La revista més vital

I si cal amb les dents

Amb els peus, amb les mans i si cal amb les dents arribaràs al capdamunt del rost.

Amb el peu esquerre ara només perquè l’altre ja no obeeix, ni la cama que amb prou feines pot reptar per la terra clivellada i calenta. El dolor te la deixa inservible per moments, un dolor agut que et puja cap a l’esquena i et fa sentir fiblades al cap. Però has d’anar amunt fins al camp de darrere el poble.

Arrossegues la cama un altre tros, mentre sents el turment de la ferida. Amunt, amunt, van peu i cama inútils. El costat esquerre encara rutlla, i les dues mans que s’aferren amb desfici a les pedres cantelludes. Ja pots veure el ramatge de l’arbre darrere el poble. També pots sentir amb claredat els crits i els cops secs dels trets dels fusells. Has d’anar amunt, has d’anar amunt.

El peu invàlid s’encalla en un esbarzer; et gires i t’estires la cama amb les mans. La punyida de dolor és intolerable. Et lleves el mocador del cap i te’l fiques a la boca per ofegar el crit; amb decisió treus el peu de l’esbarzer. Veus la cama lesionada: allí on brolla la sang, l’os estronyat surt per la ferida. Les basques t’apaguen els ulls un instant i sents una suor freda. Et treus el mocador de la boca quan sents pujar el vòmit agre; l’escups i aspires l’aire caldejat. Amb el mocador altre cop a la boca apuntales el peu bo en un clot i amb les mans subjectades a un matoll fas un altre esforç cap amunt. Ja falta poc.

Si no hagués estat pels trets de fusell no hauries corregut tota trasbalsada, sense mirar ni on posaves els peus, i no hauries caigut tan malament sobre aquells ferros retorçats. T’agafes a unes arrels i puges un tros més. Unes pedretes rodolen avall pel pendent. T’atures i escoltes. Confies que no s’hagi sentit la fressa del pedruscall. Continues l’ascensió ben agafada a les arrels. El peu i la cama dreta no són res més que un dolor colpidor que arrossegues amb tu com pots.

Ja no se senten els trets dels fusells, només algun xiscle i veus gruixudes. Tant de bo hagi fet el que sempre li has dit. Aguantes com pots el dolor que et paralitza, el mareig que t’envaeix, el sol despiatat que et sufoca i avances cap amunt. Ai, que sigui dins el forat de l’arbre! Ja veus un tros del tronc. Un intent més, una altra cinglada de dolor inaguantable i treus el cap, les mans, els braços, el cos, al camp darrere el poble. Reptes un tros i t’asseus, tremolosa.

Una figureta amb un vestit de coloraines surt de dins de l’arbre i corre cap a tu. Té els ulls esbatanats.

-No t’entretinguis, filleta. Fuig! Avall pel rost, cap al bosc. Lluny, lluny, lluny!

La nena baixa el pendent asseguda i agafant-se als matolls. Aviat és al camí. Tu esgarrapes la terra i clous les parpelles en sentir un rodament de cap. “Fuig, filla, fuig. Amb els peus, amb les mans, i si cal amb les dents”. Obres els ulls en sentir unes passes; és un home desagradós, amb un fusell, que es planta al teu costat. Més enllà del camí la nena corre cap al bosc. L’home l’apunta i d’una revolada li agafes la cama i li claves les dents. L’home fa un crit i gira el fusell cap a tu. La taca de coloraines desapareix entre dels arbres. Un tret del fusell i tot és fosc.

Temps de lectura: 3 minuts

2+

Deixa una resposta