La influència de l’Església Catòlica a la societat espanyola ha estat una pesada llosa que encara avui dia s’arrossega penosament. Això és així gràcies a alguns personatges que, no per viure al segle XXI, deixen de semblar trets directament dels episodis més foscos de la Inquisició. Inquisició que, encara que sembli una cosa molt llunyana, va existir fins ben entrat el segle XIX i que va tenir en Gaietà Ripoll el seu darrer -i injust- ajusticiat.
Gaietà Ripoll i Pla va néixer el 1778 (alguna font cita 1768) a la vila catalana de Solsona. Allí va créixer submergit en tota la religiositat catòlica típica de l’època durant els seus estudis a l’escola dels escolapis de la ciutat. Va estudiar filosofia i llatí durant la seva joventut i ja de gran es va dedicar al comerç, fins a l’esclat de la Guerra del Francès, a la què va participar com a soldat contra els francesos. El 1810 fou fet presoner i deportat a França, d’on tornà el 1814, buscant feina a València i col·locant-se com a mestre d’escola al poble de Russafa el qual fou independent fins el 1877 quan fou absorbit per la capital valenciana, conformant-ne avui un dels seus barris. Va compaginar aquesta tasca amb la seva carrera militar fins al 1823 quan es va llicenciar.
Plaça Major de Solsona
Tot i això, Ripoll, durant la seva època de desterrament a França, havia entrat en contacte amb grups pacifistes, quàquers i lliurepensadors humanistes que van influenciar fortament en el seu caràcter, la qual cosa es reflectia en els seus mètodes d’ensenyament i forma de vida, molt despresa i tremendament generosa, trets que el van fer popular entre els seus conciutadans. Malgrat això, aquesta forma d’actuar tan moderna no agradava gaire a alguns elements de la reaccionària societat del restaurat i sinistre Ferran VII.
Ripoll va ser denunciat a les Juntes de Fe per diversos pares per no portar les criatures a missa, de canviar el tradicional “Ave María Puríssima” com a salutació per un simple “Lloat sia Déu” i d’esmentar Jesucrist i la Verge tan sols els anys de traspàs (en el millor dels casos). Les Juntes de Fe eren les restaurades hereves de la Inquisició que havien estat abolides amb la Constitució de 1812 i tenien potestat per jutjar assumptes de fe, per la qual cosa van iniciar una investigació per tal de determinar el grau de culpabilitat del “desvergonyit” Ripoll.
Ubicació de Russafa cap el 1840
La investigació va arribar a la conclusió que Ripoll estava assenyat, que era catòlic de naixement (per tant era heretge ja que, si no ets catòlic, no pots ser heretge) i que el seu coneixement de Déu es reduïa merament a la seva existència –era deista. Per si això no era prou greu, Ripoll no creia ni en la virginitat de la Verge Maria, ni a la Santíssima Trinitat, ni en la infal·libilitat de l’Església, i, per a més heretgia, a sobre, creia que no calia anar a missa per salvar-se. O el que és el mateix, no deixava un dogma catòlic dret…Era Satanàs en persona!
El 27 d’octubre de 1824, va ser declarat culpable d’heretgia pertinaç, sent empresonat durant dos llargs anys tot esperant la seva sentència final, temps durant el qual, l’arquebisbat va intentar fins a extrems tediosos que el reu es convertís de nou al “bon camí”. Ripoll, per la seva banda, no va modificar ni una coma els seus pensaments i va continuar amb la seva actitud generosa i humil envers tothom durant el seu captiveri. Finalment, el 30 de març del 1826 va ser derivat el seu cas al departament d’assumptes criminals de l’Audiència de València (Sala del Crim) perquè dictés sentència en dret.
Auto de Fe a València el 1826 (suposadament el de Gaietà Ripoll)
L’Audiència va tornar a examinar el cas, va consultar deu nous testimonis i va dictar sentència el 24 de juny de 1826, condemnant Gaietà Ripoll a la forca sota l’acusació d’heretge dogmatitzant i de pervertidor de la infància. A més de despullar-lo de tots els seus béns i condemnant-lo a ser enterrat extramurs del cementiri -és a dir, a terra no sagrada-, la curiositat és que es va donar permís que es posés sota els peus del penjat una bóta amb unes flames pintades per assemblar el foc purificador de la foguera, on es ficaria el cos inert. La qüestió era cremar algú, encara que fos de mentides. La sentència es va executar el dia 31 de juliol de 1826 malgrat la consternació dels seus companys de captiveri, la major part de la societat civil i davant d’un nombrós -i morbós- públic assistent.
La sentència de mort de Ripoll va ser sens dubte il·legal, ja que ni l’Audiència tenia competències en assumptes de fe, ni el judici va ser just, en no ser escoltada la veu de l’acusat i no disposar de defensa de cap tipus. Tot plegat va produir un enrenou a nivell internacional, sobretot a França i Anglaterra, pel fet de l’ajusticiament d’un simple mestre d’escola per raó de les seves creences religioses, cosa que va acabar per arribar a orelles del mateix Ferran VII, el qual va reprendre severament la Junta de Fe de València per haver-se sobreexcedit de les seues atribucions, reduint el paper d’aquestes Juntes a allò estrictament eclesiàstic.
Ferran VII
Sigui com sigui, les Juntes de Fe van ser derogades definitivament el 1834, deixant el pobre Gaietà Ripoll com l’últim ajusticiat per un absurd tema de fe. El bondadós mestre d’escola va patir a les seves pròpies carns la intransigència i el sectarisme propi d’una societat ignorant i supersticiosa, borratxa de la seva pròpia defensa d’una religió com a pal tutor d’un ordre social totalment desfasat i fora de lloc que, malauradament, sembla que encara persisteix entre nosaltres.
Gaietà Ripoll, l’injust últim ajusticiat de la Inquisició
Temps de lectura: 5 minuts
