amb l’obertura de l’Estret de Gibraltar, fa uns cinc milions d’anys, espècies diferents van anar ocupant la Mediterrània i canviant la seua distribució amb les oscil·lacions de les glaciacions, lentíssimes per a la idea operativa del temps que tenim ara. Expressions dels ecosistemes marins que van conferir a la nostra mar una biodiversitat única i singular.
L’escalfament global, produït per les emissions de gasos d’efecte hivernacle, ja ha fet pujar la temperatura de l’aigua a la Mediterrània occidental. Els registres senyalen un augment mitjà al voltant d’1ºC a la part septentrional en els darrers 30 anys. Això pot parèixer poca cosa, però, en realitat, és un valor alarmant. La inèrcia tèrmica de les masses d’aigua és colossal i les conseqüències són ja inevitables. Només cal esperar per a veure com la temperatura s’anirà apujant progressivament i sense fre. Aigua més calenta és el motor de canvis en tot l’ecosistema marí i costaner: variacions dels règims de vents i de corrents, acidificació i modificacions del cicle dels carbonats, elevació del nivell de la mar per canvi de densitat, alteracions dels règims de nutrients i, en molts casos, disminució de la diversitat… Són coneguts els episodis de mortaldat generalitzada (1999, 2003 i 2006) de certs organismes com ara esponges, cnidaris i mol·luscs, que han suposat un terrabastall per a la vida marina a les costes occidentals i a les illes. Els organismes amb un metabolisme més ràpid reaccionen davant de canvis sobtats i s’hi adapten, més o menys com poden. En canvi, a les espècies de creixement lent no els hi dóna temps i acabaran arraconades i sucumbiran. Sense comptar desplaçaments d’altres organismes (algues, esponges, mol·luscs, crustacis, plàncton…), els peixos termòfils estan guanyant terreny i migrant cap al nord. El roncador, el fadrí, el raor, l’anfós… que es trobaven en llocs més arrecerats i superficials, tenim proves que s’hi estan escampant. L’espectacular pagre reial (que els andalusos en diuen urta), amb les bandes verticals de color roig intens, que fa molt pocs anys no s’havia localitzat mai al nord del cap de Gata, es pot pescar ara a unes poques milles davant del Grau de Castelló i te’l trobes al mercat en companyia de pagres, pagells i sargs. A aquests desplaçaments domèstics s’ha d’afegir l’arribada d’espècies al·lòctones com ara algues i crustacis a través del canal de Suez.
Quina mar tindrem d’ací a uns anys (no molts)? Si el canvi climàtic i l’augment de la temperatura es manifestaren només en alteracions de la distribució de les espècies, la cosa no seria massa greu. La Mediterrània podria seguir sent una mar diversa. Però no. Els efectes dels canvis tèrmics són en molts aspectes desconeguts i impredictibles. (Els darrers pronòstics ja indiquen pujades de temperatura mitjana global entre 3 i 4ºC per a 2050, fins i tot executant i complint els plans d’acció de l’acord de París). Per acabar-ho d’adobar tenim les altres influències antròpiques: contaminació i vessaments, sobreexplotació de recursos, proliferació de plàstics en suspensió… Si el futur de la nostra mar ja és incert amb l’impacte natural del canvi climàtic –no sé si, ara per ara, l’adjectiu ‘natural’ significa res−, què es pot esperar de les altres «influències»? Esperem, doncs, que la fortalesa marina aguante els colps, que puguem seguir gaudint de l’espectacle fabulós de la mar, que ens inspire i que ens alimente, com ha fet durant tants i tants anys. Ens esperarem i, si hi ha sort, no arribarem a tindre una Mediterrània com la mar Bàltica (un vertader desert, ofegat i trist, sense oxigen ni vida). Això ens queda: el temps de descompte, l’esperança durant l’espera, resignació i poca cosa més?
Temps de lectura: 4 minuts
