La revista més vital

I la naturalesa va vèncer

La planta creixia segura. A penes tres dies abans, era un fil d’herba fràgil i discret. Ara ja apuntava maneres i en poc temps es convertiria en l’espècimen que estava destinat a ser. Dues diminutes fulles començaven a definir-se en els extrems de la tija. Era una de les moltes plantes que venia observant créixer, a partir de que alguna de les seues filles deixara caure per distracció alguna llavor. Però aqueixa vegada havia sigut ella mateixa la que havia deixat caure la llavor intencionadament. Havia cavat amb una sola de les seues mans un forat més o menys profund i havia dipositat en ell la llentia. Després l’havia cobert amb un grapat de terra neta i humida. Havia observat que les llavors que millor creixien eren aquelles que ho feien després d’haver caigut al sòl abans d’un xàfec. També havia observat, que si entre les restes de menjar i caça que acumulaven als afores del campament s’havia colat alguna llavor sense consumir, d’aquestes brollaven tiges més fortes i resistents. Per açò, al grapat de terra va afegir una pasta feta amb escombraries que havia premsat amb les seues pròpies mans.

Després es va asseure, com si poguera observar el creixement de la planteta. Tal vegada posant els seus ulls fixament en la tija, podria veure-la alçar-se cap al cel. I si els posara en les tímides fulles que el dia anterior no estaven, tal vegada vera com s’eixamplaven i es feien més fortes i definides. Però va recordar que havia de tornar al campament. L’esperaven les seues germanes per a trossejar unes peces xicotetes de caça que havien aconseguit en una de les seues expedicions al costat dels seus germans. Deixarien la recol·lecció de fruits silvestres per a l’endemà.

En arribar, a pocs metres del campament, li va sorprendre de forma ingrata el que semblava el plor de dolor d’una mare jove. Un grup dels seus congèneres van acudir a la seua trobada. Una xiqueta, que portava més de dos dies amb febre molt alta, amb prou faenes respirava ja. Havien acudit per a preguntar-li si començaven a construir la xicoteta foguera funerària on incinerar el futur cadàver, o si per contra creia que hi havia alguna esperança . Els va mirar i, sense contestar-los, els va demanar que la conduïren fins on estaven la xicoteta i la seua mare.

Damunt d’un jaç fet de pells sobre restolls d’herba seca, estava asseguda la mare. La menuda, descansava entre els seus braços bressolada compulsivament i desesperada per la seua progenitora. Quan la va veure arribar, la mare es va parar en sec i va estendre els seus braços oferint-li la xiqueta. Només d’agafar-la, va saber que l’animal de poder de la xiqueta, el tótem que guardava la seua ànima, l’havia abandonat. Sense força per a seguir la seua destinació i el seu propi camí, la xiqueta ja no podia viure. Havia de descobrir qui era l’animal que li havia deixat a la seua sort. Per a açò,  la va portar a la cova on realitzaven la majoria de les cerimònies. Un parell de dies abans, el grup de dones que havia caçat conills i llebres, havia deixat constància d’açò a través de les pintures de les parets. Mentre un altre grup de dones s’afegia al grup d’homes que anava a pescar aqueix dia amb els hams   que tots i totes havien fabricat, elles van fabricar pigments vegetals i introduint les seues mans en ells, van cobrir amb petjades de colors les parets de la caverna.

Aqueixes ofrenes a la mare naturalesa, ajudarien sens dubte a recuperar l’ànima extraviada de la xiqueta. Una de les seues germanes va acudir amb l’abillament que vestia per a realitzar els guareix i la va ajudar a posar-se’l. Quan una mitja màscara coronada per unes banyes de cérvol, que emmarcava el seu rostre sense amagar-lo, i un cinturó ample i imprescindible per al ritual, del que penjaven diversos tipus de plomes la vestien, va demanar que li portaren a la xiqueta. Quan la va tenir en braços va iniciar una lenta i suau dansa a mesura que fregava el seu cabet amb les plomes que anava traient del seu cinturó. De sobte es va detenir. Va veure una gran tortuga. Amb el seu pas lent, però ferm i segur, l’animal s’allunyava cap a les profunditats de la cova,  on cap membre de la seua comunitat, home o dona, s’havia atrevit a entrar. Va deixar a la xiqueta en braços de la seua mare i es va disposar a seguir a la tortuga. La resta de les seues germanes, la van veure allunyar-se de l’espai ocupat de la cova, com si seguira alguna cosa o algú, però no van veure que o a qui.

