Les idees són com visions –o concepcions personals– que elaborem sobre tot allò existent. Ajuden a entendre el món i les coses, a crear i a fer noves coses, nous mons, i noves idees. Per això, la seua producció suposa una vertadera “poiesis” de la natura (humana) sobre la natura. Una societat mancada de persones amb idees és una societat morta. Biològicament pot estar viva, com les societats animals, però humanament està “inactiva”.
També ajuden a la concepció, a la realització i a la consecució dels interessos del maligne. El maligne no s’estalvia de pensar –i defensar– guanys obtinguts o per obtenir. Al contrari, és molt actiu a capgirar el bon ordre “ideístic” i a mantenir les idees perverses ja establides. La brega de les idees és eruptiva com un volcà, i tothora disruptiva dels sentits comuns dominants. Ara, però, bandegem una reflexió sobre les idees del maligne, i procurem-ne una sobre la “malignitat” de no produir idees per al bé comú.
L’objectiu de tota formació acadèmica –i no acadèmica– ha de ser capacitar les persones per produir idees, i les societats per fer-ne ús. La capacitat de produir-ne i el capital d´idees és a l’abast de totes les persones i societats, però no totes l´aprofiten. Quant a les persones, en la majoria dels casos, en fer-se majors deixen de produir idees. Pel que fa a les societats, poques n’hi ha que promoguen el profit de les idees de la seua gent. Quin devessall de capital balafiat! La noció d’un profit restringent o de curt termini, la inèrcia, la peresa (mental), la por al poder –i del poder–, els dogmes ja establerts… Heus ací algunes causes del malbaratament i desaprofitament de les idees. Només s’aprofiten les de petits o mitjans usos pràctics.
A continuació, ens referirem a les idees més complexes o d’usos de gran abast. Les idees tenen una dimensió projectiva, això és, exigeixen realitzacions encara no existents, realitats noves, i objectiva (la representació aproximada a la veritat o realitat de les coses), és a dir, la crítica del que trava el món i la imatge de com funciona el món, les coses, les persones, la interacció de tot plegat. Pars destruens, pars construens. Per això, per bregar per les idees calen treball, fe i coratge. Treball per produir-les, fe per difondre-les (dur-les a terme), i coratge per mantenir-les. Sense aquestes tres virtuts es malbaraten, i la societat en surt danyada. Una societat que promou i aprofita les idees de la gent estarà en millors condicions per a renovar-se, contràriament a les societats que castren les idees. I la moral –ètica, en grec– també en surt malmesa.
IDEALITZAR
Tendència a veure les coses en termes “ideals” en comptes de “reals” o pràctics. En aquest cas, “ideal” –adjectivació del substantiu “idea”– representa una qualitat positiva. D’una banda, hi ha els ideals relacionats, com veurem després, amb “idealisme”. D’altra bamda, entenem “ideal” com a un terme que expressa la qualitat abstracta d’un fet real.
Per exemple, l’ideal de bellesa, entre molts altres. Si pensem en la justícia, posem per cas, veiem que la justícia és un ideal i que en aplicar-se ésdevé un fet real –dissonància amb l´ideal–; tot i que concebre-la com a ideal és necessari, tanmateix. Idealitzar-la és negatiu perquè la seua idealització ens produirà miratges, il.lusions, distorsions del real. Idealitzar és construir-se una imatge falsa de les coses. En aquest cas, el realisme –reconeixement dels fets efectius– és saludable sempre i quan no concloga o barre les realitats que idees i ideals poden encarnar.
IDEALISME
També derivat d'”ideal”, es pot entendre com a moviment o tendència. Si parlem de filosofia, és una tendència oposada al materialisme: la seua tesi principal és que tot és idea o realització material de la idea. Deixarem aquest fil del discurs perquè ens duria massa lluny a un debat sobre el sentit i la justesa d’aquesta filosofia. Aplicat a l´ètica, l’idealisme és mantenir ideals basats en idees positives sobre la bondat, la bellesa, la justícia, etc.
Personalment –i a diferència de la idealització, que em fa optar pel realisme com a “contrainte” positiva–, en tractar-se de l’idealisme, el preferisc al realisme perquè aquest actua com “contrainte” negativa. Però hi ha moltes menes de mentalitat que denigren l’idealisme com a visió fal·laç o irreal de les coses (escèptics, nihilistes, certa mena de realistes, cratòlatres… És un error creure que aquestes mentalitats no se sustenten amb les seues pròpies idees. En aquest cas, les idees també “fan”, però conceben i realitzen altres idees diferents d’allò que èticament s’entén com “el bé”, “el bo”, “el bell”, “l´útil”, etc.
IDEOLOGIA
Quan les idees noves –i pretesament humanistes– esdevenen ensenyances sòlides –o siga, dogmes i dogmes sistemes–, aleshores parlem d’ideologies. Les ideologies, encara que basades en idees en qualitat de dogmes i sistemes, paradoxalment, tendeixen a ofegar i a reprimir les noves idees. Les ideologies esdevenen unes representacions mentals perillosíssimes sobre el real d’abast social. Una vegada més, bandejaré la consideració sobre les ideologies basades en principis denigratius de la persona i la comunitat humanes. Tanmateix, tots tenim una mena d’ideologia o altra.
Per més que ho pretenguem –i els pitjors, en aquest cas, són els ideòlegs de la no ideologia–, no podem superar el fet que una ideologia o altra ens posseïsca. Com a molt podem aspirar, humilment, a ser més o menys conscients de les trampes i servituds, dels atrapaments als quals ens porta la nostra alienació ideològica particular. (Quant a això, és en el que més congenie amb personatges com Cioran). Pot tractar-se de la ideologia derivada d’un sistema de pensament o la que es basteix sobre un axioma mental. Per exemple, la ideologia de l’apertura mental o crítica (metaideologia). Totes les ideologies acaben tornant-se rígides, fòssils i nocives per a la llibertat (de pensament) de la persona. Tan se val que siguen les més contràries a la dignitat humana, com les més idealistes i humanistes. Perquè, en aquest cas, la fallida de base és la mateixa natura i societat humanes.
A banda, existeixen valoracions relatives: les idees són útils i necessàries per a qualsevol activitat personal o social, l’idealisme –no entre en la qüestió filosòfica– és positiu, però molt controvertit. Si s’aplica efectivament, i sempre que es tracte d’uns ideals en favor de la dignitat humana pot resultar útil. (Sobre què és un ideal estimatiu o denigratiu de la dignitat sempre hi haurà molta polèmica i poc acord, pensem, per exemple, en els “ideals” dels laics en contrast amb els religiosos). Per contra, idealitzar i ideologitzar atrapen, i ens fan mal. En el cas de la idealització, un mal evitable, en el de la ideologització, un mal (pràcticament) inevitable.
Així doncs, si el pensador antic deia: “doneu-me un punt de recolzament i aixecaré el món”, l’observador modern pot dir: “doneu-me qualsevulla ideologia i la faré miquetes”.
Temps de lectura: 6 minuts
