fbpx
La revista més vital

Gramàtica de la dignitat, responsabilitat sociolingüística.

L’EDIFICI DE LES LLENGÜES

El llibre Reconstruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística de Josep-Lluís Navarro és un assaig que pretén, d’una banda, mostrar-nos la validesa de l’estudi gramatical per al millor coneixement de la llengua, alhora que hi desplega els principis bàsics de l’enfocament sociolingüístic. La metàfora a la qual recorre ja en el títol, reconstruir les mortes vivents, fa referència al “llenguatgisme” i al “sociollenguatgisme”. Navarro entén que la denominada “lingüística científica”, sobretot la de Chomsky i la dels seus seguidors (i en part també la de Saussure) ha esdevingut una “disciplina zombi”, una morta vivent, en el sentit que suposa una degeneració i un atzucac teòric per a la comprensió del fet lingüístic. L’anomenat “sociollenguatgisme”, tendència que estudia els fets lingüístics des d’una mentalitat deutora del llenguatgisme amb falsos o distorsionats principis sociològics, és l’altre “zombi”. Contra aquestes dues tendències negatives, segons Navarro, tan difoses en la lingüística i sociolingüística actuals, el nostre autor reivindica, d’un costat, la dignitat de la gramàtica, i de l’altre, assumeix l’aventura i el risc de continuar el que anomena la revolució sociolingüística tal com reclamava Aracil. Per això, el llibre s’articula bàsicament en dos eixos/estructures/polaritats axials, la “pars destruens”, o crítica de les “mortes vivents” i altres dos “pars construens” on apareixen les alternatives  productives de reconstrucció. Aquest llibre pot funcionar com a obra independent, però Navarro ens el situa reiteradament en el context i co-text en què s’emmarca, que és la sèrie L’edifici de les llengües, projecte -unitari i holístic- que representa l’aportació teòrica de Navarro a la teoria de la comunicació i la ciència del llenguatge, així com un model pràctic per a la didàctica de les llengües. L’esment reiterat tant del primer volum com de la globalitat del projecte té a veure amb l’afany pedagògic de l’autor i amb el fet que la intenció primera de Navarro era publicar en un sol volum la seua ampla i densa recerca.

Pel que fa a la crítica del llenguatgisme, cal dir que ja havia estat elaborada al primer volum. I com que ja en el seu moment en vaig fer la ressenya (vid. ressenya Descriu.org) remetem el lector a tal ressenya. Ara, sintetitzant molt i destacant allò més remarcable, Navarro basa la seua crítica en els punts següents:

  1. El llenguatgisme talla tota connexió amb la tradició europea que havia tingut com a idea clau la distinció en els termes de parlar i dir, objectes respectivament de la Gramàtica i de la Retòrica/dialèctica.

Considera les llengües segregades i tallades respecte a les seues condicions de producció, reproducció i ús, tot concebent-les com a sistemes tancats, autònoms i independents de les persones i de les coses per a les quals s’usen, la qual cosa talla la connexió amb la resta de ciències socials. Estudi del llenguatge “en si”. (Recorde un professor de castellà saberut que quan li esmentaves la pertinència de l’enfocament sociolingüístic, ell tot arrogant i displicent, l’infravalorava així: “la sociolingüística estudia las ranas. A mi lo que me interesa es el estudio de la raneidad”. La raneidad era l´expressió de la seua estòlida supèrbia)

  1. Creu que el llenguatge no s’aprén o construeix, sinó que naixem ja amb un òrgan de llenguatge (innatisme).
  2. El model d’anàlisi chomskyà es basa en unes abstraccions quimèriques inexistents, com ara “el parlant ideal” –independent de contextos de comunicació-, “les estructures profundes”, entitats més aviat metafísiques, etc…

