fbpx
La revista més vital

Hipnosi

El Dr. Harry Koontz era hipnòleg: practicava regressions als seus pacients. Amb aquest mètode, aconseguia que la ferida inherent que els martiritzava emergís de l’abisme on estava reclosa. Un munt de malalts desfilaven pel seu consultori, des de trenc d’alba fins a la mitjanit; tots en sortien guarits.

Però el que cap client no sabia era que ell també sofria un malson que l’acuitava, des que era un marrec. Aquell somni el turmentava cada nit, amb puntualitat. Després de tants anys, ja s’havia acostumat a malviure aquella escena a diari. No renunciava pas, amb un cop de sort, a entendre’n el significat.

La primera visita d’aquella tarda fou una dona d’uns trenta anys amb una cara d’espantada que tirava cap enrere. El doctor va demanar-li que s’hi acomodés, que s’estirés al divan. Llavors començà el seu ritual: va abaixar la persiana fins aconseguir la penombra desitjada, engegà l’equip de música i hi va col·locar una recopilació de melodies celtes, i va encendre una barra d’encens.

—Si ja està preparada, podem començar.

—D’acord. Quan vulgui… —contestà la pacient.

—Tanqui els ulls. Respiri a fons. Relaxi’s. Molt bé, així. A partir d’aquest moment, només s’escoltarà la meva veu. Les meves paraules la guiaran…

Quan el doctor va constatar que la dona estava a punt per al viatge, li traçà el camí.

—Expliqui’m aquest somni, aquest que tant la neguiteja…

—…

—Tranquil·la… No ha de tenir por de res… Confiï en mi…

—… Soc en una casa… Al menjador… —va dir la dona, immersa en el trànsit.

—La casa de qui?

—D’un home…

—I d’algú més?

—De la seva companya…

—Companya? —preguntà el doctor, que no havia acabat d’entendre el comentari.

—Sí… No estan casats… Ningú no ho fa ja…

—Continuï, sisplau.

—És estrany… —va prosseguir la noia.

—Què?

—Tot el que hi ha a la casa…

—Què vol dir? Provi de concretar-ho més.

—És de plàstic… Tot és de plàstic…

—Què més hi veu?

—Porten una careta… —va informar la hipnotitzada.

—Per què?

—Per respirar… Si no, es moririen a l’acte…

Aquella revelació va colpir l’ànima del doctor. No podia ser veritat. De cap de les maneres. No. Impossible. El mateix somni?

—Quin any és? —va preguntar-li l’hipnòleg, cada cop més astorat.

—El 2513…

—Continuï, continuï… No s’aturi ara…

—El noi em mira, de reüll…

Al malson del doctor, era a l’inrevés: la noia del somni el buscava, a ell, amb la mirada.

—Per què ho fa? —va plantejar en Koontz.

—No ho sé…

—Què fan ara?

—Discutir… —confirmà la pacient.

—Per quin motiu?

—Ella li ha sigut infidel…

—Amb qui?

—Amb la seva cunyada, la germana del seu home…

—És lesbiana? —va voler aclarir l’hipnotitzador.

—No…: bisexual… Tothom ho és…

—Continuï, sisplau… Pel que més vulgui…

—…

—Què passa?

—Ell…

—Què?!

—Em torna a mirar…

—Què li diu?

—Em sembla que…

—Què?

—… Soc jo…

—Com diu? —intervingué, intrigat, en Harry.

—L’home…

—Sí?

—Seré jo… d’aquí 500 anys —va anunciar la viatgera onírica.

El Dr. Koontz començava a lligar caps i a treure’n l’entrellat. Ara ja podia confirmar-se que estava del tot segur: era el seu malson, el mateix. I aquella noia era la peça que mancava al trencaclosques.

—Continuï…

—Es criden…, s’insulten… Ella li esgarrapa la cara…

—Qui és ella?

—Vostè…

Va botar de la butaca. Cada cop era tot més evident.

—I ara, què succeeix?

De sobte, la dona es va regirar. Suava molt. Començà a plorar.

—Digui’m què està passant! —exigí el doctor, a punt de perdre els estreps.

—L’ha matada…

—Qui?

—Ell… El noi l’ha matada… Jo l’he matat…, a vostè…

—Li ha arrancat el tub, oi?

—Sí… —va afirmar la noia alhora que feia una ganyota d’estranyesa davant d’aquella apreciació. En aquell moment s’adonà que el doctor coneixia aquella història tan bé com ella mateixa.

—I ell, què fa ara? —va insistir en Harry, esmaperdut.

—El mateix que ella…: s’ha desconnectat el tub…

—Per què? —preguntà, entre plors, el doctor.

—No pot viure sense ella…

Tot seguit el Dr. Koontz, amb els braços tremolosos, va aixecar-se de la butaca, es dirigí cap al divan i va escanyar la seva pacient, amb les seves pròpies mans. Al cap de mig mil·lenni ja passarien comptes, es digué el doctor. Era l’única manera que veia per justificar-se del crim que acabava de cometre. Esperitat, va sortir corrent del consultori. Va endinsar-se a la primera boca de metro amb què va ensopegar i, tot seguit, es llançà a la via.

FI

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close