Homo turisticus

Darrerament s’està parlant molt del turisme de masses i com aquest fenomen afecta les ciutats i els seus habitants. Des que va començar el negoci de les aerolínies de baix cost, hem vist com l’arribada incontrolada de turistes inunda unes ciutats, que s’han anat adaptant a aquesta situació fins que ja no han aguantat més. Enlluernades per l’estela del turisme i la promesa d’entrada de divises i de repartiment de riquesa, moltes ciutats han acollit amb els braços oberts tots aquests turistes que han anat arribant a la recerca de sol, platja, patrimoni cultural i patrimoni festiu. Conviure amb el turisme però, ha resultat ser més dur del que pensàvem: compartir ciutat amb gent que està de pas i que té uns horaris i hàbits diferents no és senzill ni molt menys.

Més enllà de l’impacte ambiental que suposa multiplicar la població d’una localitat de forma puntual i estacionària, el turisme de masses porta aparellat un impacte social que, a mesura que avança el temps, s’està veient té més aspectes negatius que no pas positius: l’increment del preu de l’habitatge (tant per a la venda com per al lloguer), la precarització del treball en un sector turístic gairebé desregulat (que es veié incrementada amb la darrera reforma laboral) o la massificació de ciutats que es converteixen en llocs hostils per als seus habitants habituals,  estan fent que cada cop hi haja més gent que diga prou. En ciutats com Barcelona o Palma, els veïns i veïnes estan començant a organitzar-se en plataformes que denuncien la situació insostenible que estan vivint. Altres ciutats, com ara Venècia  l’augment del preu de l’habitatge i la impossibilitat de conviure amb milers de turistes cada dia, va donar nom ja fa temps al conegut síndrome de Venècia en referència a l’expulsió de la ciutat de la població local, que no podia afrontar el preu de la vivenda ni suportar la pressió humana (a la imatge es pot vore una manifestació de venecians i venecianes el passat 2 de juliol, a l’arribada d’un creuer al port de la ciutat) i que busquen desesperadament una solució que sembla no estar prop.

Crec que sobra comentar el fet que paradoxalment, mentre les veïnes i veïns es queixen d’una situació que cada vegada afecta més persones, la classe política se n’orgulleix i treu pit front a l’increment de la xifra de turistes, que cada any rebenta rècords al nostre país, però això ho haurem de parlar en un altre moment…

Però, i tu? Ets turista també? Has turistejat per Venècia i els seus incomparables palauets que es reflecteixen a uns canals que semblen eixir d’un conte de cavallers i princeses? O per Palma i la seua catedral imponent que et dóna la benvinguda impertorbablement mirant la mar? O per Roma i les seues fonts i monuments que et provoquen un colp a l’ànima i te l’omplen d’alegria i emoció? Sí, no ens enganyem, visitar ciutats en mode turista gairebé a tothom li agrada. I és que posar-se per uns dies les sabates de l’Indiana Jones i descobrir ciutats i paisatges nous és un plaer que quasi ningú té la capacitat de rebutjar. A qui no li agrada ser aventurera per uns dies? Llavors… què farem?

Realment és difícil trobar-hi una solució adient per a tothom. A més el turisme és una contradicció en si mateix: visitem ciutats i paisatges perquè ens agrada la seua essència, la seua singularitat, el seu esperit… però, alhora, el fet de visitar aquests espais com a persones foranes implica la destrucció d’aquesta autenticitat que ens atreia.

Siga com siga, pot ser el primer punt del full de ruta hauria de ser teixir una estratègia turística, pensar quins són els problemes, com ens afecten, què ens agradaria tenir i què ens agradaria reduir. Sembla de sentit comú, però com deia la meua iaia “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. Així que de moment, bon estiu, bones vacances i bon viatge!

Temps de lectura: 3 minuts