En contrast –i en rotunda oposició a esta concepció del llenguatge–, Navarro elabora la seua teoria de la comunicació a partir del model de Ramon Llull exposat al Llibre del sisè sentit. En aquesta teoria l’aspecte clau i determinant del procés comunicatiu està en la ment (DINS) i en la societat. Tot fenomen comunicatiu és lingüístic, mental i social, i viceversa, ternàriament. El sentit del sisè sentit està en el sentit, i el seu paradigma lingüístic, l’Edifici de les llengües, a partir de les aportacions de Polanyi (sobretot al llibre Meaning) i d’Aracil, del qual aprofitarà tota la seua obra tant escrita, com bona part de l’oral impartida en els seminaris de València i Morella. Com a representació abstracta i teòrica dels aspectes bàsics de la comunicació, Navarro ens ho representa mitjançant la molècula de la comunicació, metàfora estesa que ofereix una matriu epistèmica i una base per a una teoria o concepció del llenguatge a les antípodes del llenguatgisme, i que sempre opera dins un context definit per les variables “qui parla a qui, de què i en quines coordenades espacio-temporals o situació socialment marcada”.

Els capítols 2on i 3er representen la pars construens o alternativa al llenguatgisme. En el 2on ens hi presenta una breu però molt rellevant història de la gramàtica, i en el 3er ens argumentarà sobre tres aspectes centrals constitutius del llenguatge: ambigüitat, jerarquia i imbricació.

Quant a la gramàtica, l’objectiu de Navarro moltes vegades proclamat és el de “retornar la dignitat a la Gramàtica”. Però no per enfocar l’estudi i aprenentatge de les llengües amb el vell gramaticalisme àrid i eixorc, sinó considerant-la com els clàssics i humanistes, com a “ars inveniendi” (inventio) i com la porta d’entrada a la resta de disciplines. L’estudi de La Gramàtica, sempre unida a la retòrica i la dialèctica fent un “trio”, o siga, unides en el trívium, i apuntant al sentit de les accions humanes, és el fonament de la eloquentia, i una manera d’entendre aquest concepte llatí és pensar en termes del dir i saber dir. De fet, podem considerar Ciceró com un “pan-retòric”, en la mesura que considerava que la retòrica era essencial en totes les disciplines científiques i socials. (Posició potser una mica exagerada, però comprensible si pensem en el Ciceró-encantat-de-conéixer-se, i retòric de formació i professió). En l´extrem contrari, el res, non verba, expressa la versió més radical de “realisme” que tant s’havia afermat en el discurs ètic durant segles, com en el científic a partir de Galileu. (Molt lligat a l´autoritat de la paraula dels antics: Nullius in verba). Les paraules, les coses, les persones no ho són en essència, elles soles tot, sinó en interacció entre elles constitueixen l´entramat central de l’existència.

Navarro comença el seu recorregut històric reivindicant Dionís de Tràcia, com a iniciador de la tradició greco-llatina, i ja dins la tradició hindú, Panini, que fou un gran sistematitzador del llenguatge en el context cultural del sànscrit. En l’edat mitjana remarca l’aportació de Roger Bacon, amb la seua màxima sobre el fonament comú de totes les gramàtiques: “La gramàtica és una i la mateixa en substància en totes les llengües, encara que puga variar accidentalment”.  I subratlla la metàfora de la gramàtica –esdevinguda lloc comú- com ”una dona que porta una clau que obri la porta” a les disciplines. En paraules de Llull: “Si en nulla art ne ciència vols entrar, primerament te cové a passar per esta art de gramàtica, qui és portal per lo qual hom passa a saber les altres ciències”.

Si passem al renaixement i a l’humanisme, cal dir que la revaloració de la pedagogia, de la dignitat humana i del saber en general va multiplicar l’interés per la gramàtica i per les ciències del llenguatge, tant per ensenyar i aprendre llengües, com per a la comprensió de l´estructura i sentit de les llengües humanes. L’esment a la figura del nostre Vives, gran difusor de l’aprenentatge del llatí, és obligada. Els seus “Diàlegs” –“colloquia”, el títol en llatí- són un model com a manual per a ensenyar llatí basats en converses sobre aspectes de la vida quotidiana. Si l’ús lingüístic vulgar, a la seua València, era el català, l’aprenentatge del llatí imitaria un suposat vulgar del llatí clàssic, com se suposa que els romans haurien aprés la seua llengua. Evidentment, la intenció última d’aprendre llatí no era la del “parlar”, sinó la d’aprendre a parlar per a “dir”, per a produir –i entendre el saber de les distintes disciplines. Quin altre sentit ha tingut al llarg de la història d’aquesta civilització l’aprenentatge del grec, del francés o de l’anglés sinó aquest? El que passa és que la història del sense-sentit i del “nonsense” també travessa el mal aprenentatge de qualsevol llengua, fins i tot del llatí i l’anglés. La pèrdua de sentit, l’absurdització de la cultura, sempre és una amenaça latent o palesa que atenalla la conducta, les obres i la ment dels humans. L’obra La leçon de Ionesco, que en diuen “teatre de l’absurd”, n’és una bona mostra, d’eixe fenomen.

