El tirador mira per la finestra de l’edifici. Baix s’acumulen els curiosos, alguns porten càmeres: hui és un dia especial, hui podran veure el president a escassos metres. El president. El president. El president. Quan es repeteix les vegades suficients fins i tot un càrrec així acaba per perdre el sentit. La figura es desdibuixa, es converteix en res. Què és un president? Solament carn. Un president és solament carn. Repetir-ho li fa sentir bé. No bé, un poc millor. La repetició difumina també els límits del concepte magnicidi, abans fins i tot que els de president. En la pell metàl·lica de l’arma el seu reflex adquireix unes proporcions grotesques. Sóc un monstre, pensa. Encara no, pensa.
Andrei Spassky s’ha pres el dia lliure en el laboratori, per res del món vol perdre’s l’esdeveniment. No tots els dies es pot veure el president amb els propis ulls. A més, ja és hora de celebrar. Si tot ix com espera, en un parell de setmanes les coses hauran canviat, hauran canviat molt. S’acabaren les estretors i les preocupacions econòmiques, els pressupostos ajustats i les nits amb la mirada en el sostre de l’habitació a les fosques contant els dies perquè acabe el mes.
El cotxe es dirigeix cap a l’escenari del crim. Fa les últimes comprovacions: l’arma està llesta per a complir amb la seua comesa. Què és una arma? Una eina, res més. Una arma com la que sosté no és més que fusta, metall, peces que s’insereixen unes en altres sobre la base de les mateixes lleis físiques que regeixen la caiguda d’una pedra des de l’alt d’un penya-segat. La pedra cau, xipolleja el mar. Res més. Una arma, què és? No és res. Què és una bala? Res. Només ha d’agafar l’arma com ha fet ja tantes vegades i disparar. Tampoc és que siga senzilla la tasca, és clar. Però no és impossible. Sobretot perquè compta amb ajuda. Si ell falla, encara queden dues possibilitats d’encert. Sospira i es prepara.
Andrei Spassky se sent eufòric. Hui serà un gran dia, sí que ho serà. Des de la seua posició pot seguir el trajecte del president el temps suficient per a guardar un bon record. Qui sap, potser en qüestió de dues setmanes torne a veure el president, en el seu laboratori, en una cerimònia, en una recepció en la Casa Blanca. Alguna cosa brilla en una finestra. Ho veu, però no és conscient del que veu. Solament dues setmanes.
La bala ix del canó amb una detonació impersonal, una detonació com qualsevol altra. Vola la bala travessant la distància aèria que la separa del crani que ha de destrossar. Eixa és la idea. Qui l’ha disparat encara sent la reculada. La bala s’aproxima a la carn en moviment. La bala passa de llarg. La bala impacta contra una superfície indeterminada i irrellevant: pot ser un arbre, el sòl o una paret.
Andrei Spassky ha escoltat el so una mica abans que alguna cosa impacte prop d’ell trencant una superfície qualsevol que emet partícules que poden ser estelles, partícules de ciment o grava. Andrei Spassky es cobreix instintivament, però una d’aqueixes xicotetes porcions de superfície que ha esclatat prop d’ell per culpa d’una bala s’allotja darrere d’una orella causant-li una diminuta ferida que amb l’excitació del moment, ni tan sols sent.
El president ha sobreviscut al tir de l’home que maleeix i es retira. Però no als altres dos. El cap cau sobre el seu pit, el mateix pit que ara presenta dos forats que a poc a poc s’enfosqueixen.
El president ha mort.
Andrei Spassky ho farà una setmana després per culpa d’una infecció causada per una ferida diminuta.
El president ha sigut assassinat.
Andrei ha mort.
El nom d’un serà recordat per sempre; el de l’altre caurà en l’oblit.
I amb el nom de l’altre, el descobriment químic que va poder haver canviat la història.
Una història de carn, res més.
Temps de lectura: 3 minuts
