Des de l’esclat de Txernòbil i el més pròxim al temps de Fukushima, l’energia nuclear ha unit al voltant de sí més enemics que amics. La gran espasa de Dàmocles que durant bona part de la Guerra Freda va planar sobre la humanitat en forma de guerra nuclear, no va ajudar gens a ensenyar els possibles avantatges civils que tenia per generar electricitat en gran quantitat i de forma relativament barata. No perquè no es veiessin, sinó perquè en la majoria de vegades l’energia nuclear civil era simplement l’excusa per al desenvolupament d’armament atòmic. Un clar exemple el tenim en els conflictes recents amb l’Iran o Corea del Nord. Tot i això, possiblement el que no sapigueu és que Espanya, aquell país en què fins fa quatre dies es tiraven cabres des d’un campanar i on matar toros a cop de llança es considera art, va estar molt més a prop de tenir la bomba atòmica del que es pot imaginar. I no només això, sinó que els seus ecos podrien arribar fins avui dia.
El 1963, gairebé 25 anys després de la finalització de la Guerra Civil, Espanya començava a aixecar el cap econòmicament parlant d’aquella contesa fratricida. Tot i això, en l’àmbit internacional, les coses pintaven bastos, atesa l’escalada militar cada vegada més bèstia entre els Estats Units i la Unió Soviètica per veure qui la tenia més llarga. Aquesta situació, que havia arribat al paroxisme el 1962 amb la crisi dels míssils de Cuba, va ser aprofitada pel règim franquista -que va sobreviure a la caiguda del nazisme per la seva adscripció anticomunista davant els Aliats- per intentar desenvolupar una arma nuclear pròpia. El fet que els Estats Units permetessin la instal·lació el 1955 de la central de Zorita, primera a Espanya d’ús civil, obria la porta a això. Així les coses, a partir del 1963, un grup de científics militars espanyols van començar de manera discreta a treballar en el desenvolupament d’una bomba atòmica “castissa“.
Central Nuclear de Zorita, primera a Espanya
Tot i que l’esquema de funcionament d’una central nuclear és més senzill que el mecanisme d’un xumet -és a dir, una màquina de vapor que en comptes de cremar carbó crema urani- el procés per tenir una bomba atòmica no ho és tant. Per això, cal plutoni, que s’obté com a subproducte del combustible gastat de segons quins reactors nuclears. El problema era que les dues centrals que el 1963 hi havia en funcionament (Zorita i Garoña, les dues de tecnologia americana) no ho produïen, així que van entrar en contacte amb França, la qual havia estat capaç d’obtenir un potent arsenal nuclear a partir de centrals nuclears d’ús civil.
De Gaulle, aleshores president francès, pretenia liderar un bloc que competís amb la Unió Soviètica i els Estats Units, alhora que s’assegurava les esquenes allà on no arribava l’OTAN, és a dir al sud d’Europa i el nord d’Àfrica. Per això, no veia malament que Franco disposés de cert armament nuclear que l’ajudés a assegurar la seva frontera sud de les vel·leïtats pro-soviètiques de bona part dels països del Magrib. Així, d’esquena als EUA, França va cedir la tecnologia a Espanya per construir una central nuclear d’ús mixt civil i militar. Central que estaria ubicada a terra catalana, és a dir, a la tarragonina vila de Vandellós.
Central Nuclear de Garoña, els anys 70
La construcció de Vandellòs 1 el 1967, amb els seus 480 Mw de potència, tindria la capacitat de crear suficient plutoni com per, al ritme de 5 unitats anuals, crear fins a 32 bombes nuclears -algunes de les quals servirien com a iniciadors de bombes termonuclears- abans que els Estats Units i l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) se n’adonessin. Els investigadors espanyols, que havien pogut extreure els trucs de funcionament de les bombes atòmiques gràcies a les restes de les bombes caigudes el 1966 a Palomares, no tenien traves per aconseguir-les, però un error garrafal del ministre d’Indústria i que els americans tenien la mosca al nas, anaven a engegar el projecte en orris.