Un altre dels grans talents europeus reivindicats en aquest viatge per la història de la gramàtica és Comenius, l’autor de la meritòria Didàctica Magna. Considerat el fundador pioner de la pedagogia moderna, és també un dels avantguardistes de l’ensenyament multilingüe. I ja en un context hereu de l’humanisme llatí renaixentista, Navarro destaca l’obra de Leibniz –continuador de l´obra de Llull- i Humboldt. També ens hi fa –encara que molt de passada– al·lusions a les tradicions gramaticals xinesa i àrab.

Com veiem, l’estudi de la gramàtica, de l´estructura del llenguatge, mai no s’havia deslligat del sentit pel qual fem servir el llenguatge, que és la realització del sentit (i paradoxalment, també del contrasentit). En el doble aspecte de les persones que fan llengua-llenguatge i el llenguatge-llengua que fa les persones: fabricando fabricamur. (Ací no podem estar-nos de recomanar una i mil vegades més 1984 de George Orwell, o si voleu alguna cosa no tan dramàtica, Alícia a través de l´espill).

Al capítol 3er, a partir de l’estudi de The rise of words and their meanings de Samuel Reiss, Navarro, per tal de subratllar l’ambigüitat inherent a tota llengua, assenyala que tota paraula simple és una “paraula d´acció general” i es troba associada amb una gamma vagament delimitada de sentits interrelacionats. I del mateix Reiss, n´extrau la seua idea clau sobre “els límits de definició” d´una paraula. Qüestió que enllaça amb una de les idees primordials de la filosofia de Polanyi –la relació des de–> cap a, subsidiaris–>focus, paraula–>sentit– , així com amb la relació biplurívoca entre verba i res (Aracil) i la de dos fal·làcies assenyalades per Whitehead: la del diccionari (creure que cada paraula té una definició clara i acotada) i la de la ubicació simple: creure que hi ha un lloc (i només un) per a cada cosa i una cosa (i només una) a cada lloc.

L’ambigüitat és un fenomen persistent que recorre tots els nivells d’articulació del llenguatge i la comunicació: sons, paraules, estructures morfosintàctiques, sentit. Pensem, per veure clara la importància d’aquest tret, en l’abundància de malentesos que es produeixen contínuament en la comunicació tant a causa del llenguatge no verbal com a la simple expressió verbal. La intenció del dir va més enllà de les paraules, la intenció és com la punta de llança del sentit. Menes de discurs com la hipocresia, la ironia, l’expressió d’emocions,  estan impregnades d´ambigüitat. I què en direm de l´humor, dels acudits, en els quals els dobles sentits de les paraules és recurrent? El llenguatge jurídic, especialment el constitucional, està ordit amb una gran dosi d’ambigüitat intencional perquè es puga adaptar a les més variades i diverses circumstàncies polítiques. Per contra, quan davallem al nivell de les lleis i les normes, s’exigeix el màxim de desambiguació. Navarro, com al primer volum, aprofita el saber oriental, sobretot el budisme, per a subratllar el caràcter ambigu dels fenòmens naturals, processos sense realitat independent. Totes les coses estan desproveïdes d’una identitat intrínseca, totes s’interconnecten i interactuen, d’ací la “buidor” budista, que no és buidisme nihilista, sinó vacuïtat creativa. De la mateixa manera, les paraules són buides, no poden ser fixades (ni elles ni el seu sentit), són per definició, i constitutivament, fluides, transparents, mal-definides, ambigües..

