fbpx
La revista més vital

Gun: l’arma que no va acabar de disparar prou bé

Corria l’any de les olimpíades a la Ciutat Comtal, concretament el dissabte 23 de maig, quan aquest grup escocès de hard-rock va actuar a la sala Zeleste 2, avui en dia Razmatazz 2, dins la programació de la gira del seu segon elapé, Gallus, una paraula ambigua d’origen escocès que tant pot significar “confident” com “impressionista” com el tipus de pes de boxa, justament al·legoria del qual apareix com a portada del disc, encara que Benny Lynch, el famós boxador de Glasgow, era en realitat pes mosca.

La sala no era plena ni de bon tros, i va ser una autèntica i inversemblant llàstima atès l’espectacular èxit de només 3 anys abans quan aquesta banda van ser els escollits per fer la gira europea com a teloners dels Rolling Stones. ¿Recordeu els videoclips en directe en què alguns dels membres del grup surten amb la samarreta de l’equip propietari de l’estadi on estaven tocant? Com a mínim, recordo els casos del Camp Nou i del Vicente Calderón. Bé, doncs, continuem amb el concert. Aquell espectacle musical va ser superb. Van interpretar tants els singles del mencionat cedé, tot començant per la seva millor cançó de la seva breu i interrompuda carrera, Steal your fire, i continuant amb el recull de cançons que freguen la perfecció del seu àlbum debut que tant va encaterinar Mick Jagger i companyia: Taking on the wolrd. Però hi ha dos moments fulgurants de l’espectacle. Anem a pams, que deia el tiquismiquis de Dexter…

El primer d’aquests memorables instants del concert va ser quan el guitarrista i compositor del grup, Guliano Gizzi, va demanar als pocs espectadors que hi érem que, sisplau, ens apropéssim al màxim a l’escenari ja que volien gravar la següent cançó perquè en fos el videoclip oficial. La peça en qüestió era Higuer Ground. Si us fixeu a la caràtula del propi Gallus hi veureu un munt de fotografies de la banda a Barcelona: Montjuïch, Sagrada Família, la Barceloneta, etcètera.

I el segon i profètic moment va ser el darrer bis de la banda: esgotats tots els singles d’ambdós elapés, aquests rockers tan poc valorats tenien una sorpresa ben desada. Dit i fet, tots els músics es van canviar els instruments excepte els dos guitarristes. És a dir: el cantant va passar a la bateria, el baixista al baix i el baixista (actual cantant de la banda i que ha deixat, fins i tot, de tocar les quatre cordes) a la veu. I quina cançó van interpretar, us estareu preguntant tots vosaltres? Doncs ni més ni menys que una versió de la millor cançó del grunge de tots els temps: Smells like teen spirit de Nirvana, un single que en aquells moments estava reventant les llistes musicals a tot el planeta des de feia un any, aproximadament.

Encara vaig tenir l’oportunitat de tornar-los a gaudir dos cops més: al Monsters of Rock l’estiu d’aquell mateix any compartint cartell amb Pantera, Megadeth i Iron Maiden (jo era a primera fila juntament amb una banda d’analfabets drogats i pollosos que tiraven llaunes de cervesa als membres del grup escocès, i aquests responien entre plors donant cops amb els peus de micro; vergongós per ambdues bandes) i dos anys més tard, aquest cop a la sala gran de Zeleste, a la gira del seu tercer elapé: Swagger.  Aquest darrera vegada l’indret en qüestió sí que tenia una entrada decent i un públic molt hetereodiegètic, perquè hi havia des d’amants del bon hard-rock que ja els coneixíem com un servidor, fins a nens pijos que els acabaven de conèixer perquè era un grup cosí germà de Texas, i mai més ben dit.

Aquest concert va ser totalment lamentable, sobretot perquè el cantant del grup, Mark Rankin, anava totalment borratxo. Patètic. Cal destacar, emperò, que el single del mencionat elapé és Word Up, una versió d’una cançó rapera d’un tal Cameo. Quan la cançó estrella d’un disc és una versió només n’hi una plausible explicació: aquell grup s’ha acabat o bé ha de mudar en un altre estil que res no té a veure amb el que estaven duent a terme fins a aquell moment. Doncs en aquest cas van succeir ambdues coses: el quart disc del grup, el del número de telèfon, era un apèndix d’INXS. És clar que la producció d’Andrew Farris i la mort de Michael Hutchence no van ajudar-hi tampoc gaire, la veritat.

Allò va ser el final d’aquest grup, els Gun, que com deia el profeta de la Marca Hispànica: “Una arma que mai no va acabar de disparar prou bé”.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close