La meua bella bugaderia estava completa. Les quatre rentadores giraven plenes de roba sense ser conscients que els esperava almenys tres sessions més a cadascuna, perquè quatre persones esperaven assegudes amb bosses de ràfia repletes de roba bruta. Fins i tot la rentadora XL, aquella que costava 7 euros, girava alegre sense cap empatia per la butxaca del seu client. No vaig tindre més opció que buscar una altra bugaderia.
Vaig tornar a alegrar-me d’una de les coses bones que ha portat la gentrificació al meu barri, en acordar-me que no gaire lluny d’allí hi havia dues màs. En la més pròxima tampoc va haver-hi sort, però en la qual estava un poc més amunt del carrer, si. No era tan moderna com la meua bella bugaderia, no tenia televisió de plasma amb el canal tot notícies, ni estava perfectament il·luminada. Per si no fos prou, va comentar una persona que acabava de buidar una assecadora, que perquè aquesta deixara la roba seca, s’havia d’introduir, almenys un euro extra més.
Resignada, vaig omplir una de les rentadores que estaven lliures i em vaig disposar a continuar llegint el llibre de literatura llatinoamericana contemporània escrit per una dona, que havia començat feia poc. Un d’eixos llibres tan descarnat i dur com a innovador i imprescindible. No havia llegit ni un sol paràgraf, quan un reaggeton invasiu, primari i tan explícitament violent com vulgar i va faltar d’enginy, va envair la calma de la bugaderia. El reggaeton venia del carrer, d’un cotxe que havia aparcat just enfront i l’ocupant del qual o esperava a algú o no es decidia a baixar. No sóc amiga de renyines, sobretot si els meus futurs contrincants llueixen estètica carcerària, així que em vaig decidir a escoltar amb els meus auriculars un dels meus pòdcast favorits de ràdio Clàssica, Rubato, dirigit per David Hernández i Julio Valverde els qui solen incloure en els seus programes reflexions musicològiques, literàries i filosòfiques. Com una increïble casualitat, aquesta vegada, mentre el desagradable reaggeton, sonava a l’altre costat del carrer, Julio Valverde llegia l’adaptació d’un paràgraf del mateix Aristòtil que deia així:
“És impossible que els ciutadans aconseguisquen la virtut si l’art i l’educació popular s’enfoquen únicament en el plaer i la diversió superficial; quan la música i les arts es corrompen, la virtut dels ciutadans decau i l’estabilitat de l’Estat es veu amenaçada.”
Julio Valverde va continuar explicant que el que acabava de llegir era una reflexió del llibre VII de l’obra Política, de l’esmentat filòsof grec, i amb la subtilesa i fina ironia que li caracteritzen, va deixar caure que tal vegada l’escrit per Aristòtil molts segles arrere, explicaria el que li està ocorrent a la nostra societat. Julio Valverde va seguir amb el seu programa, posant una violenta peça per a piano de Xostakóvitx, i deixant-me a mi completament transposada. Estava volent dir Aristòtil, a través d’un dels meus locutors de ràdio favorits, que l’ascens de la ultradreta secundada per les classes populars i la consegüent posada en perill de la democràcia, la presa del poder econòmic mundial per part dels autodenominats anarco capitalistes, la corrupció política, la crisi en l’educació, la terrible consolidació del suïcidi com una de les primeres causes de mort, l’augment de malalties mentals en adolescents, la desficaciada proliferació de governants extremadament poderosos a nivell global amb probable trastorn de la personalitat, i l’ombra constant de la tercera guerra mundial sobre els nostres caps, es deu a un procés gradual de degradació de la cultura popular d’aquestes últimes dècades?
Si ho pensem bé, l’escenari polític actual on el malestar creixent, (o millor dit, una crispació creixent fomentada per faules) fomenta l’aparició del feixisme, s’assembla al malestar que va haver-hi en el període d’entreguerres, l’avantsala de la segona guerra mundial. Però el primer feixisme va nàixer a grosso mode per l’efecte del tractat de Versalles i el finançament del capitalisme als feixistes per por de l’expansió del comunisme. Res va tindre a veure la cultura popular. A Amèrica van ser els anys del dixiland, estil de jazz que es va expandir ràpidament per Europa i donant lloc entre altres al gipsy jazz de Django Reinhardt i de Stéphane Grappelli. La comèdia de varietats i la música melòdica van triomfar a França i Gran Bretanya, al mateix temps que a Espanya ho feien la cobla i la revista. Van ser els anys de l’èxit d’artistes icònics com Josephine Baker, que va popularitzar ritmes afroamericans, de Édith Piaf, Mistinguett o Maurice Chevalier. I a la mateixa Alemanya pre nazi naixien el cabaret i la sàtira en els quals es mesclaven, humor i crítica social, amb Marlene Dietrich com la seua figura més prominent.
No, decididament, no sols la cultura popular del període d’entreguerres no va tindre res a veure amb la corrupció de la societat i l’aparició dels feixismes, sinó que en certa manera va lluitar contra ells i va garantir la consolidació de la llibertat i la democràcia, evolucionant cap a formes tan audaces com el rock. Perquè malgrat ser suposadament concebuda per a la diversió, aquesta portava inherent valors tan necessaris per a la seua època, com la transgressió, la creació de nous llenguatges artístics, l’excel·lència i la llibertat creativa.
No obstant això, després de la desaparició de la Unió Soviètica i la seua òrbita, per posar data a un període, la cultura popular comença a degradar-se. Tal vegada com a resultat del triomf definitiu d’un capitalisme sense rival ni fre, que creix i creix amb la devastació d’un càncer metastásic, corrompent a tots els òrgans que té a prop. Realities en les quals famosos exhibeixen impúdicament la seua vida quotidiana o que s’embarquen en patètiques aventures controlades, concursos virolats, debats en els quals s’incentiva la renyines i l’insult, proliferació de gèneres com el true crimen en sèries, pel·lícules o podcast, el nou format que no ha tardat a corrompre’s. I per descomptat el naixement i èxit del reaggeton, que coincideix amb la gradual crisi de les democràcies occidentals i l’avanç imparable dels actuals neofeixismes i que és consumit majorment per les classes populars més susceptibles de ser seduïdes per la ultradreta. Si, tenia raó Aristòtil, quan la música i les arts es corrompen, la virtut dels ciutadans decau i l’estabilitat de l’Estat es veu amenaçada.” Però aquesta frase, ens dona als defensors de la bona cultura, aquella que ni es degrada ni degrada, la certesa que aquesta no és eixa cosa que no serveix per a res, sinó que li atorga el major dels valors, la salvaguarda dels principis de la humanitat.
Temps de lectura: 6 minuts