Quant a la jerarquia, pròpia del llenguatge i de tota estructura o sistema amb sentit, comença dissipant les suspicàcies sobre la noció autoritària de jerarquia. I per això distingeix les “jerarquies de domini” (militars, patriarcals, etc…) i les jerarquies de desenvolupament, que defineix com: “una propietat de certs sistemes o estructures en els quals els diferents elements o parts estan organitzats en nivells successius que depenen els uns dels altres”. Es a dir, els nivells inferiors depenen dels superiors perquè aquests els regeixen i controlen, però alhora els superiors depenen dels inferiors perquè s’hi aguanten. En les llengües tot està subordinat al sentit: aquesta és l’essència de la jerarquia lingüística o gramatical. I un testimoni claridient que refereix Navarro és el de Gusdorf en La Parole (PUF, 1966): “Hi ha doncs una jerarquia de graus de significació des del simple so vocàlic, el qual s’estilitza en un mot per la imposició d´un sentit social, fins a la paraula humana efectiva, carregada d´intencions particulars, missatgers de valors personals”.

Navarro desenvoluparà i enriquirà la realitat jeràrquica en les llengües a partir dels estudis de Christopher Alexander, Herbert A. Simon, Ken Wilber i altres. Finalment, quant a la imbricació, recordem que Aracil contínuament deia: “la imbricació és la unitat última descoberta per l´anàlisi”. Si ho apliquem a l’estructura lingüística comprovarem que tots els nivells d’articulació estan entrellaçats, no es poden analitzar de manera separada. I si veiem la part externa de les llengües, en tant que les poblacions humanes (que sapiam) totes estan entrellaçades, així mateix s’entrellacen les llengües. Seguint el model de la molècula de la comunicació, persones, llengües i coses s’interrelacionen  i formen un entrellat holístic sobre el qual l’anàlisi separada només pot ser aproximació metodològica, però no mai axioma epistèmic.

Al llibre, més que capítols, hi trobem parts en alguns capítols que, a causa del volgut caràcter teòric, o bé no estan ben exemplificades, o de vegades, estan massa complexificades. La teoria dels camps mòrfics, els manlleus de la teoria de catàstrofes de René Thom o els desenvolupaments més sofisticats de la malla d’Aracil constitueixen ossos durs de rosegar, sobretot per al lector no avesat a teoritzacions massa abstractes. Com assenyala Navarro, el lector pot passar-ne, d´aquestes parts ennuegadores.

PARS DESTRUENS. EL SOCIOLLENGUATGISME

En el 4t capítol Navarro intenta aclarir quines han estat les traves d’un cert context local (societats catalana, valenciana, baleàrica) que han impedit o distorsionat i degradat l’autèntic pensament sociolingüístic. Recordem que Aracil ja es referia en Dir la realitat (1983), quant al sentit d´aqueix cabdal assaig, que era “la lluita d´un text contra un context”. Algunes d’aquestes traves són de caràcter polític o ideològic, d’altres deriven més de la prevalència de la mentalitat llenguatgista general en la majoria dels especialistes i de les universitats. Convé subratllar que en l’àmbit acadèmic, almenys fins no fa molt, predominava una mentalitat o concepció del llenguatge essencialista, decimonònica, entesa com la identificació de la llengua amb “l’ànima del poble” o la llengua com a símbol que expressa “la identitat”. La formació bàsicament filològica (d´una certa filologia erudita prou desconnectada de la història) i literària de molts dels reivindicadors de la normalització del català els allunyava –i alienava- de l´anàlisi sociològica que se centra sobretot en la gent: classes socials, grups de població, institucions, etc., i que considera central l’estudi dels processos històrics. La Universitat, amb la seua endogàmia endèmica, a casa nostra, com denuncia Navarro, en comptes de ser avantguarda de la recerca i innovació en les distintes disciplines, salvant excepcions de bons docents i investigadors(com ara Miquel Nicolàs, Lluís Polanco, Ernest Querol, Guillem Calaforra, Vicenta Tasa, Anselm Bodoque, d’entre els valencians) s´ha mostrat -com a reacció defensiva- més aviat refractària a assumir el paradigma sociolingüístic. (“El pensament sociolingüístic d’Aracil i la seua obra encara no ha penetrat en la societat valenciana”, remarcava Eugeni Gregori al “I Congrés de materials per a una visió sociolingüística de la societat valenciana”, del qual va ser l’impulsor).   Aracil, sovint referia l´actitud displicent, i una vegada més, la supèrbia de la “indocta sapientia” de Sanchis Guarner respecte del curt recorregut que atribuïa a  l’estudi  de la sociolingüística.

