Vam creuar l’enèsima frontera balcànica després d’uns minuts convertits en hores d’una llarga espera que ens sembla eterna pel desconeixement i la inquietud dels que ens trobem dalt l’autobús. Per fi ens recullen els passaports, ja hem arribat a la duana, deixem enrere kilòmetres de cotxes sota el sol amb els conductors passejant tranquils i prenent el sol, armats de paciència. Aquella paciència infinita dels que saben perfectament que desesperar no serveix de res. Les muntanyes i les valls ens acompanyen tot el dia en aquest viatge en què recorrem Montenegro, un país que fa honor al seu nom i del que no volem marxar ara que -des de l’autobús- hem descobert tota la seva esplendor. El sol fa canviar el color del paisatge que es va tornant ataronjat a mesura que s’acosta la tarda i tenim la gran sort de veure la posta de sol darrere les muntanyes quan ens disposem a anar baixant cap a la vall a Bòsnia, un país que desconeix el mar.
Ens acostem a la vall de Mostar, la ciutat dels guardians del pont, símbol de la ciutat que es troba al bell mig del país. Fins arribar-hi, el nostre viatge pels Balcans ens havia mantingut ben a prop del Mediterrani, com a gairebé tots els milers de turistes que havien tingut la mateixa idea que nosaltres. Però va ser a Bòsnia que muntanyes i guerra van entrar totes dues a l’equació. El poble de Mostar es troba alhora dividit pel riu Neretva i unit per un pont de pedra, convertit en centre històric i turístic de la ciutat. Aquesta construcció uneix i alhora marca la diferència entre dues parts de la ciutat, dues religions i dues ètnies que marquen el dia a dia de la vida bosniana. És també de les primeres construccions en caure durant la guerra dels anys noranta, de la que encara se’n poden veure marques per tota la ciutat. Com a conseqüència d’aquest conflicte, ens assabentem de la divisió administrativa en què es troba el país des d’aleshores, entre bosnians, serbis i croats: educats en escoles diferents, amb drets a passaports diferents i pertanyents a grups socials que conviuen en un mateix país, encara per reconstruir.
Els edificis abandonats a l’avinguda principal no és el que més ens va fer despertar d’aquell somni vacacional que havíem viscut a les costes de Croàcia, tampoc les vivendes funcionals amb les façanes plenes de forats de bala o els cotxes del segle passat encara aparcats davant les cases. Tampoc va ser creuar el famós pont, epicentre d’interès turístic de la ciutat, després de visitar el barri antic de la banda cristiana per endinsar-nos al barri musulmà, ple de botigues de souvenirs que ben bé podríem trobar en qualsevol basar d’Istambul. Tot massa dissenyat perquè compris. Vam voler fugir d’aquell enrenou i ens vam trobar, sense voler-ho, en el cementiri davant d’una petita mesquita. S’hi podia passejar tranquil·lament. A simple vista no tenia res d’especial, les tombes estaven marcades amb lloses blanques ordenades en fileres en diferents nivells de la pujada.
De cop ens vam trobar allà, caminant entre les tombes buscant una mica d’ombra sense dir pràcticament res: el noranta per cent dels homes allà enterrats havien mort entre 1993 i 1994. Cap d’ells superava la trentena. Les tombes que s’enfilaven cap amunt seguien cronològicament els diferents mesos d’aquells dos anys que va durar la guerra. Després de deu dies als Balcans, era el primer cop que ens trobàvem la guerra de cara. Una guerra que -a més a més- passava mentre nosaltres jugàvem juntes a la plaça del barri, totalment alienes a tot allò que existia no tants kilòmetres enllà. Estàvem trepitjant uns països que, durant la nostra educació primària, no paraven de canviar de nom, de fronteres i de capital, algunes de les quals encara ens queden per aprendre. Però no en sabíem gairebé res, d’aquella guerra. Ningú ens l’havia explicada mai.
