¿Qué es ser gentola? ¿Y tú me lo preguntas? Gentola eres tú.
Gustavo Adolfo Bécquer. Mai, probablement.
Totes les persones tenim la capacitat per a esdevenir gentola, això és una obvietat de la vida. Però també és cert que com més diners, poder i rellevància tens, més maldats pots cometre. Allò que «la justícia és cega» ja sabem que funciona d’aquella manera, i allò que podríem anomenar justícia «social» tampoc no rutlla massa bé: a esportistes d’elit, actors, polítics, empresaris i fins i tot escriptors, els pecats els surten molt a compte (sobretot, com no, si són homes). No solament els sol resultar més fàcil esquivar les repercussions legals, sinó que a més sempre t’hi trobaràs amb algun company de la plebs, mindundi like yourself, que tracte de justificar que tal jugador passe d’emplenar com pertoca el modelo 100 de la Agencia Tributaria del Estado, o que estiga convençut que una víctima de violació menteix per treure diners al teu director de cinema preferit. Festival de la solidaritat, tu.
Aquesta tebiesa a l’hora de criticar els estupendos de la classe arriba al seu punt culminant en el moment en què el personatge en qüestió la dinya. D’alguna manera s’ha establert que allò correcte és fer un reset col·lectiu, una esborrada massiva d’arxius residuals i corruptes, i deixar solament els apanyats amb el format correcte i exportats a pdf. Els dies posteriors a la mort d’una d’aquestes figures rellevants es demana «respecte», i «estar a l’alçada de les circumstàncies», i altres virtuts que el difunt pot no haver mostrat mai envers els altres, però és igual. Shhht. Respecte s’ha dit.
Potser en reacció a això, des de fa uns mesos m’he enganxat com mosca a la llum a una secció de ràdio ben divertida i, sobretot, ben iconoclasta: parle dels «Il·lustres execrables» de RAC 1. Cada dissabte, al programa Via Lliure de Xavi Bundó, el periodista Santi Jiménez i l’editor Malcolm Otero esfondren a calbots verbals alguna figura històrica sense cap tipus de manies: ací ha rebut tothom, des de Shakespeare fins a Joan Pau II, passant per la Mare Teresa, Jacint Verdaguer, o més recentment, Félix Rodríguez de la Fuente o la mateixa Duquessa d’Alba. L’única condició que tenen per a escollir el seu personatge de la setmana? Precisament, que siga mort.
Per Sant Jordi de 2017, Jiménez i Otero van publicar la versió escrita de les seues intervencions radiofòniques i aquests dies em trobe digerint un o dos execrables al dia, o més si el temps m’ho permet.
Cal dir que tenim una miqueta de tot i que l’execrabilitat varia notablement: d’una banda trobem il·lustres execrables (gentoleta, vaja) com, per exemple, en Sir Arthur Connan Doyle, que a banda d’odiar en Sherlock Holmes, tenia una dèria ben curiosa per l’espiritisme i les forces del més enllà, fins el punt d’arribar a escriure al·legats defensant l’existència de les fades. Arthur. Please. D’altra, tenim execrables il·lustres (gentola, gentola) com don Manuel Fraga Irribarne, que si bé era un senyor de ment brillant i amb vint-i-cinc anys ja tenia dues carreres, morint-se tres vegades no pagaria les barbaritats que va cometre en vida: persecució de rivals, opressió violenta contra els oponents al règim franquista, conspiracions polítiques, lligams als narcos gallecs… Un tipus impresentable, però de nou, shhht. No ho digueu gaire fort, que ens fiquen en la presó a tots.
I per suposat, també tenim execrables i prou, com en Ronald Reagan o el general Custer, que a banda de ser racistes, masclistes, genocides… el pitjor de la humanitat, vaja… doncs també eren gent prou curta de gambals.
Ni el llibre ni la secció estan exemptes de crítiques, i pense que sent com són, els propis autors no tolerarien una ressenya que no els fotés una bescollada a ells també. Jiménez i Otero juguen molt amb el rotllo de «som a un bareto rajant dels il·lustres més il·lustres, què malotes jeje» i això els perjudica quan adrecen certs temes que no coneixen massa bé, com per exemple quan titllen la Frida Khalo de «falsa feminista» per mantenir una relació tòxica amb Diego de Rivera. Allò del feminisme no va per punts, amics meus, a veure si ho anem entenent ja. També se’ns fan una mica rancis amb expressions del tipus «a l’execrable X li agradava la carn poc feta» cada cop que parlen de la pedofília de molts dels seus protagonistes. Que entenem que és una secció d’humor, senyors, però la mateixa broma trenta vegades és vici.
En fi, que si em feu cas, prepareu-vos per a descobrir que molts dels grans referents occidentals han estat en realitat gentola mentidera, tramposa, fins i tot violenta i, en un percentatge alarmant dels casos, filofeixista. Però jo us ho recomane: si hem d’aprendre del passat, no ens anirà gens malament fer-ho amb una miqueta d’humor.
Dades del llibre:
Il·lustres execrables, 2017.
Malcolm Otero i Santi Jiménez.
Edicions B, 424 pàgines.
I un enllaç al podcast de la secció a Via Lliure, perquè s’horroritzeu ben de gust.
Temps de lectura: 4 minuts
La foto està molt ben triada!