fbpx
La revista més vital

Frau Marlene

Al bar la Trompeta hui hi ha molts parroquians. Fa calor i a l’ombra del canyís tot un estol de bevedors de diferents races i condicions xama i fa petar la llengua i és que jo estava a les sis de la vesprada i a mesura que el líquid espirituós va penetrant en les ànimes, l’ànima també es posa contenta i el petit múscul que tenim a les boques va incrementant la seua activitat i fent hores extres i els sentits cada vegada són més operatius i l’ambient s’escalfa i la temperatura que marcava la meteo per al vespre acompleix les previsions. Perquè al Trompeta aquesta vesprada el soroll és envejable i em ve a la memòria aquelles oficines públiques on la combinació de fum de puro i la música ambient de les màquines d’escriure paper mullat creaven tota una atmosfera que es recordarà durant molts anys, més enllà de les generacions de la postguerra i quina llàstima d’hores perdudes davant les taules i quantes paraules malsonants i quants insults en els pensaments i quantes enveges i suïcidis intel·lectuals a les oficines públiques… Però al Trompeta cap suïcidi és possible a no ser que siga el voler carregar-se les penes i els desenganys encara que siga per unes hores, perquè en arribar a casa els parroquians del bar continuaran dins de la bola de cristall a mercé de les seues consciències i educacions aborregades dins de les corts petitburgeses.

Al Trompeta cadascú… en arribar aquests temps de forasters, els incondicionals perden els seus llocs hivernals, m’entén? I ho fan de franc, sense exigir la taxa d’antiguitat ni l’IBI de fidelitat. Al juliol, els bevedors abandonen el local amb les parets farcides d’olis ennegrits i miralls picats pel temps i els plats ceràmics que s’han adoptat dels asils que són els mercadets al carrer i els sostres tenen aquell color que sols la solera dels anys ha aconseguit gràcies al fum del tabac de pipa i algun que altre peta que omplin el local d’eixa sentor a camp, a herba acabada de segar. I ho trobe tan bonic! I tot això em convida a pensar i tot allò em fa demanar ximpleries als qui em toquen al costat, perquè ara, ja sap perquè li ho he dit abans, cadascú que arriba s’asseu on li toca i a qui li toca, li ha tocat.

“Egues de aquí, senyoggg?”

“Oui,  Ai!,  dic , sí, sí…què tal?”

La Marlene demana un tanc de cervesa negra, alemanya com ella. És una senyora. Perquè a simple vista es veu i ja sap vosté que la gent senyora es veu i això és així i no em pregunte la raó, però no és sols qüestió d’intuïció, crec jo. És cosa de tindre un poc de món. I jo m’acabe la meua canya però com que se m’ha fet el morro calent, li’n demane una altra al Pere; arribarà tard i calenta, ho sé, però la Marlene té bona pinta i em sent a plaer al seu costat. I Marlene, frau Marlene, té uns ulls blaus d’aquells que els francesos en dirien atzur. I la pell ja ennegrida per les hores de sol a la seua terrassa i té les arrugues justes. Almenys aquelles que no poden amagar els setanta anys que ara té. S’ha maquillat molt, excessivament i m’ha vingut al cap la Heidi; s’enrecorda? La Marlene ol a perfum de melocotó, un perfum dolçot que me l’imagine en un petit flasquet de vidre treballat, com barroc, d’aquells molt centreeuropeus. Va vestida una mica carregada i s’ha pujat els pits com si no estigués contenta dels resultats finals que la natura li ha atorgat a la seua edat. I pense que vol ser jove com quan treballava a les nits gèlides del Berlín Occidental, a les cases de cites on els banquers i altres ricots anaven a fer de les seues. “Io he ssido felizzz… mucho felizzz, ¿sabe?” “No ho dubte”, li ho note en la veu. I és una veu treballada, escanyada de cabaretera fumadora  que implícitament denota molts cigarrets llargs fumats amb llargues boquilles subjectades pels seus dits llargs enguantats de tela lluenta blanc ivori. Marlene a la seua edat ja no  conta  mentides i crec que sí que ha estat feliç:  “Nunca io mentigossa”. La Marlene m’ha dit que sempre ha estat per servir els altres i que ha estat una dona molt guapa i que va a missa perquè creu encara i a última hora no va a deixar-s’ho. I veig que té aquella facilitat de paraula malgrat la barrera lingüística. Ja ho veu, és senyora i em diu que sempre ha tractat molt bé els clients perquè la deixaven fer; es nota que era una bona mestra. També m’ha dit que quan es va  cansar de tenir fred a les nits i de sentir-se bruta per mans obreres després de les jornades a les grans indústries, es va establir com a autònoma i va tenir una filla que ara treballa al consolat i va estalviar fins al punt de poder-se comprar un xalet aquí. La Marlene també ha treballat a la zona i és discreta i jo també ho sóc perquè després de la quarta cervesa i un vi negre de camí, no em reprimisc la pregunta… “Sí? I amb qui?” “Non, no… Jamasss. Io una tumba”, em diu amb posat agre d’alemanya, alemanya.

Ara la veig tranquil·la i em diu ella mateix que és una dona reposada. Em torna a dir que és feliç i que la seua feina sempre li ha agradat i més i més coses, ja m’entén. Però la Marlene, frau Marlene,  és una dona amb classe. La conversa s’ha allargat més del compte. Fins al punt de trobar-la atractiva i sobretot quan llargs rínxols abans rossos platí han començat a caure-li un aquí l’altre allà pel rostre mentre parlava amb les cames creuades i apujant cada cop més la veu esguellada.

M’aixeque i deixe la Marlene. Quan arribe a casa cerque al youtube la cançó de Lili Marleen i m’atabalen les imatges de nits fredes, de gebre, a Berlín. Soldats, homes de tota mena, rics industrials, pobres desgraciats i gent de bones i amb bones famílies i sempre tractats amb honor i cortesia per la frau que hui a passejat per la meua vida.

Perquè la Marlen era una puta. Sí, una bona puta, d’aquelles que hui ja no deuen trobar-se enlloc.

 

 

Temps de lectura: 5 minuts

11+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close