La revista més vital

Horitzons

Els horitzons que tenim solen ser curts. Per causa de l’orografia que ens ha tocat, l’observació a simple vista de muntanyes o terres llunyanes, amb la mar pel mig, només és possible al capdamunt de certes talaies.  Des de dalt de les Agulles, al Desert de les Palmes, els dies clars i sense boira tenim una visió directa de les Columbretes, dins la mar, i el Montgó se’ns apareix com una illa, difuminat, mirant cap al sud. S’hi ataülla el golf de València sencer i ens dóna una idea de la dimensió del país. Eivissa també s’arriba a veure des de les serres de la Marina, i fa palès que les distàncies reals es redueixen des de posicions privilegiades. El nostre país, pel que fa a la geografia litoral, no s’assembla a Grècia, posem per cas, o a la costa turca, plenes de caps, badies i penínsules. I illes, més o menys properes. M’hauria agradat que ací poguérem gaudir d’horitzons més diversos que despertaren la nostra imaginació. D’unes altres vistes. Però no és així. Mala sort.

Per contra, les nostres vistes quotidianes, com que vivim enclotats en les planes o les valls, no poden abastar extensions amples. I el viatge, fins fa ben poc, no era una opció diguem-ne popular. Qui sap si aquesta limitació visual, quant al paisatge físic, no ha fet que ens concentrem a viure i reviure el paisatge social més pròxim i domèstic. L’habilitat innata que tenim d’organitzar-nos i planificar i preparar festes, grans o menudes, potser n’és una prova. Aquestes havien estat les visions, físiques o socials, de gran part de la població. Sempre de curt abast i d’horitzons propers. Com a contrast, la imatge que teníem d’una persona cosmopolita representava un viatger o aventurer, avesat a apanyar-se-les en situacions, llocs i cultures diferents. Una persona que reconeixia els «altres», els qui no eren com ella, com a interlocutors iguals o al seu mateix nivell. Interlocutors amb qui es podia establir un diàleg i conversar de novetats. Amb qui descobrir el món des d’altres punts de vista.

Ara les coses, com ha passat amb tants altres afers humans, han canviat. Els transports i les comunicacions permeten viatges sense esforç ni temps a llocs geogràficament llunyans. Els horitzons visuals de molta gent s’han eixamplat −s’ha de reconèixer−  i això és bo. Ara bé: ¿te’n pots anar lluny, socialment parlant? Em fa l’efecte que cada vegada és més difícil. La globalització, provocada per la rapidesa dels transports i de les comunicacions, ha unificat el món de tal manera que la diversitat ha anat a menys. I això, es mire com es mire,  ha representat una reducció dels horitzons culturals. En molt pocs anys una bona part de la multitud d’expressions i formes de vida s’ha suprimit, tal com ens informen els especialistes o podem constatar nosaltres directament. El que hem guanyat per un costat, l’hem perdut per l’altre. És molt més fàcil moure’s pel món (cert), però s’ha fet realment difícil trobar diferències substancials respecte de la nostra manera de viure. I el canvi, en molts aspectes, pareix irreversible. Què hi farem? És el que passa quan una tecnologia s’hi escampa. Val la pena ser-ne conscients, dels guanys, i de les pèrdues també.

I què se n’ha fet, dels cosmopolites? Francament, no sé si en deu quedar cap, d’autèntic. Això sí, podem trobar-ne, com a molt, succedanis. Cosmopolites d’oligopoli: de Starbucks, de McDonald’s, de Zara … Visitants «forasters» dels centres comercials d’arreu del món. La gent viatja molt més ara que abans, és cert, i això està bé. Però ¿realment fan un viatge? ¿se’n van a un altre lloc? ¿O visiten el poble del costat (amb un poc més de glamour, això sí) però situat a 10.000 km de distància? El problema és que cada vegada és més mal de fer, un viatge verdader i enriquidor a un lloc distanciat socialment. Són els viatges que, posem per cas, ens va contar el periodista polonès Ryszard Kapuscinski en els seus llibres.  Si poguérem inventar un comptador de milles, com les que ens ofereixen les companyies aeronàutiques, però de milles, diguem-ne socials, milles de conversa amb altres que no són com nosaltres ¿bé n’acumularíem al final de la correguda?

(Imatge: http://pdipb.blogspot.com.es/2014/01/desert-de-les-palmes-raca-458-m-roca.html )

Temps de lectura: 3 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close