fbpx
La revista més vital

Fortaña fill

Per alguna raó intuïda, les persones queden impregnades per imatges que les devoren, imatges doloroses (a vegades esquinçadores) i incandescents. No massa, però es trenen, o així podríem sospitar; tampoc solen aparéixer amb regularitat (que no vol dir que en segons quins casos i ocasions siguen un turment asfixiant), sinó com a raó de un tempo lentíssim que les enfronta amb el nostre propi passat a cada pulsació. A continuació, el relat.

La primera vegada que Fortaña fill va somiar amb volar va ser als dotze anys. Va veure a un ocell de tonalitats groguenques i marrons donar girs sobre si enfront de la seua finestra, i continuar volant, com si sabera que gaudia d’una gràcia envejable. El vent semblava no voler moure’s per ací aquella vesprada; la neu, en canvi, cauria a l’estona. Les veus violentes s’escoltaven malgrat les parets, sobretot si es prestava l’oïda: el pare solia bramar quan algú transgredia les seues creences, aquell algú era la seua dona i Fortaña fill. Qualsevol que ho coneixia afirmava que era una persona molt simpàtica (els seus alumnes ho valoraven, a més, de professor magnífic), però anava més enllà aquell refrany de “en totes les cases es couen faves”.

Diversos anys després, Fortaña fill estava en aquella mateixa finestra. Subjectava un cigar de punta cendrosa-llarga i un núvol grisenc s’escapolia a cada poc per la finestra; pensava en els seus records i tenia la mirada posada en ells mentre fumava lentament. Se succeïen els uns als altres, uns venien i de sobte uns altres. Calia ser fort, o almenys això afirmava el seu pare. Continuava pensant, els records s’amuntegaven, tornaven i s’anaven, i venien nous, que al poc marxaven. Sobretot de xicotet depassava l’amor cap a la seua mare, qualsevol temps era efímer. Aquella vesprada de neu, la llarga malaltia que l’habitava va acabar morint al costat d’ella.

Van passar de nou els anys, era tardor, i hui fa escassos dies de la defunció del seu pare. La volta a casa ha sigut estranya, no s’ha sentit còmode, uns núvols negres poblaven el cel i en conseqüència l’interior havia adquirit una foscor pròpia de la paorosa boca d’un llop en plena matinada. La seua parella, Anna, s’havia quedat fora, no suportava l’ambient recarregat amb l’embaràs. Una vegada va haver trobat els documents que havia de buscar, Fortaña fill va pujar a la seua habitació i va encendre un altre cigar.

Van trucar a la porta de l’habitació, va tornar el cap i els seus ulls van reconéixer el cos d’Anna.

—Es pot? —subjectava alguna cosa a la mà dreta. Es va recolzar en un costat del marc de la porta i va encreuar les cames amb gràcia.

—Passa —li va dir, amb la ment encara en altres llocs.

Es va acostar i li va mostrar el que portava a la mà: una fotografia emmarcada, no gaire gran, però en la qual apareixien la seua mare, el seu pare i ell.

—M’ha semblat una foto bonica dels tres. Estava en el saló. Eixiu molt bé la teua mare i tu.

—Sí que és bonica, sí —va dir agafant-la i fixant-se en els tres rostres. Mentre observava el de la seua mare, els records van sotmetre el seu pensament, però en concret el d’aquella vesprada nevada: “Vaig baixar al saló, i ací va ser on vaig trobar a la meua mare, ficada al llit en el sofà, amb les seues mantes i amb els ulls tancats. Al principi vaig imaginar que dormia afablement, però el meu pare estava enfront d’ella, a dos pams, assegut en la taula baixa, vaig entendre que es qüestionava a si mateix un perquè ja conegut. Semblaven les seues faccions tan pàl·lides com les de la meua mare, i els ulls entretancats d’una forma que jo reconeixia particular, immediata a la retenció de les llàgrimes. Em va veure, i furibund em va ordenar pujar a la meua habitació; la qual cosa vaig fer immediatament. Després va arribar l’ambulància, i va marxar. Just després va ser quan vaig veure l’ocell de tonalitats groguenques i marrons donar girs sobre si enfront de la finestra i a l’estona va caure la neu. El meu pare es va acabar apagant per sempre. No vaig tornar a mediar massa paraules amb ell.

Fortaña fill es va guardar la foto en una butxaca, es va acostar a la seua dona i la va abraçar.

—T’abelleix que ens acostem al cementeri? —va preguntar Fortaña fill, acabant per posar les seues mans sobre la voluminosa panxa d’Anna, qui només va assentir.

