Quants colors. Blau, roig, verd, groc. On estic? Ací no he estat mai. Veig una muntanya de colors, ah no, espera un moment, no és una muntanya. No sé el que és. Però açò què és? Tanta aigua… De sobte m’entren ganes de plorar, de l’emoció, estic molt bé, no podria estar millor, no cal que m’agafeu que estic a gust encara que estiga plorant. Ui, una gavina.
Des de que tinc records, no havia estat a un lloc tant bonic i amb tanta claror. M’encisa estar ací, vull estar molt de temps, encara que tanta claror me fa tancar els ulls amb massa reiteració. Voldria obrir-los en tot moment. Ei, però pare, que no, que no estic dormint. Jo no sé perquè la gent se pensa que plorar i tancar els ulls sempre signifiquen lo mateix. Tot té una forma diferent i nova d’analitzar-se, sobretot si vens de família economista on s’ha inculcat que tot depèn de tot, però no obstant això, tot deixa de dependre de tot si tot ha depès d’això. Després d’aquesta admonició gratuïta vull tornar a obrir els ulls i vore eixos colors.
Estic d’allò més bé, però no trobe la meua corda. Sempre que viatge la porte damunt i m’agrada jugar amb ella en qualsevol descans que fem en el trajecte. Recorde que a Mirambel (Terol) vaig estar jugant amb ella una gran estona, m’encantaria poder jugar ací ara, amb les gavines. Li pregunte a la mare però no me contesta, està encisada mirant-me i somriu. Com somrius mare, què preciosa eres. On estarà la corda?
Els meus pares m’havien parlat molt d’aquest lloc, deien que no estava massa lluny de casa si ho comparàvem amb el meu primer viatge. Aquell va ser un viatge molt ràpid, vaig lluitar per una plaça a l’avió amb els meus companys de classe, els coneixia des de que eren xicotets, però eixe viatge a Venècia era indispensable, no se’l volíem perdre ningú, lluitàrem per ell fins a l’últim segon. Per sort vaig traure la millor nota a la prova de francès, que era la que més puntuava, gràcies als meus iaios de Fárrigas que me van ‘receptar’ un mètode infal·lible i secret per a perfeccionar la pronunciació. Allà a Itàlia va ser el meu debut com a viatger, encara que els meus pares me diuen que el viatge de hui és instransferible perquè va a ser difícil tornar a repetir el hui viscut. Jo pense que exageren.
Reprenent el tema, per cert seguisc amb els ulls tancats de tanta claror, este lloc està relativament prop de València. Cavil·lant profundament sobre este tema: els conceptes “massa lluny” o “massa prop” depenen de la forma com te desplaces i si ho computes en temps o en vivències. He aplegat a este lloc tant colorit, en la meua opinió, prou ràpid i m’ha encantat perquè ho he fet mitjançant un sistema innat en mi: donant i donant voltes sobre mi mateixa i jugant a la corda en els descansos. La corda. Una llàstima haver-la perduda. Ma mare ho troba tot, de segur que sabrà dir-me després on està.
Crec que ja sé perquè he plorat abans, ha sigut d’alegria de poder vore amb els meus ulls tots aquests colors que, sobretot mon pare, m’ha recomanat a muntó de vegades. Ell va estar ací amb els iaios de l’Horta Nord fa uns anys, quan encara no havia conegut a la mare. Allí va gaudir de les gavines i del passeig vora tota aquesta aigua que no sé ben bé què fa ací. Li ho preguntaré després. Quan la mare i el pare es van conèixer, van decidir fer el seu primer viatge ací mateixa. Per cert, ells sabran nadar en tota aquesta aigua? Perquè jo ja sé nadar. I els iaios? Hauran après tant ràpid com jo a nadar? De major vull ser com els meus quatre iaios, vull saber fer tot lo que ells saben fer.
A grans trets, ara que puc obrir un poc els ulls, la veritat es que tinc fam, puc vore a la gent del nostre voltant i no sé per què però moltíssima gent va vestida de verd. Veig molta esperança per tots llocs… i quants somriures!!! Impressionant, quants somriures, però ací què està passant. Intente traure el cap per una cantonada per vore si està Óscar Tramoyeres fent algun monòleg al girar però ma mare no m’amolla, me vol ben a prop i, la veritat, quina gran decisió està prenent perquè estic molt còmode. Ella sap de fa molt de temps qui sóc, però crec que només per estar ací a este meravellós poble sembla que és la primera vegada que me pot observar en detall. No para de somriure esta xiqueta, com li diu mon pare. Duguem ací 24 minuts i de moment són els 24 minuts millors que mai he viscut.
