Per què no havia de seguir amb l’opció d’alçar-me ben enjorn i enfilar el mateix camí de sempre? Xafar la senda que cada dia i amb llibertat absoluta escolta els meus pensaments?
Són les sis de la matinada i els núvols de xafogor s’enganxen a la muntanya amb l’obsessió estiuenca de besar la pedra calenta. La roca que invoca ja la pluja com cada estiu i que fa que regalime suor i que crec que, com el fum d’una taverna amb solera, d’aquelles de barri vell, s’esgole per cadascun dels porus de la façana de la serra. No sé com dir-li, però no m’atreviria a dir-li serra; més aviat muntanya, sí. I faig el meu camí, com cada dia, i les meues mans freguen els petits llucs dels tamarits que conserven fins prou tard una goteta de rosada. Aquesta rosada no arriba a caure i no bava el terra perquè el sol la xucla abans que no es precipite i així pense que comparteix el pa nostre de cada dia: una part per a tu i l’altra per a mi, ja te la tornarà la nit i el sol li passa la pilota a la lluna i així xino-xano cada matí de l’estiu. Pense que és bonic. No?
M’engegue el mp3 i no sé per què, perquè cada dia el noticiari m’aboca fem i més fem i no estic per aquestes coses, no. I m’empipe amb mi mateix i no sóc capaç de cercar un altre dial i cada dia, a la mateixa hora i vora les sis i mitja del matí les veus ronques amb un castellà confós que vol i no pot mamar la koiné i la converteix en missió impossible i em provoca el vòmit intel·lectual. Hui pot ser, canviarà com pense cada dia a les sis i escaig; i res.
I sap? No sé com explicar-li-ho però el castellet de notícies repetides i cada vegada més vestides de femta pudenta van fent-se grosses com les nines aquelles russes. Ja m’entén. I a continuació una veu que recita un monòleg amb una tristor infinita i m’agradaria donar-li un pictolín a aquesta locutora i: “Escolte’m, per favor, que són les sis i mitja del matí i que no tinc cap gana de prendre’m un altre café!”. I continua la cançoneta i el rosari de mals rotllos i qui faltava era el tipus que emet des de València perquè li donen pas a l’èter i que no gosa a dir ni bon dia però parla del temps i altres polèmiques d’ascensor de finca familiar. I desconnecte la ràdio.
Prenc una drecera. És aquella via personalitzada de flaires i sentors que res tenen a veure amb les ferums a pixums de gat i de rastres de merda de gos que encara que les arrepleguen sempre resta el regueró a terra i que s’evaporen de les cantonades negres dels edificis de ciutat. I aquest caminet, com anava dient-li, sent ara a flor de murta i a un lleuger toc de lavanda ja mig escaldada i a fenoll marí esclatat. I és en aquestes situacions que la tortura del pensament m’ataca la tranquil·litat i intenta lluitar entre dos oceans. Tinc el mal de cap de sentir-me indiferent als problemes socials que la ràdio ens aboca cada dia. Em sent com un glaçó, per no autodefinir-me com a monstre social, ja m’entén. I per altra banda em trobe defensor de la meua pròpia ànima que la voldria casta i pura en acomplir amb el novenari d’haver apagat la connexió amb la primera realitat mundana. I aleshores em sent tamarit amb una petita i transparent goteta d’aigua i que ben aviat em succionarà de bell nou la realitat externa al meu cos.
Arribe a la meta de hui i ja són les set i mitja. Com corre el rellotge, veritat? No ho nota vosté als matins? És molt fort, com diuen ara. I m’assec a sobre dels carreus enormes que formen l’escullera, perfectes i plens de petites cavernes on vés a saber què ha anat a parar allà ben endins. Perquè crec que al final del seu camí hi ha aquell món de sorres i crancs i cadàvers de petxines que pudeixen quan el temps vol canviar. Ah! I com li deia, aquí damunt assegut em note l’oreig marítim al clatell I hi puc veure les dues xemeneies del “Garcia Lorca”* blaves, tan esveltes i que amollen un regall de fum negre cada dia i sense parar i que segons d’on marca el penell de Sant Antoni arriba una pudor mescla entre oli fregit i querosé i que em recorda al vòmit del fumeral del forn de les Mosques, ben a prop de casa nostra.
Són les huit i les sirenes del vaixell allà que van, escolte, i quin soroll tan exòtic per als forasters i com n’és de molest per als qui els patim cada dia. Ja sap, sempre el sant de més lluny fa més miracles. I vinga cotxes plens a vessar de maletes i parelles. Elles vestides de cap a peus de blanc impol·lut i ells amb texans esgarrats i espardenyes d’aquelles que quan es mullen fan una pudor que mare de Déu Nostre Senyor i gent fent-se les selfies de rigor, com Déu mana perquè enmig de la mar n’hi haurà més i en arribar a l’illa ni et conte perquè Déu ara mana deixar-ho tot ben palés i reflectit, sí, així, perquè tothom se n’assabente, ja m’entén. No cal que li diga més. Una família de moros s’asseuen a terra i es recolzen com si foren les figuretes del betlem. Em ve al cap que hi ha qui troba la connexió entre la terra i la vida i que hi ha qui sap viure, amb aquella paciència i aquella calma que van arrelentint la tensió de la vida i els xiquets del moros em miren amb uns ulls encesos de nit i m’esgarrife.
I besos i mirades ràpides que insinuen algunes idees durant la travessia i pensaments que cerquen el sexe desesperat i ràpid del tipus “ja t’agafaré per la Tarida, o per En Bossa**, ja, i et faré una dona, o un home, o les dues coses; vaja”. Hi ha els tipus que s’alliberen i d’altres que temen l’abandó i els qui dubten si es volen perquè no ploren i aquells que ploren perquè menteixen i els qui en girar el cantó se n’aniran al bar perquè per fi es podrà fer les copes que voldrà sense cap impediment moral. I jo pense que és tot com la goteta que s’enganxa al tamarit i que el vaixell atracarà en aquest moll un altre dia i que tot el món començarà de bell nou a compartir les seues rutines…
I continue assegut i mire els núvols enganxats que van a poc a poc arruixant com aquell qui no fa el Montgó. I la goteta de la vida anirà fonent-se, fonent-se mentre el sol li la passa a la lluna.
*Nom d’un Ferry.
**Platges concorregudes d’Eivissa.
Temps de lectura: 6 minuts
