Indiferència

Per què no havia de seguir amb l’opció d’alçar-me ben enjorn i enfilar el mateix camí de sempre? Xafar la senda que cada dia i amb llibertat absoluta escolta els meus pensaments?

Són les sis de la matinada i els núvols de xafogor s’enganxen a la muntanya amb l’obsessió estiuenca de besar la pedra calenta. La roca que invoca ja la pluja com cada estiu i que fa que regalime suor i que crec que, com el fum d’una taverna amb solera, d’aquelles de barri vell, s’esgole per cadascun dels porus de la façana de la serra. No sé com dir-li, però no m’atreviria a dir-li serra; més aviat muntanya, sí. I faig el meu camí, com cada dia, i les meues mans freguen els petits llucs dels tamarits que conserven fins prou tard una goteta de rosada. Aquesta rosada no arriba a caure i no bava el terra perquè el sol la xucla abans que no es precipite i així pense que comparteix el pa nostre de cada dia: una part per a tu i l’altra per a mi, ja te la tornarà la nit i el sol li passa la pilota a la lluna i així xino-xano cada matí de l’estiu. Pense que és bonic. No?

M’engegue el mp3 i no sé per què, perquè cada dia el noticiari m’aboca fem i més fem i no estic per aquestes coses, no. I m’empipe amb mi mateix i no sóc capaç de cercar un altre dial i cada dia, a la mateixa hora i vora les sis i mitja del matí les veus ronques amb un castellà confós que vol i no pot mamar la koiné i la converteix en missió impossible i em provoca el vòmit intel·lectual. Hui pot ser, canviarà com pense cada dia a les sis i escaig; i res.

I sap? No sé com explicar-li-ho però el castellet de notícies repetides i cada vegada més vestides de femta pudenta van fent-se grosses com les nines aquelles russes. Ja m’entén. I a continuació una veu que recita un monòleg amb una tristor infinita i m’agradaria donar-li un pictolín a aquesta locutora i: “Escolte’m, per favor, que són les sis i mitja del matí i que no tinc cap gana de prendre’m un altre café!”. I continua la cançoneta i el rosari de mals rotllos i qui faltava era el tipus que emet des de València perquè li donen pas a l’èter i que no gosa a dir ni bon dia però parla del temps i altres polèmiques d’ascensor de finca familiar. I desconnecte la ràdio.

Prenc una drecera. És aquella via personalitzada de flaires i sentors que res tenen a veure amb les ferums a pixums de gat i de rastres de merda de gos que encara que les arrepleguen sempre resta el regueró a terra i que s’evaporen de les cantonades negres dels edificis de ciutat. I aquest caminet, com anava dient-li, sent ara a flor de murta i a un lleuger toc de lavanda ja mig escaldada i a fenoll marí esclatat. I és en aquestes situacions que la tortura del pensament m’ataca la tranquil·litat i intenta lluitar entre dos oceans. Tinc el mal de cap de sentir-me indiferent als problemes socials que la ràdio ens aboca cada dia. Em sent com un glaçó, per no autodefinir-me com a monstre social, ja m’entén. I per altra banda em trobe defensor de la meua pròpia ànima que la voldria casta i pura en acomplir amb el novenari d’haver apagat la connexió amb la primera realitat mundana. I aleshores em sent tamarit amb una petita i transparent goteta d’aigua i que ben aviat em succionarà de bell nou la realitat externa al meu cos.

Arribe a la meta de hui i ja són les set i mitja. Com corre el rellotge, veritat? No ho nota vosté als matins? És molt fort, com diuen ara. I m’assec a sobre dels carreus enormes que formen l’escullera, perfectes i plens de petites cavernes on vés a saber què ha anat a parar allà ben endins. Perquè crec que al final del seu camí hi ha aquell món de sorres i crancs i cadàvers de petxines que pudeixen quan el temps vol canviar. Ah! I com li deia, aquí damunt assegut em note l’oreig marítim al clatell I hi puc veure les dues xemeneies del “Garcia Lorca”* blaves, tan esveltes i que amollen un regall de fum negre cada dia i sense parar i que segons d’on marca el penell de Sant Antoni arriba una pudor mescla entre oli fregit i querosé i que em recorda al vòmit del fumeral del forn de les Mosques, ben a prop de casa nostra.

Són les huit i les sirenes del vaixell allà que van, escolte, i quin soroll tan exòtic per als forasters i com n’és de molest per als qui els patim cada dia. Ja sap, sempre el sant de més lluny fa més miracles. I vinga cotxes plens a vessar de maletes i parelles. Elles vestides de cap a peus de blanc impol·lut i ells amb texans esgarrats i espardenyes d’aquelles que quan es mullen fan una pudor que mare de Déu Nostre Senyor i gent fent-se les selfies de rigor, com Déu mana perquè enmig de la mar n’hi haurà més i en arribar a l’illa ni et conte perquè Déu ara mana deixar-ho tot ben palés i reflectit, sí, així, perquè tothom se n’assabente, ja m’entén. No cal que li diga més. Una família de moros s’asseuen a terra i es recolzen com si foren les figuretes del betlem. Em ve al cap que hi ha qui troba la connexió entre la terra i la vida i que hi ha qui sap viure, amb aquella paciència i aquella calma que van arrelentint la tensió de la vida i els xiquets del moros em miren amb uns ulls encesos de nit i m’esgarrife.

I besos i mirades ràpides que insinuen algunes idees durant la travessia i pensaments que cerquen el sexe desesperat i ràpid del tipus “ja t’agafaré per la Tarida, o per En Bossa**, ja, i et faré una dona, o un home, o les dues coses; vaja”. Hi ha els tipus que s’alliberen i d’altres que temen l’abandó i els qui dubten si es volen perquè no ploren i aquells que ploren perquè menteixen i els qui en girar el cantó se n’aniran al bar perquè per fi es podrà fer les copes que voldrà sense cap impediment moral. I jo pense que és tot com la goteta que s’enganxa al tamarit i que el vaixell atracarà en aquest moll un altre dia i que tot el món començarà de bell nou a compartir les seues rutines…

I continue assegut i mire els núvols enganxats que van a poc a poc arruixant com aquell qui no fa el Montgó. I la goteta de la vida anirà fonent-se, fonent-se mentre el sol li la passa a la lluna.

 

*Nom d’un Ferry.

**Platges concorregudes d’Eivissa.

Temps de lectura: 6 minuts

4+

També ha agradat a:

  • avatar

També podria agradar-li Més de l'autor

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close