Ben cert és que este poble està ple de gent, i me sembla estrany perquè és un dia normal, entre setmana i d’octubre, però veig a la gent entrant en els seus mòbils i en les seues agendes i apuntant el dia de hui. Estan bojos estos adults, jo quan siga major recordaré totes les dades de memòria, no me farà falta apuntar res, i un exemple és que de moment recorde absolutament tot el que he viscut. Veig clar que no és tant difícil treballar la memòria. Este poble i el dia de hui no l’oblidaré mai i, si l’oblidara, tranquils, acabe d’adonar-me… que tots esteu fent-me fotos i vídeos!!! Ací està passant alguna cosa.
Els pardalets sempre m’han agradat, i ací hi ha gavines. Una acaba de frenar el seu vol just en el cap de mon pare, que sempre té més por que una tronada. Mon pare té molta precaució amb als animals que li apareixen de sobte davant d’ell, imagineu damunt del cap. Atenció que ma mare comença a riure a llàgrima viva, què graciós este moment. Açò me fa recordar, veieu quina bona memòria tinc, el que me va contar ma mare fa uns mesos. En un dels seus viatges, apostaria a dir que era al costat del Pont de Cangas d’Onís a Astúries, mentre mon pare amb pantaló curt feia un vídeo per immortalitzar el moment, un gos li va llepar la cama i del bot que va pegar, la càmera va arribar a Galicia. Me sembla a mi que a Ribadeo, un dels pobles fronterers, encara la tenen a l’Ajuntament en la secció d’objectes perduts, perquè es que lo de mon pare no té nom. Ma mare està ara mateixa en el piso redolant rient i rient amb la situació generada per la gavina amiga de mon pare, puc dir que estic presenciant una reacció incomparable i que representa lo millor d’este món: la felicitat de ma mare.
Ara no només hi ha gent de verd al voltant, han arribat familiars nostres a doll. No sé si venen a vore el poble o han vingut a vore a mon pare que també està ara plorant de riure per el que li acaba de passar, però fixant-me millor ara veig que tots m’estan mirant i somrient. Ací a este poble alguna cosa està passant. No sé si és que és un festiu local o un aniversari o algun esdeveniment semblant, però no havia vist tant gent junta des d’aquella vesprada a la Plaça de San Marcos de Venècia. Parlen tots entre ells, s’abracen, es fan fotos i, mesclat amb el soroll de la mar, arribe a trobar el meu nom en meitat de totes les converses. Per què tots s’alegren de que haja vingut a este colorit poble?
Molts pobles són bonics de vore, i també ciutats, jo recorde haver estat a Toledo amb els meus pares. Es vam fer moltes fotos al ‘Mirador del Valle’, un dels miradors més espectaculars de la península segons m’han dit ells. Hem estat passejant per pobles de Terol, i visitant pobles de l’interior valencià, gaudint de bons arrossos a Serra i a la Vall d’Uixó, vorejant la Marjal del Moro a Puçol, lloc on desitge pròximament anar en bicicleta. De tota manera açò és totalment diferent a ixes escapadetes que hem fet els tres, ací alguna cosa està passant. I vull saber-ho ja.
Ho acabe de recordar. Mon pare ho deia. Cal dir que mon pare, a voltes, bé, moltes voltes, és una miqueta insistent, bé, és molt insistent… en tot allò que creu que pot aportar-me vivències positives. I sempre ha dit que si jo aconseguira vindre a un poble molt especial, ja no me’n voldria anar mai. Crec que estic ací, crec que ja sé on estic.
Immediatament ara vull anar al mirador del poble, ho necessite, anem tots tres cap allà. Es puja amb una espècie de cabina on la gent parla de quin oratge està fent hui. Ui, com es meneja açò, i sembla que estem baixant i no pujant. S’obrin les portes i entra una claror nova, molt sana, fa inclòs vent de llevant suau. Veig una lletra “H” gegant, encara que mon pare sempre ha anomenat a este poble començant per la lletra “C”. Quina cara de cel té ma mare, quin somriure té mon pare. Sembla que és un dia important i sembla que hem eixit a l’exterior d’un edifici, encara que jo ja estava fora amb les gavines i tota eixa aigua al voltant. Certament no sé ben bé què està ocorrent el dia de hui, alguna cosa meravellosa de segur.
Atenció. Sí, açò és allò. Allò és ací, és ara. Sí! Estic a Cudillero! Estic a Cudillero, pare! Estic a Cudillero, mare! Sí, sí, sí, estem els tres junts abraçant-nos.
Vindre a Cudillero és com vindre al món. Pare, innatament m’ha generat esta sensació quan he vingut al món. Mare, innatament m’ha semblat que viure és gaudir de Cudillero. Vull passejar el poble sencer amb vosaltres, cada racó, cada escaló, cada pujada, cada baixada, a peu, en bici, rodant, nadant, corrent, rient.
És magnífic açò que m’ha passat. Pare, pense que la millor forma de valorar-te la teua insistència amb aquest poble és haver-ho comparat amb aplegar a la vida.
Si vens a este poble, ja mai te’n voldràs anar. I, sí, estic ací i mai me’n voldré anar del vostre costat.
Temps de lectura: 9 minuts
