Fuster diu, Sofreixes? Bé: resigna-t’hi. Ningú no ha nascut impunement. Ho diu Sèneca.
Fa anys maliciosament vaig apegar enun postit aquest aforisme a l’espill del bany del pis d’estudiants en què vivia: alçar-se de matí un bon divendres i trobar-lo havia de ser impactant, pensava.
Vull aprofitar la cita per a comentar aquest fet del patiment, que dins de la gamma tan variada que n’hi ha, voldria fer referència a u dels costums més estesos pels pobles, el dels soterraments. La imatge és aquesta: mig poble (en la proporció del nivell social assolit) que espera fora que acabe la missa, i que en acabar engega la provessó per a oferir les condolències als vius del difunt.
No m’agrada aquest costum: ja sé que és un mecanisme més de socialització, de cohesió popular, però la mort és un fet tan natural que racionalment hauríem d’estar-hi més que acostumats (tanmateix hom entén el valor dels lligams, que hi conste). Malgrat això, no m’és agradable veure individus trencats per la dolor, plorosos i absents de la filera de condols, que assenteixen perduts. Tampoc lliguen els altres individus col•locats per protocol, a la fi de la paradeta, sense manifestar cap sentiment, mudats com toca i capcinejant mecànicament perquè sembla que la pel•lícula no els toca, i per tant, entenen que sobren.
Però també és enfadós haver d’engegar i suportar la cantarella del vos acompanye en el sentiment, durant més de mitja hora; de retruc haver d’amollar-la per compromís a la vista d’aquelles cares, conscient d’una mena d’hipocresia tolerada i gens facultativa socialment: uns atavismes fets costums inqüestionats.
Temps de lectura: 1 minuts