La guerra ens va acompanyar durant la nostra breu estada a Bòsnia, Mostar ens va dur a compartir raïm i figues recent collides de l’arbre amb els propietaris de l’apartament on ens allotjàvem. Aquell dia havíem visitat una exposició de fotos d’un fotògraf neozelandès durant la guerra de Mostar: dones estenent la roba al costat de la runa, nens jugant amb armes, soldats joves vigilant els que creuaven un pont aleshores totalment apuntalat, i una noia jove recolzada a l’única casa que quedava dempeus en un carrer destrossat per les bombes. Amb la mirada perduda i el rostre seriós semblava reposar mentre esperava pacientment, preparada per a continuar la marxa en qualsevol moment. Aquella mateixa dona ens explicaria més tard al vespre, al balcó sota la figuera, en un perfecte anglès amb accent bosnià com havia acompanyat el fotògraf durant la guerra perquè era l’única jove que continuava al poble i parlava prou bé l’anglès per a guiar-lo pel poble. Ara que la seva fotografia s’havia convertit en una postal més pels turistes, ella seguia tenint la mateixa mirada i la disposició a obrir casa seva a tothom qui volgués escoltar la història del seu poble que, com el pont de Mostar, havia caigut i s’havia reconstruït tantes vegades.
***
Veïns i germans
separats, alhora units
per les muntanyes.
***
Deixem enrere Bòsnia, el país dividit, en un autobús nocturn que ens durà a Belgrad, capital de l’ex Iugoslàvia, encara ara present. El trajecte se’ns fa etern pels estranys companys de viatge que pugen i baixen enmig del que a nosaltres ens sembla el no-res, amb la nostra mirada poc acostumada a la foscor i a la vida de poble. És una pena perquè aquest cop no podem gaudir dels paisatges dels Balcans que fa tan singular aquesta regió que vol ser centreeuropea, però que es troba geogràficament a l’Europa oriental.
Tan bon punt comença el dia arribem a una ciutat com qualsevol altra, amb el seus carrers de botigues i gelateries per fer passar la calor. Ens pesen les motxilles i arrosseguem els peus en la que sabem és l’última parada a la nostra petita incursió balcànica. No volem que s’acabi però, alhora, tenim massa hores de son endarrerides per a poder apreciar aquesta ciutat que se’ns presenta davant dels ulls amb una fortalesa medieval que la corona. Allà hi trobem el símbol de la ciutat: una estàtua d’un home despullat, un Víctor que simbolitza la guerra i la pau alhora, la voluntat de no iniciar la lluita però la predisposició a la defensa, o sigui, la pau armada, com en dirien els historiadors. Un Víctor que se situa una mica allunyat dels carrers plens de bars i terrasses amb ventiladors que deixen anar aigua, cases de canvi i anuncis gegants de mil colors que criden i conviden al capitalisme exacerbat. No fos cas que alguna joveneta se’l trobés cada matí, tan ben plantat.
Belgrad ens sembla una ciutat més, on hi conviuen famílies que demanen al carrer amb joves que vesteixen com si estiguessin preparats per anar de convidats espontanis a un casament. Una ciutat que fa soroll i que convida amb energia al turista perquè vingui i conegui la seva cultura, el seu dia i la seva nit, però que sembla haver-se oblidat completament de la guerra. Si més no, la més recent. El guia d’avui és geògraf i apassionat de la història, parla massa ràpid i ens anomena totes les guerres i els imperis dels quals Belgrad ha format part: els bombardejos de les dues guerres mundials, l’Imperi Otomà, l’ocupació nazi… Sentim a parlar de la Gran Iugoslàvia i la convivència pacífica amb els seus veïns croats, bosnians, eslovens, montenegrins i albanesos. Amb els que comparteixen, també, llengua, encara que els polítics no ho arribin a admetre. No ens porten a cap cementiri, tampoc en veiem cap de casualitat, però pensem que és normal en una ciutat tan gran i àmplia. Només hi destaca el mausoleu del mariscal Tito, defensor del poble serbi contra els alemanys, a qui encara presenten els seus respectes en l’aniversari de la seva mort. Avui ens expliquen tantes coses que, al final, desconnectem.
Demà tornarem a agafar la motxilla i ens dirigirem a l’aeroport. Si alguna cosa hem après és que els Balcans es troben en una intersecció de camins, lloc de convivència i guerra, i d’històries per a turistes que ens creiem tot el que ens conten.
Temps de lectura: 7 minuts
