La revista més vital

Hi tornaran les oronetes? ( La Senyó Rosa IV)

Tot just, en acabar la tronada, les sentors a terra mullada fan que els sentits se li recuperen i li torna al seu lloc el trellat de saber on és i de qui s’envolta. De la canalera s’esgolen filets groquencs pels pòlens dels xipresos enamorats. I els rosers del balcó enlluernen de tanta llum. La senyó Rosa s’aixeca de la seua gandula i obri els finestrals encara més. El soroll de la tamborinada batent les teules la feia sentir-se ben arrecerada dins del seu cau. I ara els xipi-xaps dels infants esguitant-se dins de les basses li feien vindre al cap melangies d’altres dies, quan estrenava la màniga curta i podia obrir-se els dos botons de dalt fins que se li insinuaren els pits per gràcia del seu mariner i per desgràcia de les beates amb mirades inquisidores. Li van entrar ganes d’embetumar-se els llavis amb el carmí i es va dirigir seguidament al mirall de l’entrada i és que aquell espill emmarcat amb cornucòpia ben daurada com que estava entre els zènits sempre li parlava bé de la seua bellesa conservada malgrat els anys i amablement i respectuosa li esborrava del mapa les geografies mundanes.

Ben aviat tornaran les oronetes. Els forasters estan a l’arribar en olorar-se els perfums de panous i és que, sap?, cada temps te la seua sentor. I aquesta proclama el bon temps i la gent es fa…Com diria jo? Com més descarada, sap? Deixem les vergonyes soterrades i tornem a lluir-les ben florides. I les carns per molt majors que siguen s’endureixen i reclamen pessics i apretons i els colls s’estiren per rebre els llavis amics. I ve a ser una cosa com la polseta dels xipresos i com el frec de les cues dels ocells aquí dalt de les teules, perquè en escoltar el seu gorgueig  final quan  ja n’estan de satisfets, em puja al cos un no sé què, malgrat els meus anys i estar el meu  Biel  criant malves. Ell sempre m’havia  dit que tenia les cuixes boniques i, sap?, jo les mostrava i en vindre aquest temps em treia les calces i me les fregava amb bona cosa d’alga i quan retornava la color, no hi havia al poble, anques com aquelles de lustroses.

I això, com li venia contant, aquests pardalets mire que en són, de feiners… Boleta a boleta i ben carregats de paciència van fent i desfent eixos nius tan arredonits, que ni els mestres d’obres de dalt vila, escolte’m.  Per  cert, li ve de gust un tros de mona? Les he fetes jo. I ara com que ja no venen els meus nebots… Sap? Ell s’ha fet del partit eixe nou, no vull ni anomenar-lo, encara que jo, com que sóc de vella i he vist tanta cosa, ho respecte tot. Però se me va ocórrer dir que per què parlava els xiquets en castellà si amb prou feines podia pronunciar “si se lo digo a la tia verás como no te da más chocolate” i d’aquella volta ençà que no he tornat a veure els seus fills… Paciència i avant, ja li passarà la morrongada. I si no, té dos mals!.

Ai, la vida… Encara dius per què no he tingut fills? La veritat és que no li ho sé dir. Abans no teníem tanta cosa per no quedar-nos i el meu Biel, en tocar terra sempre estava a punt. I si no, quan se’n feia dos i no li diré si tornàvem del local eixe on actuaven aquelles xicotes, quasi res diu el paperet!.  I jo no fugia, no,  de la mala vida que hauria d’haver de passar…un purgatori, escolte, si per un cas jo m’hauria quedat  en estado. Senyalada per tota la vida, com l’Antònia la de Pepet. Què no sap qui és? Clar que ho sap, dona! Com està! Ah, vosté veu? Eixa, eixa, la mateixa… Doncs el seu home, tan de regalet i tanta comèdia, sempre estava de putim putam i amunt i avall, però sense acostar-se al carrer Les xiques; ja m’entén, no? I així va ser que té fills per tot arreu i no serà perquè no se li assemblen… Però amic de frares i el que no són frares, sempre tenia padrins que el batejaren… Ai, si jo li contara de més….

I s’imagina dur criatures al món? Ara? Tire, tire… Si anem cap arrere com els carancs de l’escullera… A ma casa sempre penjava un quadre de la Mariana Pineda i teníem llibres del Blasco Ibánez i, sap?, de tant en tant s’esoltava un mecaguenlacollares i la mare que va parir el nano eixe… I escolte, ningú venia a despenjar res ni a cremar res ni a bastonar ningú… I hui? Hui tots van a la presó i si no és per una cançó, és per un dibuix i si nó per escriure a les maquinetes eixes que tot ho trauen… Ui ui, no sé on anirem a parar…

I la senyó Rosa es retira tranquil·la del mirall i s’arregla el figó, s’estira el davantal i fa la darrera mirada a l’estància mig fosca. Torna a asseure’s a l’engrunsadora i respira l’aire de Xaloc, sempre fresquet i ple de mar. I la senyó Rosa tomba el cap i escalfa la capçalera de punt de ganxo amb la ment clara i néta, desfogada. I albira la primera oroneta en escoltar el seu crit de “ ja sóc de bell nou aquí”.

Temps de lectura: 4 minuts

12+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close