D’altra banda, la sociolingüística “tecnocràtica”, que Aracil denuncia a Dir la realitat, ha estat causa de degradació en altres països amb llengües normalitzades o establertes. Però aqueix no ha estat el nostre cas. Entre nosaltres una sociolingüística del parlar, més supèrflua i banal, en contrast a una sociolingüística del dir, més central i necessària, s’ha anat establint i difonent com allò més propi i natural de la sociolingüística. Pensem en la importància que els manuals de la matèria per a impartir l’assignatura a escoles i instituts han donat al tema dels dialectes catalans. (Comprensible, d´altra banda si tenim en compte la deficient comunicació supralocal dels catalanoparlants). La recurrent i de vegades obsessiva atenció que s’ha donat a la fixació: ortografia, purisme, gramaticalisme, ha descuidat un aspecte central de la sociolingüística del dir: el de la cultivació, (que abraça  qüestions com la d´integrar totes les ciències socials en l’estudi de la sociologia del llenguatge, desenvolupar la retòrica, la varietat de gèneres del discurs, l’anàlisi del discurs, impulsar el multilingüisme, etc…).  Quant a la part ideològica –i per extensió, política–, Navarro denuncia l’apropiació –i mal-apropiació– d´alguns conceptes clau com la normalització lingüística i la minorització per a justificar algunes proclames polítiques qüestionables, com ara la pretensió que una comunitat lingüística necessàriament ha de constituir-se en un sol estat ja que comparteixen una sola identitat. Si el llenguatgisme, entre altres aspectes, el podem caracteritzar pel tall que efectua entre la llengua i la societat, el sociollenguatgisme –i la degradació de la sociolingüística més general entre nosaltres– el podem caracteritzar com aquella concepció del llenguatge que no acaba d´assumir amb tota la radicalitat el fet que la sociolingüística forma part de la sociologia. I que l’estudi d´unes poques condicions socials, o l’estudi insuficient –processos de cultivació, p.e.- o deficient d´altres –la qüestió dels estils i els registres, l’anàlisi del discurs, la natura i funció dels prejudicis, etc-, tot això difon una imatge deformada del sentit de la sociolingüística. Cert que les disciplines de les ciències socials –i fins i tot les tecnològiques- en totes les societats són –o acostumen a ser- objecte d´ús d´ideologia i propaganda en benefici dels establerts dominants al sistema o dels dominats que aspiren a esdevenir (part de) el sistema. La sociologia del llenguatge, com la resta de ciències socials, és una disciplina polivalent. Una de les “valències” que Navarro pretén per a la seua noció i concepció sociolingüística és que puga servir per entendre el procés d´existència de qualsevol comunitat lingüística sense plegar-se a cap poder establert o aspirant, sinó servint la llibertat i la dignitat de les seues gents.

La sociolingüística del compromís, l’acció militant en pro d’una visió nova –o d’una ja iniciada, però avortada o degradada– fan que de vegades l’estil es ressenta de connotacions excessivament bel.licoses. Les ressonàncies de contextos restrictius prenyats d´obstacles per mala fe o ignorància, de fal.làcies i fanatitzacions ideològiques, suren a tot el llarg del curs i discurs del llibre. Ací serà bo de recordar l’Elogi de la follia d´Erasme de Rotterdam o  El llibre de les fal·làcies polítiques de J. Bentham per entendre la lògica de les “reaccions reaccionàries” que sobrevenen a tots els esperits reformadors o revolucionaris (en la dimensió epistemològica).

