He tornat a la blaüra més fonda,
on no queda ningú que m’albire.
He trobat cares de tungsté
i el fenèvol de palla guaridor de la paraula.
Una cataracta de serps i serpentina
i viu la mort com una donzella,
com la mà nocturna i un empelt,
com un taladre de nèctar i ambrosia.
Un xuplit de la lluna de sang
i no et veig en cada vorera.
Una cantarella de punxes i dimonis
i cada manyaga que pobla la vida.
Un oasi de cóps i faristols
i cada ensopegada que no ens arravata.
La dansa de les dones ens manté dempeus,
talment botija que sadolla les venes.
Temps de lectura: 0 minuts