Va arribar a un espai fosc. La tortuga per fi es va detenir. I li va parlar. Li va dir que havia abandonat l’ànima de la xiqueta perquè a partir de llavors ja no hi hauria lloc per ella en la comunitat. En cap comunitat de dones i homes. Ella no necessitava quasi gens per a viure, però ho feia bé, era lenta, però les seues decisions eren sàvies, no sentia inclinació per cap lloc, perquè portava la seua llar amb si, formava part de la naturalesa, la respectava i no la volia controlar. Ara, a partir de matí, la xamana deixaria de ser-ho, les seues filles, les seues germanes i les seues nebodes, ja no recol·lectarien els fruits, sinó que els conrearien. Ja no es desplaçarien, doncs construirien les seues llars al costat dels seus cultius. Li va dir també que alguns dels animals que caçaven, serien capturats amb vida pels homes, que amb troncs de fusta i lianes, construirien voltats perquè no escaparen i que allí es reproduïen perquè ells pogueren menjar sense anar a caçar. Ja no serien necessàries les tendes portàtils de pells, perquè per fi podrien instal·lar-se en un lloc fix. Construiríen cabanyes fortes i fermes, amb peces de fang posat a assecar. Li va descriure les formes d’aquestes noves llars, en els quals el fred ho tindria més difícil per a entrar, però també la naturalesa.

La tortuga va callar. I un temor atàvic, tal vegada el primer temor del món, va començar a envair a la xamana. Va veure davant de si, com altres comunitats, d’aqueixes amb les quals a voltes es creuaven pel camp i les muntanyes, envejaven el seu verds i fèrtils camps de blat, llenties i ordi i els atacaven a la nit mentre tots dormien, per a arrabassar-los els grans emmagatzemats amb la suor dels seus fronts. I llavors, portats per la por i l’odi, va veure com els homes del seu poblat atacaven en venjança als qui abans els havien atacat a ells. I va seguir veient , com per la seua protecció construïen tancats alts, ferms i sòlids amb els quals envoltar el seu poblat. Va veure en la seua ment a un home, el més fort de tots, el que més enemics havia abatut, dir a la comunitat que les dones havien de parir més fills, que haurien de renunciar a tot  i dedicar-se a la cria de guerrers forts, que elles havien de quedar-se a casa i que ells, els homes s’ocuparien de tot la resta. Va veure utilitzar a les dones de la comunitat com a moneda de canvi per a aconseguir béns d’altres comunitats. Va veure com deixaven de ser iguals, les dones dels homes, i els homes d’altres homes. Va veure apoderar-se de camps i collites a homes més forts. I va veure nàixer l’esclavitud.

Un dolor agut i constant, va acompanyar a la visió de la Xamana fins que està va cessar i va poder obrir els ulls. La tortuga havia desaparegut. Estava atordida i no sabia molt bé el que havia vist. Cereals i grans, conreats per la seua comunitat? Animals en captivitat? Campaments fixos? Violència contra altres germans i germanes? I un nou concepte: l’esclavitud. Homes posseint a uns altres. I sobretot, dones sotmeses per homes. Era el futur. La xiqueta es moria, perquè es moria l’ànima de la comunitat. Perquè a partir de llavors controlarien a la mare naturalesa, la sotmetrien, els homes se separarien de les dones i les sotmetrien, elles part essencial de la naturalesa. Però com parar tot açò? Ella no era prou poderosa.

Va eixir de la cova sense mirar a la mare de la xiqueta, que la perseguia amb una mirada angoixada. Estava cansada i es va retirar a la seua tenda. Quan era a punt de ser vençuda pel somni, es va adonar de tot. Ella podia parar tanta desgràcia perquè ella l’havia començat.

Va eixir  de la seua tenda en direcció al lloc on la petita planta de llentia, creixia ferma i segura. Només d’arribar, la va arrancar d’arrel. Amb la tija retorçada en les seues mà va advertir a les seues germanes i germans, del perill de sotmetre a la naturalesa. Quan la Xamana es va desfer de l’incipient brot, la mare de la xiqueta malalta, va anunciar joiosa, que la xicoteta ja no tenia febre.

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta