Al bar la Trompeta hui hi ha molts parroquians. Fa calor i a l’ombra del canyís tot un estol de bevedors de diferents races i condicions xama i fa petar la llengua i és que jo estava a les sis de la vesprada i a mesura que el líquid espirituós va penetrant en les ànimes, l’ànima també es posa contenta i el petit múscul que tenim a les boques va incrementant la seua activitat i fent hores extres i els sentits cada vegada són més operatius i l’ambient s’escalfa i la temperatura que marcava la meteo per al vespre acompleix les previsions. Perquè al Trompeta aquesta vesprada el soroll és envejable i em ve a la memòria aquelles oficines públiques on la combinació de fum de puro i la música ambient de les màquines d’escriure paper mullat creaven tota una atmosfera que es recordarà durant molts anys, més enllà de les generacions de la postguerra i quina llàstima d’hores perdudes davant les taules i quantes paraules malsonants i quants insults en els pensaments i quantes enveges i suïcidis intel·lectuals a les oficines públiques… Però al Trompeta cap suïcidi és possible a no ser que siga el voler carregar-se les penes i els desenganys encara que siga per unes hores, perquè en arribar a casa els parroquians del bar continuaran dins de la bola de cristall a mercé de les seues consciències i educacions aborregades dins de les corts petitburgeses.
Al Trompeta cadascú… en arribar aquests temps de forasters, els incondicionals perden els seus llocs hivernals, m’entén? I ho fan de franc, sense exigir la taxa d’antiguitat ni l’IBI de fidelitat. Al juliol, els bevedors abandonen el local amb les parets farcides d’olis ennegrits i miralls picats pel temps i els plats ceràmics que s’han adoptat dels asils que són els mercadets al carrer i els sostres tenen aquell color que sols la solera dels anys ha aconseguit gràcies al fum del tabac de pipa i algun que altre peta que omplin el local d’eixa sentor a camp, a herba acabada de segar. I ho trobe tan bonic! I tot això em convida a pensar i tot allò em fa demanar ximpleries als qui em toquen al costat, perquè ara, ja sap perquè li ho he dit abans, cadascú que arriba s’asseu on li toca i a qui li toca, li ha tocat.
“Egues de aquí, senyoggg?”
“Oui, Ai!, dic , sí, sí…què tal?”
La Marlene demana un tanc de cervesa negra, alemanya com ella. És una senyora. Perquè a simple vista es veu i ja sap vosté que la gent senyora es veu i això és així i no em pregunte la raó, però no és sols qüestió d’intuïció, crec jo. És cosa de tindre un poc de món. I jo m’acabe la meua canya però com que se m’ha fet el morro calent, li’n demane una altra al Pere; arribarà tard i calenta, ho sé, però la Marlene té bona pinta i em sent a plaer al seu costat. I Marlene, frau Marlene, té uns ulls blaus d’aquells que els francesos en dirien atzur. I la pell ja ennegrida per les hores de sol a la seua terrassa i té les arrugues justes. Almenys aquelles que no poden amagar els setanta anys que ara té. S’ha maquillat molt, excessivament i m’ha vingut al cap la Heidi; s’enrecorda? La Marlene ol a perfum de melocotó, un perfum dolçot que me l’imagine en un petit flasquet de vidre treballat, com barroc, d’aquells molt centreeuropeus. Va vestida una mica carregada i s’ha pujat els pits com si no estigués contenta dels resultats finals que la natura li ha atorgat a la seua edat. I pense que vol ser jove com quan treballava a les nits gèlides del Berlín Occidental, a les cases de cites on els banquers i altres ricots anaven a fer de les seues. “Io he ssido felizzz… mucho felizzz, ¿sabe?” “No ho dubte”, li ho note en la veu. I és una veu treballada, escanyada de cabaretera fumadora que implícitament denota molts cigarrets llargs fumats amb llargues boquilles subjectades pels seus dits llargs enguantats de tela lluenta blanc ivori. Marlene a la seua edat ja no conta mentides i crec que sí que ha estat feliç: “Nunca io mentigossa”. La Marlene m’ha dit que sempre ha estat per servir els altres i que ha estat una dona molt guapa i que va a missa perquè creu encara i a última hora no va a deixar-s’ho. I veig que té aquella facilitat de paraula malgrat la barrera lingüística. Ja ho veu, és senyora i em diu que sempre ha tractat molt bé els clients perquè la deixaven fer; es nota que era una bona mestra. També m’ha dit que quan es va cansar de tenir fred a les nits i de sentir-se bruta per mans obreres després de les jornades a les grans indústries, es va establir com a autònoma i va tenir una filla que ara treballa al consolat i va estalviar fins al punt de poder-se comprar un xalet aquí. La Marlene també ha treballat a la zona i és discreta i jo també ho sóc perquè després de la quarta cervesa i un vi negre de camí, no em reprimisc la pregunta… “Sí? I amb qui?” “Non, no… Jamasss. Io una tumba”, em diu amb posat agre d’alemanya, alemanya.
Ara la veig tranquil·la i em diu ella mateix que és una dona reposada. Em torna a dir que és feliç i que la seua feina sempre li ha agradat i més i més coses, ja m’entén. Però la Marlene, frau Marlene, és una dona amb classe. La conversa s’ha allargat més del compte. Fins al punt de trobar-la atractiva i sobretot quan llargs rínxols abans rossos platí han començat a caure-li un aquí l’altre allà pel rostre mentre parlava amb les cames creuades i apujant cada cop més la veu esguellada.
M’aixeque i deixe la Marlene. Quan arribe a casa cerque al youtube la cançó de Lili Marleen i m’atabalen les imatges de nits fredes, de gebre, a Berlín. Soldats, homes de tota mena, rics industrials, pobres desgraciats i gent de bones i amb bones famílies i sempre tractats amb honor i cortesia per la frau que hui a passejat per la meua vida.
Perquè la Marlen era una puta. Sí, una bona puta, d’aquelles que hui ja no deuen trobar-se enlloc.
Temps de lectura: 5 minuts
