Fuster, aforismes i actualitat

Aquest any se celebra el centenari del naixement de Joan Fuster, un dels intel·lectuals –segurament no li hagués agradat aquest epítet– sens dubte més importants, prolífics i influents de les lletres valencianes. Entre centenars de publicacions tan notòries com Nosaltres, els valencians o Diccionari per a ociosos, vull destacar un dels gèneres que millor tractà l’escriptor, els aforismes, i fins a quin punt són vigents dècades després.

Un aforisme, del grec ἀφορίζειν ‘descriure’, és una «proposició concisa, completa i sovint enginyosa escrita en vers i, més en general, en prosa, que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la». Com deia Fuster: “Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat”.

Aquest gènere fou ben esmolat pel suecà, que, a més a més, va saber donar-li un caràcter pràcticament atemporal. Bona mostra d’açò és, com sol dir-se, la rabiosa actualitat, i em detindré només una estona en dos fets que llegí fa poc.

En primer lloc, la guerra interna del Partit Popular entre Pablo Casado, president del grup polític, i Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya. Deixant a banda tota la història principal, ja suficientment narrada pels mitjans de comunicació, allò cert és que aquesta lliça no correspon a divergències ideològiques, econòmiques, estratègiques ni, segurament, personals. Es tracta d’una simple i cruenta lluita pel poder, una justa pel manar. Què té a veure Joan Fuster amb aquesta situació? Servisca com a resposta l’aforisme que inclou a Figures de temps: “Fer política és aspirar a manar, o manar, simplement. I no ens enganyem: ‘manar’ equival a exercir una forma o altra de domini sobre els altres, cosa bastant indecent, si bé es mira…” O aquest altre, de Judicis finals: “No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la”.

En segon lloc, parle d’una notícia que vaig llegir fa uns dies i gràcies a la qual em vaig assabentar d’una associació que assegura que el castellà està en perill de mort als territoris valencianoparlants. La notícia parlava d’una recollida de firmes d’aquesta organització –de la qual no considere necessari dir el nom– per a defensar la “llibertat d’elecció de llengua” en la Comunitat Valenciana. Òbviament, com no podia ser d’altra manera, el seu emblema, quasi heràldic, és la titlla de la lletra ñ. La pobra titlla ha sigut tan esgotada que ja només serveix per a fer ombra a la n de “neci”. Bé, des de l’associació denuncien, resumidament, una radicalització valenciana, una prohibició del castellà i un caràcter “adoctrinador i nacionalista” –no són paraules meues– als noms dels carrers, a l’administració, als esdeveniments públics, als comerços, als cartells publicitaris… fins i tot als llibres escolars. Als valencians i valencianes que parlem en valencià, què ens diria Joan Fuster si hagués llegit la mateixa notícia? Bé, la veritat és que ja ho va dir el 1981 en Ara o mai: “Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora”. I afig més: si aquestes persones profetitzen la mort del castellà a les regions que també –i emfatitze el “també”– es parla el valencià, ja els digué en Judicis finals (1960) que “el profeta, més que endevinar, provoca”.

Deia el de Sueca que “només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. Crec que és moment de fer cas i rellegir al propi Fuster seriosament. Deia també que “morir deu ser deixar d’escriure”. Ací em permet corregir-lo, ja que, si bé Joan Fuster deixà d’escriure, s’ha fet palès que, cent anys després d’haver nascut i trenta anys després de la seva mort, segueix més viu que mai.

Temps de lectura: 3 minuts