SOCIOLINGÜÍSITCA. PARS CONSTRUENS.

El capítol final, la (re)construcció de la sociolingüística, creiem que és el més important de tot el llibre, on Navarro fa la seua major aportació a la disciplina. Ací la densitat dels conceptes, la complexa elaboració de diagrames i la síntesi que presenta integrant tot el coneixement desplegat al llarg del llibre fan d´aquest capítol el més central i rellevant del llibre.

Remarquem, d’una banda, que Navarro reporta totes les nocions clau de l’enfocament sociolingüístic ja tractades per molts especialistes en la matèria(Amadeu Viana, Toni Mollà, Carles Palanca, Ernest Querol), però  matisant-ne alguns aspectes no massa ben enunciats o rectificant alguns errors conceptuals prou estesos, com ara la noció d’àmbit d’ús i àmbit de comunicació, segons ell, confosos per molts sociolingüistes, inclús pel mateix Aracil. D’altra banda, l’aportació més cabdal que hi fa Navarro és la geometrització matemàtica en termes de diagrames  de la malla d’Aracil. Bàsicament, el que ell anomena la malla d’Aracil o la malla social consisteix a desenvolupar la sèxtuple correspondència entre la variable lingüística (llengües o varietats lingüístiques usades en una societat), la variable personal, social o demogràfica (d’un determinat àmbit territorial) i la variable operacional o cultural (referida a les operacions o accions, a les coses que les persones fan amb les llengües). [Navarro anomena esta interrelació la sèxtuple correspondència entre persones, llengües i operacions]. A partir d’una primera exposició d’una versió simple d’aquesta interacció, Navarro va explorant –i complexificant– totes les possibilitats que la malla social ens ofereix per a una recerca sociolingüística científica, més enllà de clixés i reduccionismes prou estesos i arrelats que prevalen sobre aquesta disciplina. En aqueixa línia de la construcció del paradigma sociolingüístic esmenta el treball teòric dut a terme per Josep Conill com un dels majors continuadors del treball encetat i engegat per Aracil.

Finalment, en un exercici de bona imaginació sociològica teòrica i pràctica,  fidel al seu afany geometritzador i divulgador del sentit, ens presenta el diagrama integratiu que ell anomena La Tetraktys del Llenguatge, en el qual integra la molècula de la comunicació del primer volum amb el diagrama de la malla. En aquesta figura, amb aquesta integració, Navarro clou la seua aventura indagativa sobre el que ha de ser una teoria de la comunicació i una teoria sociolingüística que ens empenten –i òbriguen el camí– a continuar explorant –en els dos volums restants ja concebuts– el viatge a través de L’edifici de les llengües, el gran projecte de Navarro que ambiciona una revolució gramatical i sociolingüística útil per a l’educació i per a avançar en la comprensió del llenguatge i la comunicació en general.

OBERTURES

Sempre que algú escriu un llibre –o el publica– és indispensable pensar en el potencial destinatari. Creiem que Reconstruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística pot ser útil per a tots aquells professors de llengües de secundària en la mesura que els pot donar un nou marc de referència sobre el sentit de la gramàtica i la gramàtica del sentit. Així mateix, considerem que la seua lectura, a més d’útil, és obligada per als especialistes dels departaments universitaris que tenen com a disciplines la comunicació i el llenguatge, fonamentalment, i de manera subsidiària, als de les altres ciències socials.

Per descomptat, qualsevol lector que té curiositat pels fets del llenguatge pot traure-li un bon partit, si aprofita les seues aportacions més genèriques per sobre de les especialitzades.

Com d’habitud, tot llibre és –part de– (i) un diàleg, el lector s’hi veu compromés per fer real el contat i dit per l’autor, i en el cas dels llibres que proposen un camí, una aventura, confien que el lector continue l’aventura del camí.

Juli Camarasa

Reconstruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística

Autor: Josep-Lluís Navarro Lluch

Pàgines: 344

Format: 21 x 14 cm

ISBN: 978-84-122228-1-4

Data de publicació: Gener del 2021

18,00 €

Voliana Edicions

Temps de lectura: 21 minuts

+3

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close