El projecte d’armament nuclear espanyol, conegut com a “Projecte Islero” (pel toro que va matar Manolete, el detall “cañí” que no faltés) era car -uns 60.000 milions de pessetes de l’època- per la qual cosa necessitava finançament. Va ser llavors que el ministre d’Indústria, Gregorio López-Bravo, va cometre la relliscada de permetre l’entrada de les elèctriques de capital privat FECSA i HECSA a la construcció de Vandellós (fins llavors participada exclusivament per l’empresa estatal espanyola ENHER i l’estatal francesa EDF ) comprometent el secretisme hispano-gal del projecte nuclear espanyol.
De Gaulle estava interessat en que Franco tingués la bomba atòmica
Vandellós, malgrat tot, va entrar en servei el 1972 i, amb ella, l’única central d’Espanya amb la possibilitat de producció de plutoni militar amb l’excusa de la producció d’electricitat d’ús civil. Tot i això, les indagacions de la CIA, que van descobrir els plans de construcció de diverses centrals nuclears i plantes d’enriquiment d’urani, juntament amb l’ascens a president del Govern de Luís Carrero Blanco (anti-ianqui confés i pro-nuclear acèrrim), van posar en alerta les autoritats nord-americanes. Alertes que es van disparar del tot quan Espanya es va negar a signar el Tractat de No Proliferació d’armes nuclears (TNP) i quan el secretari d’Estat Henry Kissinger, després d’una duríssima reunió amb Carrero Blanco el 19 de desembre de 1973, se n’adona que l’amenaça no era fútil. Casualitat o no, l’endemà, el cotxe de Carrero Blanco volava 40 metres víctima d’un atemptat terrorista reivindicat per ETA.
Malgrat el cop, primer el president Arias Navarro i, amb la mort de Franco, Adolfo Suárez després, van intentar posar de nou en marxa el Projecte Islero com a forma de pressió davant el govern nord-americà (que tenia pendent la renovació de les bases militars en sòl espanyol). Tot i això, les pressions d’aquests perquè firmés el TNP es van fer insostenibles i el risc d’enemistar el govern espanyol amb el nord-americà en un moment crític de la Transició van fer que, el 1981, Espanya deixés que l’OIEA revisés les seves instal·lacions nuclears i, el 1986, firmés finalment el Tractat de No Proliferació. El Projecte Islero, d’aquesta manera, quedava definitivament descartat i tancat amb clau al bagul dels oblits.
Sigui com sigui, Vandellós 1, a qui acompanya Vandellós 2 des del 1981, va continuar funcionant com a central nuclear d’ús civil per a creació d’electricitat fins al 1989, en què un greu incendi a la sala de turbines va obligar a suspendre les seves activitats. Incident que, per causa de les importantíssimes inversions que s’havien d’emprendre per actualitzar-la, van obligar a iniciar el seu procés de desmantellament, trobant-se actualment a la segona fase de les 3 que ha de seguir per a la seva eliminació. No obstant això, atesa la situació del conflicte independentista a Catalunya, i si juguem a fer política-ficció… què passaria si, en una hipotètica Catalunya independent, es revertís el desmantellament de Vandellòs 1? Efectivament, en aquest supòsit, Catalunya disposaria d’una instal·lació pensada per obtenir plutoni militar amb la qual construir bombes nuclears. O el que és el mateix que es donaria la paradoxa que un projecte de Franco per aconseguir la bomba atòmica espanyola hauria servit per assegurar la independència de Catalunya. Vés quin gir de guió!
És possible que vostè cregui que això és absolutament impossible (i sens dubte que així és) però, posaria la mà al foc i no em cremaria, si asseguro que ments pensants d’un i altre costat han donat voltes a aquesta qüestió. Al cap i a la fi, parafrasejant el conegut lema francès del Maig del 68… “sigueu realistes, penseu en l’impossible”.
…i l’accident de Fukushima també era impossible.
Central Nuclear de Vandellós 1, en procés de desballestament
Temps de lectura: 7 minuts
