Pose el peu al primer graó amb cura, mirant de no relliscar. Ha plovisquejat intermitentment durant tot el matí i tant la vorera com l’escaleta d’entrada estan amarades. M’agafe al passamà, em done impuls i puge a l’autobús. Sacse el cap per a llevar-me les gotes d’aigua dels cabells i per a apartar-me el serrell enganxifós del ulls. L’escalfor de l’interior del vehicle m’entela els vidres de les ulleres. Amb l’índex, les separe un poc de la cara, deixant-les penjades a la punta del nas, i busque el lector. Hi acoste l’abonament i em recol·loque la muntura.
Em gire i faig una ullada al meu voltant, tractant de localitzar un seient lliure. Al fons hi ha diversos llocs buits, just al costat d’un grup d’estudiants universitaris. Mentre avance per l’estret corredor, el bus arranca amb un sotragueig que em fa trontollar. Recórrec la resta del camí agafant-me a les barres metàl·liques, desplaçant-me per la selva urbana de liana en liana.
Als meus auriculars, la música sona a tot volum, ofegant qualsevol soroll de l’entorn. Em moc al compàs de les cançons, controlant-me per a no deixar-me portar pel ritme que marquen. Amb un somriure als llavis, escolte els violins furibunds que ataquen el Rèquiem per a un boig i pense que un autobús no es diferencia massa d’una orquestra. Com qualsevol banda, els mitjans de transport també tenen una cadència pròpia composada pels balancejos, les frenades i les acceleracions que puntuen el seu camí. Es tracta d’una partitura que porta anys interpretant-se, amb un tempo que s’ha adaptat una i altra vegada a les circumstàncies en les quals s’ha executat la peça, ja siguen obres inacabables, pluges inesperades o canvis de recorregut.
Finalment, em deixe caure al costat dels joves, amb la bossa sobre els genolls i la bufanda mig llevada en un infructuós intent d’escapar de l’escalfor de l’aire condicionat. Mentre em netege les ulleres esguitades per la pluja, observe els meus companys de seient de cua d’ull. Sembla que el mal oratge no els afecta i riuen sense cap vergonya, celebrant els acudits i les bromes que es llancen els uns als altres. A mi, en canvi, em resulta impossible estar de bon humor tan matí. Mai he sigut una persona matinadora i, amb el pas del temps, la meua aversió a les primeres hores del dia s’ha anat intensificant.
En veure els estudiants, no puc evitar preguntar-me quants anys han passat des que no faig aquest trajecte. Era la ruta que feia servir per anar a classe així que, com a mínim, en seran una vintena… No vull ni pensar-ho. Si m’ature a contar-los amb exactitud, només aconseguiré deprimir-me. M’he fet major sense adonar-me’n i em costa reconèixer-me en els adolescents que m’envolten.
De vegades, m’agradaria tornar enrere i recuperar el que, en teoria, va ser el millor lustre de la meua vida. Després, quan analitze amb calma aquell període, me n’adone que, de fet, ara estic millor. Molt millor. Com a mínim, tinc clar el que vull fer amb la meua vida i com aconseguir-ho. Tampoc trobe a faltar els exàmens, els treballs i les classes interminables i tedioses. Tanmateix, sí que enyore els companys de classe, amb els quals he acabat per perdre qualsevol tipus de contacte.
És aleshores quan l’autobús agafa un revolt prop del carrer Pintor Salvador Abril i passa per davant d’una botiga de vestits de noces. En veure-la, el cor em fa un bot. Després de tots aquests anys, continua oberta. Recorde passar per davant de l’establiment cada setmana, quan Miquel i jo ens desplaçàvem fins a la facultat de Magisteri per cursar les assignatures de lliure opció que havíem escollit. Les d’aquell centre sempre eren les més fàcils i les més divertides, així que ens vam matricular en pràcticament totes les classes que oferien, encara que la nostra carrera tenia molt poca relació amb aquelles matèries.
Aleshores ens van prometre que un dia comprarien un d’eixos vestits estrafolaris, d’inspiració oriental i d’un color blanc immaculat. Pensàvem en la cara que posarien les nostres famílies en veure aquella roba tan coenta i esclafíem a riure. La vida, però, sovint no s’adapta als nostres plans i expectatives. Això sí, a la meua ment, la línia 6 de l’EMT i Miquel estan indissolublement lligades.
Recolze el cap a la finestra, deixant-me bressolar pel vaivé del bus. Em concentre en la música que escolte, que ha agafat un to planyívol, molt d’acord amb el meu estat d’ànim. Tanque els ulls i tracte d’oblidar el que m’envolta: els joves, la resta de viatgers, la pluja al carrer. La clau està en concentrar-me en el client que m’espera al seu despatx perquè l’ajude a traçar un nou pla de comunicació i esborrar qualsevol altre element del meu cap.
Així i tot, sembla que tinc el rostre de Miquel gravat a foc en l’interior de les parpelles. Per molt que m’esforce, sóc incapaç d’arrencar-lo de la meua ment. Ni tan sols recorde per què vam trencar. Potser volíem prendre camins molt diferents i era impossible que ho férem sense allunyar-nos l’un de l’altra. Tal vegada, ell haja aconseguit acomplir el seu somni. Jo no ho he fet, però tampoc em puc queixar de la meua feina: tinc un bon sou i el que faig no és gens desagradable.
Baixe del vehicle tres parades més tard, embolicant-me de nou amb la bufanda i cordant-me l’abric fins al coll. Afortunadament, ha parat de ploure, però la temperatura a la vorera és molt més baixa que a l’interior del bus. Trac el mòbil de la butxaca i comprove l’adreça del client. L’oficina no queda gaire lluny, de segur que hi arribe en cinc minuts. Si camine de pressa, prompte entraré en calor.
Guarde el telèfon a la butxaca i, després d’un instant de dubte, el torne a traure. Em mossegue el llavi, neguitosa. Potser el que estic a punt de fer és una bogeria. A més, si vull ser puntual, no puc entretindre’m. Tanmateix, seguint un impuls, obric l’agenda de contactes i teclege un nom al cercador. Comprove, alleujada, que encara guarde el seu número. Sospire profundament i marque.
En portar-me l’aparell a l’orella, sent una veu familiar que respon amb un concís: “Diga?”.
—Hola, Miquel —responc després d’una pausa—. Sóc Laia. Te’n recordes de mi?
Temps de lectura: 5 minuts
