Sempre he trobat que l’inici de l’estiu és un moment preciós per teixir desitjos. Un got de vi blanc ben fresc al damunt de la taula; alguna cosa per picar; el sol, que es resisteix a anar-se’n; la brisa, que ens embolcalla tot el cos; les obligacions, que hem entaforat en un calaix per no tenir-les tan a la vista, i un bon grapat d’espurnes als ulls que parlen sense paraules.
Aquestes espurnes les compartim amb la família, amb els amics de sempre i amb els que hem fet fa poc, amb els companys de feina, amb els veïns del barri o amb qualsevol persona que, en aquells instants, creua la seva mirada amb la nostra. No tenim por de mostrar-nos tal com som: els nostres anhels es troben per sobre de tot.
I llavors t’observo a tu, filla, i veig com, en el teu vuitè estiu, les espurnes dels teus ulls et brillen més que mai. Em parles que quan siguis més gran vols anar a estudiar a la universitat, llogar un pis amb les teves amigues —amb moltes habitacions, si pot ser, que així n’hi cabreu més—, tenir carnet de cotxe i que jo et deixi el meu —que llavors valores que ja serà vell— i poder fer les coses que t’agradin si és que no costen gaires diners. I em preguntes —amb el meu instint de mare interpreto que això és el que et fa més il·lusió, ja que les espurnes se’t tripliquen— si París és gaire lluny, perquè l’últim dia de curs —dubtes sobre si estudiar per a professora o per a algun ofici que tingui relació amb la cura d’animals— amb totes les del pis hi voleu anar a sopar, per celebrar que tot ha anat bé.
Jo, amb tendresa, et responc que sí, que fins a la capital francesa hi ha uns quants quilòmetres, i que els pots fer amb cotxe, amb tren o amb avió. I t’emociones amb la idea perquè entens que aquell àpat comportarà una nit d’hotel i un esmorzar d’aquells tan complets que t’agraden i qui sap si unes petites vacances.
No puc evitar acaronar-te el cap, i abraçar-te, i dir-te amb els ulls —juraria que en aquests moments tant tu com jo tenim la mateixa quantitat d’espurnes— que no deixis mai enrere els teus desitjos, que no els releguis —com em sol passar a mi— només a l’inici de l’estiu, que qualsevol ocasió és bona per volar, encara que sigui sense ales.
Temps de lectura: 2 minuts