El cementeri estava una mica allunyat de les facultats de la Universitat de València. Van baixar del cotxe a les huit de la vesprada, i envaït per una estranyesa insòlita Fortaña fill va contemplar uns núvols ara ennegrits fins al fumall. No se situaven dins del cementeri, sobretot perquè tenien en la seua memòria la corona de flors ofrenada en el nínxol, però ja no estava. No obstant això, a la fi van trobar la filera corresponent; i amb vehemència Fortaña fill es va detindre. Li va demanar a Anna que li deixara sol. Anna li va mirar, però va defugir desconcertada la mirada; es va allunyar. Fortaña fill es va acostar a la làpida, la va contemplar amb la cruesa d’una fidel al·legoria de la destinació; en la làpida superior es va posar un ocell de tonalitats groguenques i marrons. Fortaña fill a penes ho va reconéixer, tots dos es van mirar, tots dos estaven tranquils. I de sobte li va semblar que l’ocell murmurava alguna cosa. Li escoltava com si al seu cap hi haguera un got que acull una veu feble. Va començar a entendre aquells murmuris. El soliloqui es va prolongar una estona. Després, es va desplaçar i Fortaña fill ho va seguir. Va tornar el cap, però a penes va distingir l’horitzó una mica més enllà.

Allò era un laberint a aquelles hores. La llum anava minvant a cada camí que transcorrien, al poc la negror ja era quasi absoluta, fins que de sobte ho va ser. La pell de Fortaña fill i el plomatge havien començat a brillar amb una levíssima intensitat. Fortaña fill sentia pur el seu cos. L’ocell va començar a murmurar-li de nou. Van continuar en línia recta, la negror va guanyar fins i tot més vigor i els seus colors irradiaven una lluentor una miqueta més intens.

Arribat el moment, l’ocell va desplegar les seues ales i va volar fins a desaparéixer. Fortaña fill, ara més espantat, va prosseguir en línia recta. Cada vegada brillava més la seua pell. Al poc, va albirar alguna cosa al lluny: semblava ser un cos de l’altura de Fortaña fill, també era brillant.

Es va quedar parat per un segon, sense moure ni una articulació, el cos aquell tampoc es va moure. Fortaña fill va fer apilament de tot el seu valor i va decidir acostar-se. Aquell cos s’aproximava també, a poc a poc. Els muscles i l’estómac de Fortaña fill llanguien, encara que a la fi ho va descobrir: era ell mateix davant un ampli espill, una mica més alt que ample. Es va acostar fins a veure-ho amb claredat, observant el seu cos. Va tornar el rostre a costat i costat, però només hi havia foscor. Va tornar a contemplar-se, i als seus peus va trobar un bebé embolicat en una manta. Es va sorprendre, va creure que no estava abans. Però va decidir acatxar-se i sostindre-ho entre els seus braços amb cura. Semblava una xiqueta, estava dormida. I de reüll Fortaña fill va veure un altre cos reflectit al seu costat en l’espill. Va alçar la vista. Una gota freda va recórrer el seu front. Era la seua mare. Es va tornar amb una por atroç cap a ella. Va quedar paralitzat en veure-la; algunes llàgrimes van ennuvolar la seua vista. La mare li mirava amb tendresa i va modificar la direcció dels seus ulls cap a algun punt per darrere d’ell. Li va indicar que mirara ell també. Gira la mirada i veu a Anna, també està. Fortaña fill va pretendre dir alguna cosa, però no va poder.

De sobte una veu va ressonar al seu cap. Era la de la seua mare, que li cridava pel seu nom. Es va tornar cap a ella, i la va trobar assenyalant a algun punt per damunt dels nostres caps. Fortaña fill va seguir el seu braç amb la mirada, com si aquest fóra un camí. Miró a dalt, però no hi havia res. Va baixar els ulls, però la mare ja no estava. El bebé tampoc. Anna tampoc. Estava sol. Va acatxar la mirada, desanimat. No entenc res, això és molt estrany. I com si d’un efecte encara més fictici es tractara, va veure que l’espill es va il·luminar. Va virar la vista cap a ell: es veia el saló dels seus pares. Va caure de genolls. No li va fer falta veure el que venia a continuació. La resta ja el coneixia, i s’estava plasmant en la seua ment. Va emergir un centelleig al fons de la foscor. Va eixir d’allí.

Estava de nou en el cementeri, però ara la neu cobria tot. Fosquejava. El seu cos ja no brillava. I el primer en què va pensar va ser a Anna. No veia res, però es va posar a córrer com un possés, de filera en filera. Va sentir unes ganes terribles per abraçar-la. Volia trobar-la. Volia abraçar-la. Però no sabia on estava, no la trobava. La foscor es va pronunciar. Què era allò que havia vist? On havia estat? En aquell moment no va entendre res. Va continuar buscant, fins que a la fi, després de molt buscar, la va veure. Es va quedar paralitzat. Estava tombada en el sòl, amb les cames obertes i els pantalons ensangonats.

Temps de lectura: 8 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close